CRISIS ECONÓMICA Y CAPITALISMO MONOPOLISTA

La entrada más consultada de este blog es la que dediqué al libro de John Bellamy Foster y Fred Magdoff , La Gran crisis financiera. Causas y consecuencias. Este “éxito” puede llevar a la conclusión que me identifico de manera incondicional con los contenidos del libro. Esto no es del todo cierto.
Como se podrá comprobar, mi comentario se limitaba a un resumen del libro, resaltando con cierto detalle sus aspectos más interesantes y recomendando su lectura.
Quiero señalar de nuevo, que los autores del libro se inscriben en la tradición de la economía marxista formulada por Paul Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff y consideran que la causa de la crisis económica de nuestros días se debe buscar en la sustitución del capitalismo competitivo del siglo XIX por un capitalismo de tipo monopolista.
Según su punto de vista, esta variante del capitalismo conduce al estancamiento porque la competencia es débil. A su vez, los salarios de los trabajadores (que sí que están obligados a competir) se ven frenados y el precio de monopolio permite una transferencia de los beneficios desde las empresas pequeñas a las grandes.
Como que los trabajadores no gastan mucho por culpa de sus ingresos exiguos, los excedentes se acumulan en el monopolio y tienen que realizarse a través de gastos militares y campañas publicitarias, o, como acaeció en la etapa anterior a la crisis, con un auge del crédito.
Pero al estallar la burbuja de crédito, las limitaciones del capitalismo monopolista se han puesto de manifiesto de nuevo y el estancamiento se revela con toda su crudeza.
La crisis no viene provocada, por tanto, por una reducción de la tasa de ganancia. Lo que ocurre es que el excedente es demasiado alto y no hay manera de poderlo realizar. Esto conduce a la conclusión que las crisis capitalistas actuales ya no son cíclicas (boom y recesión), sino estructurales (estancamiento).
Esta visión incorpora elementos de la explicación subconsumista de la crisis capitalista, es decir, de aquella que viene a decir que no hay suficiente "demanda efectiva" de los trabajadores dado que sus salarios han disminuido mientras las desigualdades se ensancha a favor de las rentas del capital. Lo que ocurre es que ahora el subconsumismo ya no es coyuntural. Es estructural.
En el caso reciente el efecto subconsumista de la desigualdad y los salarios exiguos se retrasó gracias a la burbuja de crédito. Al estallar esta burbuja también estalló la crisis.
Buena parte de estos argumentos son contrastables y forman parte de las raíces de la crisis actual. Yo mismo los he defendido desde el momento que tuvimos evidencias de esta crisis. Esta fue precisamente una de las muchas razones que me animaron a recomendar la lectura del libro. Ahora bien, esto no significa bendecir la teoría del estancamiento.
No es verdad que los costes salariales se hayan estancado desde la aparición del capitalismo monopolista. Tampoco se ha estancado el consumo de los trabajadores sino que ha prosperado. La posibilidad de poder disfrutar de vacaciones, el derecho a la asistencia sanitaria, las pensiones de la seguridad social, etc. se han convertido en potentes yacimientos de empleo.
Lo que ha ocurrido, sobre todo durante el periodo conocido como "edad de oro", es que los dividendos crecieron por encima del crecimiento salarial y estos crecimientos se produjeron en unos momentos en los que la producción también crecía.
Esta tendencia al crecimiento desigual entre salarios y dividendos se modificó con las políticas neoliberales que permitieron que el capital monopolizara las ganancias en productividad en detrimento de los salarios que en este periodo sí que se estancaron. Cuando la rentabilidad llegó a su  máximo, el sector productivo más dinámico del ciclo (la construcción) alcanzó su punto límite y a partir de este momento empezó a caer. Fue entonces cuando el crecimiento se desaceleró y entramos de lleno en la crisis.

He publicat el següent article a LA FÀBRICA (espai de producció i reproducció d'idees dels Països Catalans):ACCIDENTS NUCLEARS I CRISI ECONÒMICA

INTERVENCIÓ EN EL CONSELL NACIONAL D'ICV.

Els resultats electorals s'emmarquen en un desplaçament cap a la dreta. Hi han contribuït, sobretot, la merescuda caiguda del PSOE i en menor mesura, l'abstenció (1).


Els aspectes més positius han estat: 

• El resultat d'ICV-EUiA a Catalunya i el d'IU a la resta de l'Estat.
• La conformació d'un Parlament més plural. 

