El Capital. Llibre tercer. Capítulo Sisè: EFECTES DE LA VARIACIÓ DELS PREUS




EFECTES DE LES OSCIL·LACIONS DEL PREU DES MATERIALS SOBRE LA TAXA DE GUANY

Aquest capítol explica com les modificacions de preus impacten en el cost de la mercaderia i de rebot en la taxa de guany. Si puja el cost de producció la taxa de guany baixa i viceversa.

L'explicació la podem exemplificar, inicialment, veient l'impacte d'un augment i d'una disminució en els preus dels materials:
  • si augmenta, per obtenir una determinada massa de plusvàlua, cal posar en funcionament una massa superior de capital. En conseqüència, el numerador de la taxa de guany és el mateix, mentre que el denominador creix i, en aquestes circumstàncies, la taxa decreix.
  • Si disminueix, el denominador també ho fa i la taxa creix.

Supòsit numèric
La taxa de beneficis i la taxa de guany es calcula amb aquestes fórmules:
  • Taxa de beneficis.- b'=p / c + v
  • Taxa de guany.- g'= p / C
  1. p.- Plusvàlua
  2. c.- Capital constant.
  3. v.- Capital variable
  4. C.- Capital total, és a dir, c + v si capital consumit i capital total coincideixen.
A / Si es produeix un descens (que anomenarem d) en el preu dels materials, passa el següent:
  • Taxa de BENEFICI = p / (c-d + v) > p / c + v
  • Taxa de GUANY = p / (C-d) > p / C
  • La taxa puja.

B / Si es produeix un alça (que de anomenarem a) en el preu de les matèries primeres, passa el següent:

  • Taxa d'BENEFICI = p / (c + a +v) < p / c + v
  • Taxa de GUANY = p / (C + a) < p / C
  • La taxa baixa.

Marx, en consonància amb la seva explicació dels preus de producció, esmenta que aquestes fluctuacions de preu no serien tan extremes en una situació de taxes de guanys mitjanes i preus de producció. De moment estem suposant que l'intercanvi de les mercaderies respon als seus valors. Però si s'acopla als seus preus de producció, la formació de taxes de beneficis mitjanes suavitzaria lleugerament aquesta fluctuació del preu.

Veient l'impacte dels materials en la taxa de guany, no ha d'estranyar l'interès per abaratir-los, en general, i especialment en els països industrialitzats. A la vegada, la despesa en transport, l'eficiència del comerç mundial i el sistema tarifari, com que també influeixent els preus d'aquests materials, es converteixen en preocupacions centrals per als capitalistes, com observem ara mateix.

Els materials, en ser part del capital circulant, passen directament i en una sola vegada, al producte. El valor del capital fix, en canvi, ho fa de mica en mica. Això vol dir que en el primer cas les fluctuacions en els preus tenen un impacte més directe que en el segon.

Quan s'incrementa la productivitat, augmenta la quantitat de producte consumida en el mateix període de temps. Si els treballadors produeixen el doble, consumeixen el doble de materials. Això, tot i que no influeix en la massa de plusvàlua, impacta sobre el preu unitari que contindrà una porció més escassa de treball directe, un valor més o menys similar transferit pel capital fix i un valor proporcionalment major aportat pels materials. Estem, per tant, davant d'un fenomen tendencial que sols es frena disminucin el preu dels materials.

En ser elements del capital circulant, els materials han de ser incorporats de nou, una vegada derara l'altre, després de ser consumits per fabricar la mercadería (a diferència del cas del capital fix, del qual només s'amortitza la part consumida, constituint un fons de reserva, del que es pot disposar, o no, per fer noves inversions). Si l'ingrés aconseguit amb la venda dels productes acabats resulta insuficient per a la substitució d'aquest capital circulant, llavors el procés de reproducció en general queda bloquejat.