El peculiar èxit electoral de CiU a Catalunya respon a diverses causes: 

•  La situació de crisi, confusió ideològica i desprestigi generalitzat de la política i els polítics, porta a molta gent a aferrar-se a la nació i a la bandera. Els missatges retorçats, com els llançats per Duran, solen tenir èxit en aquests contextos.
•  La política antisocial del PSOE no feia creïbles les crítiques extravagants del PSC sobre les retallades i en certa mesura, li ha donat legitimitat. Els mitjans de comunicació també han ajudat a fer creïble el discurs ben articulat d'Artur Mas sobre l'austeritat (2).
•  L'èxit cantat del PP ha permès diversificar el vot de dretes a Catalunya sense risc de beneficiar el PSOE.

 Hi ha raons per a l'esperança:  

• El PP, certament, ha recollit molts vots. Però el seu èxit electoral és moderat. Ha estat possible gràcies al desprestigi del PSOE i amagant una part de les seves intencions.
• És factible organitzar la protesta de la gent i construir una alternativa política àmplia contra les polítiques neoliberals. Disposarem d'un bon grup parlamentari.

 Ara bé, caldrà comptar amb una organització molt ficada en el conflicte social i que treballi per a la unitat. Això exigeix canvis, també en les nostres organitzacions juvenils. Però no es tracta de fer seguidisme dels conflictes. Hem de saber identificar-los, analitzar-los, coordinar-los i donar-los sortida (3).


Alhora caldrà revitalitzar el debat teòric en el terreny ideològic, en el terreny polític i en el terreny organitzatiu (4).


La situació post electoral ve marcada per una crisi econòmica, que és molt més profunda que una crisi periòdica i que en certa mesura recorda la crisi del 29. Les polítiques neoliberals hegemòniques ens volen fer retrocedir a una situació social semblant a la prèvia al 1929, on no existia Estat del benestar, on els drets laborals i socials eren precaris i on el feixisme va prosperar.


Per evitar aquesta amenaça, cal reunir tots els sectors de la societat que han vist danyades les seves vides per les polítiques capitalistes. Hem de donar continguts anticapitalistes al nostre ideari.


Però el conflicte no és entre capitalistes d'una banda i anticapitalistes de l'altra, com plantegen alguns corrents d'esquerra (5). Tampoc és raonable ressuscitar la vella consigna de Socialisme o barbàrie. Això últim no significa negar, de cap de les maneres, que les polítiques neoliberals ens porten a la barbàrie.


La controvèrsia es situarà, en tot cas, entre les polítiques bàrbares dels neoliberals i les d'aquells que lluitem per una democràcia de tipus nou.

• Una democràcia en la dimensió política,
• Una democràcia en la dimensió econòmica i
• Una democràcia en la dimensió social.

Aquest plantejament també és vàlid per a les polítiques europees. Els problemes de la Unió Europea no es poden focalitzar en l'euro. No es tracta de mitificar la sortida de l'euro com si fos la solució de tots els mals ni de proposar la creació de dos euros, un per al centre i l'altre per la perifèria, com darrerament ha suggerit Arcadi Oliveres. Es tracta, en tot cas, de sortir de l'euro liberalisme(6).


És previsible, que un cop s'hagi constituït el nou govern ens caiguin de sobte dues mesures reaccionàries.La primera en l'àmbit laboral i la segona en el financer:

• Una reforma laboral que d'una banda incorpori el mal anomenat contracte únic i que per l'altre fulmini els convenis col • lectius sectorials; i una Llei de salari mínim amb menys poder adquisitiu.
• La configuració d'un banc tarat que adquireixi tots els immobles i les hipoteques sobrevalorades del nostre sistema financers al que posteriorment s'hagi de socórrer amb diners públics.

Les dues mesures alimenten les arrels en les que s'enfonsa la crisi econòmica actual(7).


La primera implantaria un marc jurídic més desfavorable per al món del treball, faria retrocedir els salaris i posaria noves dificultats a les classes treballadores per cancel•lar els seus deutes.


La segona, significaria entrar en un nou episodi del festí financer.

Notes:

1.-La peculiar visión de J. F. Martín Seco sobre el Estatuto, el Estado y el Neoliberalismo

2.- Argumentació i significat de l'austeritat neoliberal
3.- Teoria i pràctica
4.- Marxistas en un callejón de difícil salida
5.- Per què no ens apuntem al Partit Anticapitalista?
6.- La unió europea, l'euro i la crisi tenen solució
7.- Crisi i recuperació econòmica

ACLARIMENT.- La meva intervenció, no va poder exposar la primera part d'aquest escrit ja que es va limitar el temps. Em vaig centrar sobretot, en la segona part.

El problema no està en el mercat de treball

Corre la remor que José Manuel González-Páramo – membre del Comitè Executiu del Banc Central Europeu (BCE)- serà ministre de Rajoy.
Aquest senyor duu anys insistint en la necessitat de precaritzar encara més el mercat de treball espanyol. L’acusa de ser el responsable directe dels actuals nivells d'atur. Però no és cert.
Des de fa algunes dècades, el mercat de treball espanyol ha estat un dels més moguts i flexibles de la zona de l'euro:
En l'època de bonança econòmica va ser perfectament capaç de cobrir milions de nous llocs de treball. Això va permetre una transformació profunda de l'economia espanyola i de la societat, ja que molts d'aquests llocs de treball van incorporar a dones i a treballadors estrangers .
El problema dels anys de bonança econòmica va venir, en tot cas, dels continguts precaris de bona part dels llocs de treball de nova creació i de la precarització dels que hi havia prèviament. La precarització no es deriva de la “rigidesa” sinó que és una conseqüència directa de les polítiques laborals desreguladores.
Encara que actualment tenim uns volum elevadíssims d'atur, tot indica que el mercat de treball espanyol serà capaç de cobrir els nous llocs de treball quan la demanda augmenti (tot i que la superació de l'atur, no es troba únicament en el terreny de la "demanda" sinó també en el de les grans inversions).
No podem culpar a la legislació laboral de l'atur i de la inestabilitat de l'Euro. Aquests problemes s’han de buscar en altres llocs si de debò es vol resoldre'ls.

Las vulgaridades del Banco Central Europeo en lenguaje infantil

Una compañera de " l'Escola de Formació Sindical"  (Lorena Castro) me alerta que debo visualizar un video en dibujos animados sobre la inflación y la estabilidad de precios que difunde el Banco Central Europeo.

Aúnque no lo dice de manera directa, supongo que también me  anima a dar mi opinión, a lo que accedo con agrado.

El video, que tiene una estética infantil,  está acompañado de un folleto “informativo” para el alumno y un libro para “el formador”. En este escrito dejo de lado estos dos documentos complementarios.

Con el video de dibujos se pretende atemorizar a los escolares a través del “monstruo” de la inflación y confundirlos con un lenguaje simplista. 

Pero los contenidos de este video carecen de fundamento y ya han sido arrinconados por lo hechos: 
Sí los problema de la economía europea se resolvieran controlando al “monstruo” de la inflación , ahora no habría razones para hablar de crisis. En cambio, hoy en día existe una gran preocupación porque la economía real se hunde, una parte de la población (y de los bancos) está endeudada, algunas entidades financieras hacen aguas y el desempleo sube como la espuma.