Finalment, els efectes sobre el nivell de preus d'aquests materials fan que el tema dels residus adquireixi una importància addicional. En apujar-se els preus puja també la quantitat de diners que acompanyen les deixalles, el que sol provocar una major cura en llur generació i administració.

INCREMENT DE VALOR I DEPRECIACIÓ; ALLIBERAMENT I VINCULACIÓ DE CAPITAL

Marx parla d'increment de valor i de depreciació del capital per referir-se als canvis, per causes diverses, en el valor de qualsevol dels factors de la producció, després de comprar-los.

Un exemple d'increment de valor seria comprar petroli i que, un cop acordat el preu, aquest preu puges. Un de depreciació seria quan havent-se instal·lat una línia de producció per fabricar un nou model, es descobreix que unes empreses de la competència ha aconseguit un sistema millor, que els permet produir amb menys costos.

La revalorització i la devaluació del capital, com veurem, pot afectar al capital constant, al variable o ambdós; i, pel que fa a capital constant, pot afecta al capital constant fix i al capital constant circulant, o ambdós.

L'alliberament del capital és un fenomen més enrevessat. Ja va ser analitzada en el volum II, en observar el període de rotació. Allà s'explicava que perquè la producció no s'interrompi i prossegueixi en la mateixa escala, cal avançar un determinat volum de capital, no només per assegurar el període de treball en què es produeix la mercaderia, sinó també per assegurar el període de circulació perquè la mercaderia recorri el camí fins que es ven i es cobra. Si s'escurça el període de circulació, els diners arriben abans i s'en necesiten menys per el cami; aquests diners es poden convertir en capital productiu. Com a conseqüència, el capital que prèviament s'havia d'avançar per cobrir aquest període, ara, en escurçar-se, s'allibera. Per contra, si s'amplia el període de circulació, és necessari vincular un capital addicional per garantir que la producció no s'interrompi.

Per entendre tot el raonament no es pot perdre de vista que una part del capital es troba en l'esfera de la producció i una altra a la de la circulació. Pel que fa a la part incrustada en l'esfera de la producció, hi ha diferències notòries segons quin sigui el seu destí (materials, màquines, edificis, salaris ...).

Per veure l'efecte de la fluctuació del valor dels materials, imaginem un augment en el preu del petroli. En enlairar-se, els preus dels productes acabats i semiacabats derivats del petroli, així com els valors dels estocs de petroli, s'elevaran. Alhora, el petroli afegirà una major porció de valor al producte, en comparació amb el que afegia abans. En aquest supòsit, estaríem davant d'un augment general de valor. Naturalment, en el cas d'una caiguda del preu, passaria el contrari.

Si la proporció de productes derivats del petroli que ja han arribat al mercat quan el preu puja, és alta, l'augment produït en el valor del capital en forma de mercaderia pot contrarestar l'efecte de la pujada en la matèria primera i compensar el seu efecte sobre la taxa de guany. Naturalment, el contrari també pot passar.

Al començament del capítol, Marx assenyala que una comprensió completa d'aquests factors -increment de valor, depreciació, vinculació i alliberament - requereixen una anàlisi del sistema de crèdit i del mercat mundial. Aquests són temes que Marx tractarà més tard i de moment no es tenen en compte. Una situació similar ens trobem en l'increment o descens del valor de la terra, que impacta de ple en l'apreciació i la depreciació de capital, generalment, en la seva part fixa (valor dels edificis, per exemple). Queda igualment ajornat, ja que per tractar-ho cal desvetllar la problemàtica associada a la renda de la terra i Marx que no s'hi posa fins a arribar a la part final del llibre III.