¿Qué es más monstruoso: la inflación o el desempleo?
El vídeo únicamente habla del” monstruo” de la inflación. Olvida otros monstruos, como por ejemplo, el monstruo del paro. Esta elección tiene consecuencias a la hora de decidir las prioridades en la política económica:
• Sí se considera que el principal problema es la inflación, lo importante será la estabilidad de precios.
• Sí es el paro, la prioridad será el pleno empleo.
Hay estudios que ponen al descubierto los daños personales, familiares y sociales que ocasiona el desempleo. Estos daños no son pasajeros: permanecen y repercuten en generaciones futuras.
Por el contrario, no conozco ningún estudio fiable que estime de forma detallada cuáles son los costes de la inflación.
En todo caso, resulta evidente que los daños totales de la inflación están por debajo de los daños totales del desempleo.
Estos daños no afectan de la misma manera a cada una de las clases sociales:
• El desempleo afecta a las clases trabajadoras.
• La inflación afecta, sobre todo, a los más ricos que ven como el valor real del dinero atesorado se encoge.
¿Qué es y qué no es la inflación?
Algunos comentaristas consideran que un incremento de los salarios, una devaluación de la moneda o una subida de impuestos son inflación. Esto no es cierto.
La inflación se produce cuando los empresarios aumentan los precios de sus mercancías y lo hacen de una manera continuada y general. Es decir, el nivel de precios debe aumentar en cada periodo observado.
La definición es importante. Si un nivel salarial o un impuesto aumenta un 2% en un mes y luego no vuelve a hacerlo, únicamente estaremos ante un incremento particular y puntual dentro de un período estable. No hay aumento general y continuo.
En cambio, si el nivel de precios aumentó el 1% en un mes, el 2% en dos meses, el 3% en tres meses y así sucesivamente, sí existe inflación.
Cuando el crecimiento es grande (50%, 60%, 70%,..., 200%, etc.) tenemos hiperinflación.
Alternativamente, si el nivel de precios aumenta un 10% en un mes, un 9% en dos meses, y sigue disminuyendo por cada mes que vamos sumando, se produce una caída o desaceleración de la inflación.
En el supuesto de que el nivel de precios caiga de manera general y continuada y tome valores negativos, diremos que se ha entrado en una situación deflacionista.
Inflación y ajustes cíclicos
Las empresas aumentan o disminuyen los precios de sus productos en función de la capacidad de utilización de sus plantas y, sobre todo, en función de sus estrategias para conservar o aumentar su cuota de mercado.
La variación en los niveles generales de precios se debe, sobre todo, a los ajustes cíclicos.
Cuando la economía va mal, algunas empresas reducen precios en un intento de seguir utilizando su capacidad productiva y mantener su cuota de mercado. En estos casos incluso llegan a aceptar una disminución del beneficio. Las empresas que generalmente eligen esta vía son las que cuentan con instalaciones y máquinas muy valiosas y encuentran dificultades para despedir a sus trabajadores.
La situación es radicalmente distinta cuando la capacidad instalada de la empresa tiene un valor bajo y se pierde poco transformando las máquinas en chatarra. En este supuesto, cuando la empresa afronta una situación adversa, generalmente opta por el cierre. La tentación por el cierre crece en proporción directa a las facilidades legales para despedir a los trabajadores y al coste de su despido.
Al llegar el momento en el que las condiciones de la demanda vuelven a ser favorables, las empresas preexistentes y las que se van incorporado de nuevo, comienzan a aumentar los precios para volver a alcanzar los niveles de beneficio que se obtenía antes y mejorarlos más adelante.
Incremento de la demanda y disminución en los precios
Paradójicamente, un incremento de la demanda puede ocasionar una disminución de precios. Este evento se pone de manifiesto cuando coinciden dos situaciones en una misma empresa:
1) Que produce muy por encima de un punto que en contabilidad se llama el punto muerto.
2) Que no ha superado la capacidad productiva de sus instalaciones.
Esto le permite aumentar producción y bajar precios. Incluso puede llegar a vender sus productos por un precio equivalente a sus costes variables sin que por ello disminuya beneficios. Este tipo de operaciones contribuyen a ampliar cuota de mercado.
Los cuellos de botella
A veces, se producen cuellos de botella en algunos sectores en los que ya se está utilizando la capacidad total. Al haber un exceso crónico de demanda, se genera inflación e incluso hiperinflación.
Los cuellos de botella se pueden mantener artificialmente durante años a través de estímulos a la demanda. Esto se puede lograr creando falsas expectativas a la gente y facilitando el endeudamiento de los consumidores. Es lo que sucedió en el sector inmobiliario durante el último período de auge económico. Mientras todo esto transcurría, las autoridades monetarias de la Eurozona no movieron ni un dedo.
Llegados a este punto, es necesario recordar que en el período de crecimiento de los precios en el sector inmobiliario, los salarios de los obreros de la construcción se congelaron o subieron con moderación y los impuestos que debían soportar las empresas constructoras disminuyeron.
Pero en el vídeo, las empresas de tipo capitalista y las entidades financieras no aparecen en ningún momento. Tampoco aparece el monstruo especulador. Sólo aparece un artesano individual malhumorado que se dedica a vender sus propios pasteles y que también es víctima de la inflación.
La versión monetarista
Para los autores del vídeo, el problema de la inflación se encuentra principalmente en la política monetaria.  "La inflación se produce como consecuencia de una pérdida de valor del dinero", nos dicen. Esto significa situar como causa a lo que únicamente es una  consecuencia.
Según esta versión, el valor del dinero está vinculado a los intereses: cuando más bajos son los intereses, menos vale el dinero, y viceversa.

De esta manera, el Banco Central Europeo únicamente tiene que preocuparse de manejar adecuadamente los tipos de interés:

• Si hay síntomas de deflación es que el valor del dinero es demasiado elevado; para abaratar hay que reducir los intereses.

• Si la inflación sube, entonces resulta que el dinero es excesivamente barato; se sube el tipo de interés y problema resuelto.

Aunque en el video no se diga, según los neoliberales, la existencia de una tasa "razonable" de desempleo,  se considera necesaria para poder garantizar la "estabilidad de precios".  Como este es un tema espinoso y puede poner de manifiesto el carácter perverso de sus políticas, han optado por no hablar del tema en la primera clase. Imagino que lo harán en "clases" posteriores.

Argumentació i significat de l'austeritat neoliberal

Les polítiques d'austeritat parteixen de la idea que els individus i els governs "gastem massa." Sí fóssim "més austers", els pressupostos s'equilibrarien, i llavors les coses serien "normals".

És molt fàcil fer combregar a la gent amb aquests arguments, sobretot quan els formulen acadèmics i experts en els mitjans de comunicació de major audiència i diuen insistentment "que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats".

Sembla que els únics que "han allargat més el braç que la màniga" han estat els treballadors. És a dir, aquells que obtenen els seus ingressos a través d'un salari a canvi d'una jornada laboral.

Paradoxalment, els salaris, en el període d'auge econòmic, pràcticament es van congelar. El preu de l'habitatge, en canvi, va pujar més d'un 100%.

Com que tot i la congelació salarial, una part dels treballadors van tenir "l'atreviment" de comprar un pis i un cotxe i subscriure una hipoteca, ara estan endeutats.

Aquesta criminalització dels de baix, deixa de costat als bancs, a les immobiliàries, a les empreses constructores, als fabricants de cotxes ,..., i a les companyies d'assegurances. Uns i altres es van folrar amb el cobrament d'interessos, amb les maniobres especulatives i amb la venda dels seus productes per preus elevadíssim que deixaven un marge de benefici impressionant.

L'austeritat també es justifica per la crisi. Hi ha menys recursos i això no canviarà fins que no es produeixi "la recuperació". Ara bé, per garantir "la recuperació" cal posar més riquesa i mà d'obra barata i dòcil en mans de les grans empreses perquè "s'animin a contractar". També cal garantir que tornin els "bons temps" per al capital financer.

En canvi, l'austeritat no contempla per res alleujar la càrrega del deute de la classe obrera, ni a curt ni a llarg termini. Tampoc alleuja la crisi del deute públic.

Si la despesa pública es redueix tal com s'està reduint ara, es redueix el nombre de llocs de treball públics, les concessions públiques als contractistes privats també es redueix i molts dels llocs de treball privats es perden. En disminuir les rendes salarials, els ingressos fiscals procedents d'aquestes rendes i del consum també es redueixen i el dèficit s'eleva.

En altres paraules, l'austeritat significa menys poder adquisitiu i això al seu torn significa menys producció i més atur. Per tant, menys ingressos per als treballadors i per al govern i més deutes per a tots. Això és el que significarà l'austeritat neoliberal.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fracàs de les polítiques d'austeritat i dades revisades de la Unió Europea

Quan a Espanya ens disposem a votar, els partits i els líders que van guanyar les eleccions a Grècia i Itàlia, es veuen obligats a abandonar el govern per donar pas a un grup de tecnòcrates.

No simpatitzo amb Papandreu ni amb Berlusconi. Han impulsat polítiques neoliberals nocives per als seus conciutadans. No obstant això, mai m'ha passat pel cap negar la seva victòria electoral i la seva legitimitat per governar.

Després de tres anys de crisi, les xifres mostren que a Europa el lideratge està fallant i les coses van a pitjor. Però Berlusconi i Papandreu únicament són dues de les fitxes d'aquest lideratge i no són les més importants.

L'informe de la Unió Europea

Segons les dades "revisades" presentades recentment en un informe elaborat per la pròpia Unió Europea, les previsions que s'havien fet en informes anteriors es modifiquen a la baixa.

L'economia mundial ha entrat de nou en una situació de perill i la zona euro es configura com el focus de major preocupació. Les esperances sobre una certa recuperació de la demanda s'han frustrat. Tot això ens confirma que l'ajust fiscal ha ocasionat resultats inversos als esperats.