Per contra, el tema de la devaluació de la maquinària ja el podem tractar:

Si el valor d'ús de la maquinària es deprecia ràpidament, les màquines perden valor, en depreciar-se abans que el treball que contenen es pugui transferir completament a la mercaderia. Si, per exemple, una empresa automobilística construeix una nova factoria i la competència en construeixen una de molt més eficient tres anys més tard, les màquines de la primera perden valor. La factoria més antiga no podrà vendre els seus automòbils a preus que permetin recuperar les inversions en capital fix. Ha de vendre al preu de mercat, ara més baix, establert per les empreses més competitives. Marx denomina a aquest fenomen com "depreciació moral". Això significa que quan la nova maquinària arriba a la fàbrica, sovint es necessita urgentment treure'n el màxim profit fent-la produir a tot drap abans que quedi obsoleta, prolongant la jornada laboral, establint torns de nit, realitzant hores extraordinàries, treballant els festius i caps de setmana,...

Es pot arribar a una certa estabilitat en l'ús de la tecnologia, durant un tems. Això no evita que la maquinària també es devaluï, ja que és probable que es millori l'eficiència en la seva producció, produint-les, aleshores, a més bon preu. Això significa que no tots els nous usuaris de les màquines se'n beneficien de la mateixa manera. Sovint alguns capitalistes surten del negoci, perquè no poden competir. El seu capital fix s'ha de vendre. Altres capitalistes el compren a preus de ganga i després poden obtenir un millor marge de benefici.

Aquí Marx dona una imatge de com es modifica l'organització del treball per evitar-la caiguda de la taxa de guany. Ja s'ha vist en altres capítols, i ho veurem d'una manera més detallada en capítols posterior, com un augment en la composició orgànica del capital incentiva la caiguda de la taxa. L'increment de la composició orgànica es pot compensar amb la caiguda de preus de la maquinària i altres elements del capital constant. Però quan cauen els preus de capital fix, en trobem davant d'una depreciació moral que també pot perjudicar a molts capitalistes. Només en els moments de crisis, es pot conciliar la devaluació i la millora en la taxa de guany, però això tan sols afavoreix als capitals més potents que surten reforçats mercès a la crisi.

Tot plegat fa que hi hagi resultats confusos. Si el capital perd valor mitjançant la depreciació, això pot significar, a la llarga, que la taxa de beneficis augmenta, ja que relaciona la plusvàlua amb el valor del capital total. Si es revalua, la taxa de guany baixa pels mateixos motius.

Passem ara a considerar les modificacions en el capital variable.

Ja sabem que si els mitjans de subsistència s'encareixen, els salaris han de millorar per garantir l'alimentació dels obrers i aleshores la plusvàlua cau. Tot el contrari passa si els mitjans de subsistència s'abarateixen, ja que la força de treball es desvaloritza.

Quan els salaris cauen, una part del capital variable s'allibera. Aquesta "propina" es pot utilitzar per al gaudi del capitalista o es pot reinvertir en la producció, expandint-la i contractant més treballadors per explotar. Quan el valor de la força de treball s'encareix, passa tot el contrari: es necessita més capital "lligat" al capital variable, el que significa que si la producció es manté a la mateixa escala, la plusvàlua minvarà. En aquestes circumstàncies, taxa de plusvàlua i taxa de beneficis cauen.

Una part del capital variable pot ser alliberat també per canvis de productivitat. Si augmenta, és possible obtenir la mateixa quantitat de mercaderia amb menys treballadors, alliberant capital variable. Tanmateix, com ja hem vist, això sol anar acompanyat d'un creixement en el consum dels materials, obligant al capitalista a invertir més capital constant. Les quantitats relatives de l'alliberament del capital variable i l'increment del capital constant, determinen l'efecte sobre les taxes de beneficis.

En general, un creixement en el capital constant es justifica per garantir més productivitat. La situació inversa la trobaríem en el cas particular de l'agricultura: si la fertilitat del sòl disminueix, es necessitarà més capital constant per obtenir la mateixa quantitat de producte de la terra. En aquest cas, quant cau la productivitat, el capital constant s'ha d'incrementar.