El mateix paradigma

He de confessar que el patró que es troba darrera del redactat d'aquest estudi amb les dades "revisats" que ara comento, em resulta familiar. Es parteix del mateix paradigma ideològic dels informes anteriors. Únicament "es revisen" les previsions. Canvien les xifres, però no es reconeix el fracàs de la ideologia que anteriorment les va justificar i que ens ha portat a l'actual empitjorament.

Tota la retòrica sobre l'austeritat fiscal i la contenció de la despesa s'ha basat en l'esperança que la demanda privada actués "com el motor d'una recuperació moderada". Això significava, ni més ni menys, que confiar que els consumidors i les empreses gastarien més i invertirien més tot i la destrucció de llocs de treball, la permanència de l'enorme deute privat, el col • lapse del mercat immobiliari, ..., i les retallades en salaris i pensions.

Els estudis anteriors també pronosticaven un increment de les exportacions un cop l'atur i la pèrdua de drets laborals facilitessin una reducció encara més gran dels salaris. Això encadenaria una rebaixa dels preus dels nostres productes i els faria més competitius. Paradoxalment, en les dades "revisades" publicades recentment, no es diu ni una paraula de la tan esperada recuperació a través de la reactivació de les exportacions i tampoc s'aclareix perquè ara les previsions s'esvaeixen.

En tot cas, el que sí que sembla evident és que últimament s'ha incrementat la taxa d'explotació. D'això, l'informe sobre "les dades revisades" no diu ni una paraula.

El Grup de Frankfurt

Ja fa temps que la majoria dels líders polítics europeus estan sota les ordres de les elits més poderoses i no tenen en compte les necessitats socials dels seus ciutadans. Aquesta constatació també és vàlida per al Govern de Rodríguez Zapatero que aquests dies exhaureix mandat.

Ara a Grècia i a Itàlia, les coses s'han portat més lluny: es retira de forma directa als líders electes i es deixa de comptar amb l'electorat. Tot això ens indica que quan una de les "fitxes" es converteix en fràgil, l’arraconen i la substitueixen per una altra de més eficient, sense encomanar-se a ningú.

Espanya sembla ser una excepció dins d'aquesta orgia antidemocràtica d'Europa ja que ara es consulta als votants. No obstant això, els dos partits majoritaris no s'atreveixen a qüestionar les polítiques d'austeritat que se'ns imposa des de la UE. Fa només quatre dies que van modificar sobtadament la Constitució fruit d'aquestes imposicions. I ara, tots dos mostren predisposició a seguir les ordres de l'elit minoritària que decideix pel seu compte el present i el futur d'Europa. Si no ho evitem, aquesta elit també decidirà pel seu compte el nostre futur.

Qui pren les decisions a Europa? Si fem cas a The Guardian, ara governa el Grup de Frankfurt, una quadrilla formada per vuit personatges: Lagarde (presidenta de l'FMI), Merkel, Sarkozy, Mario Draghi (nou president del BCE), José Manuel Barroso (president de la Comissió Europea), Jean Claude Juncker (president de l'Eurogrup), Herman van Rompuy (president del Consell Europeu), i Olli Rehn (comissari europeu). Però per sobre d’ells hi ha una altra quadrilla molt més poderosa, de la qual The Guardian no diu res i a la qual se sol fer referència amb el nom genèric dels "mercats".

Resulta escandalós veure com a la premsa comercial i als tertulians de torn tot això no els preocupa. Prefereixen fer acudits fàcils sobre "l'estupidesa" de Papandreu en pretendre consultar el poble grec per conèixer el seu veredicte.

El contingut pervers de l'austeritat i les propostes del Partit Popular

Tota la justificació sobre l'austeritat fiscal s'ha basat, per tant, en dos "grans esperances": El rellançament de la demanda i el creixement de les exportacions. Aquestes també són les dues "grans esperances" que ara fa circular el Partit Popular.

Aquesta justificació ha capturat per complet, per activa o per passiva, als representants polítics que van obtenir les últimes majories electorals en cadascun dels països de la Unió Europea i ara pot capturar a la majoria dels electors espanyols .

La recuperació és necessària i possible

Sospito que quan la quadrilla que conformen el Grup de Frankfurt es retiri, gaudiran d'una pensió de luxe pagada per l'erari públic.

Els joves d'avui, en canvi, han de suportar tots els inconvenients derivats de l'atur i la precarietat laboral i això marca la seva vida immediata en forma de pobresa i manca d'oportunitats i també afectarà a les seves pensions de jubilació .