En cas que la disminució del capital variable doni lloc un increment del capital constant de la mateixa quantia, es produirà un canvi en la distribució del capital entre els seus components variables i constants, una redistribució que canviarà tant la massa com la taxa de plusvàlua, però es tractarà d'un fenomen diferent del de l'alliberament de capital que ara estem analitzant.

El capital constant també pot quedar afectat si l'augment de la productivitat del treball requereix l'ús de més mateirals, màquines i instalacions, per una determinada massa de capital variable. La dificultat en aquests casos és que, com vam veure en el volum II, tant en termes de valor com en termes de unitats físiques, les proporcions dels elements de producció (mà d'obra i mitjans de producció) estan determinades pel caràcter tècnic del procés de producció. A part de la força de treball, l'element de producció més sensible a les fluctuacions en el preu són les matèries primeres: el desgast del capital fix es pot compensar, en general, comprant-ne de nou, en qualsevol moment de la facturació dels preus. En canvi, les matèries primeres, com ja hem vist, s'han de substituir per noves matèries primeres , en la quantitat adequada i en el moment puntual. Les fluctuacions violentes en el preu (o en el subminstrament de les matèries primeres) donen lloc a interrupcions, a grans pertorbacions i fins i tot a catàstrofes en el procés de reproducció.

Quan el preu de les matèries primeres arriben a un pic al qual mai s'havia arribat, els capitalistes sovint s'uneixen en associacions per estimular la producció d'aquestes matèries primeres. Aquesta és una de les maneres en què els capitalistes actuen col·lectivament com a classe quan es veuen amenaçats com a classe. Però tan aviat com la producció torna a la normalitat, els capitalistes tornen a obrir les comportes de la competència en el mercat i la seva ideologia de "lliure comerç" humiteja el terreny.

Les matèries primeres d'origen orgànic, són tremendament susceptibles a les fluctuacions. Com que llur producció queda condicionada per circumstàncies naturals, no s'en pot augmentar significativament la quantia, ballant al so dels canvis en la producció. És possible, per tant, i de fet inevitable quan la producció capitalista està plenament desenvolupada, que la producció i l'augment de la part del capital constant que consta de capital fix, maquinària, etc. creixi a un ritme significativament més accelerants que la porció corresponent a les matèries primeres orgàniques, de manera que la demanda d'aquest tipus de materials creix més ràpidament que el seu subministrament i, per tant, el seu preu s'eleva. Com que l'expansió de la producció, abasta noves ubicacions, sovint més allunyades i encara no “colonitzades” pel capital, en “colonitzar-les” es provoca una disminució proporcional de la demanda. Els contractes de producció i el cicle comencen de nou.

L'agricultura és un bon exemple de tot plegat. Una mala collita, una plaga, etc. poden fer fluctuar els preus agrícoles. Els productes de la natura no són tan estables i previsibles com els productes del treball purament humà en altres àmbits de producció. La producció agrícola tampoc no pot augmentar ni disminuir immediatament per afrontar les fluctuacions de la demanda, tot i que el capital no para d'incorporar noves tècniques per fer-ho. La producció, en bona part dels correus, es planifica al voltant dels cicles anuals de cultius i no es pot ajustar fins al començament de la temporada vinent de sembra. Això vol dir que hi pot haver excessos i carències de productes agrícoles.

La moral del relat que treu Marx, en aquest temes, i que també es pot extreure d'altres discussions de l'agricultura, és que el sistema capitalista s'oposa a una agricultura racional o que una agricultura racional és incompatible amb el sistema capitalista, fins i tot si aquesta última promou el desenvolupament tècnic en el camp. El sistema necessita petits agricultors que treballen per ells mateixos o associats amb altres productors. Ens ha d'estranyar, doncs, que avui, bona part de l'agrícola depengui de subvencions i aranzels massius?

Marx conclou el capítol amb extractes detallats dels informes dels Inspectors de fàbrica, que il·lustren l'últim punt i una cronologia de la "crisi del cotó", que tractarem en una futura entrega.