D'això no es parla. L'atur i la precarietat no es veuen com els problemes prioritaris. Per contra, els estan utilitzant per debilitar els salaris i els drets dels treballadors i perquè els especuladors puguin millorar les ràtios financeres.

La revisió de les dades que ens presenta l'informe de la Unió Europea, probablement té un cert fonament i s'acosta més a la realitat que les dades anteriors.

Però hauria de deixar clar que el que més està danyant la recuperació és l'obsessió en les polítiques neoliberals. No hi ha cap raó de pes per insistir en la reducció del dèficit públic tal com s'està fent. I això és vàlid per a tots i cada un dels Estats membres de la UME.

Hi ha, en canvi, una urgent necessitat de superar l'endeutament privat i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent i aquestes dues xacres només es podran resoldre si s'utilitza la palanca de la inversió pública per donar suport al creixement econòmic.

VERSIÓN EN CASTELLANO

La teoria i la pràctica

De vegades he escoltat comentar que aquells que opten per la vida acadèmica i l'elaboració teòrica són uns covards. Es considera que volen evitar la incomoditat d'haver d'adoptar les mesures en el " món real”. Però aquesta és una opinió equivocada.


És cert, que en algunes ocasions, el regne de la teoria no està connectat amb el "món real". A pesar d'això, la majoria de les vegades, la seva influència en aquest “món” és significativa. Ara, per exemple, han aparegut moltes teories sobre la crisi econòmica que volen fer creure que aquesta crisi es deu al fet que “hem volgut viure per sobre de les nostres possibilitats”. Això ajuda a estendre un sentiment de culpabilitat entre les classes populars, les acovardeix i les desarma ideològicament. Si aquestes teories tenen tanta difusió és perquè els poderosos tenen interès en fer-les circular. Heus aquí la raó de la seva influència sobre el “món real”.


Precisament, la suposada desvinculació entre teoria i pràctica, permet als economistes vulgars, enganyar als seus alumnes, als seus lectors i en molts casos a ells mateixos, en pretendre que les seves teories són apolítiques. Aquesta difusió sobre una suposada ideologia científica i neutra és alhora deshonesta i perjudicials per als estudiants i per tots aquells que s'empassen les prediccions i les anàlisis d'aquests economistes.


La pretensió de presentar una teoria sota l'embolcall de la neutralitat, ja sigui en les teories dominants o no, és en si mateix una decisió política que segueix difonent la ideologia hegemònica . En economia no existeix un món diferent del de la política, del de la cultura i del de la qüestió social. Pretendre que l'elecció política, no forma part de la teoria econòmica que s'imparteix a l'aula, que es comunica des de la ràdio i la televisió o que es publica en els mitjans, és gairebé una bogeria. Ja que la teoria econòmica que es presenta a les aules i els mitjans, no pot deixar d'avalar una concepció política determinada, tots aquells que apostem per una política diferent de la del corrent neoliberal, hem de ser molt més acurats en la nostra forma d'actuar i ser capaços, alhora, d'apostar per una concepció teòrica alternativa.


Podem infravalorar la teoria i dedicar-nos a seguir els esdeveniments, adaptant-nos a la realitat i arrossegant-nos conforme van succeint les coses. En aquest cas, ens situarem a remolc de les teories dels altres, que acostumen a ser les teories de les classes dominants.


També podem adoptar el punt de vista contrari i convertir-nos en uns “essencialistes teòrics”, afirmant que sense les teories, els esdeveniments mai poden succeir. Ara bé, difícilment podrem sostenir les nostres teories sí la realitat les desmenteix repetidament i si no interessen a ningú.


Quan volem confeccionar una teoria treballem amb el cap, la ploma (o l'ordinador) i les mans, mentre que en la pràctica “lluitem amb l'espasa”, o sigui, en el carrer, el barri, la fàbrica,..., o en la contesa electoral.


El resultat final es decideix en la pràctica. Per aquesta raó, la lluita amb les mans i la ploma no pot ser més poderosa que la lluita amb l'espasa. Però la ploma és una condició necessària per a tenir clar quan, on i com “empunyar l'espasa”.

VERSIÓN EN CASTELLANO

La unió europea, l'euro i la crisi tenen solució

Els problemes socials de la UE no han de buscar-se d'una manera aïllada en l'euro: es deriven del neoliberalisme enquistat en els tractats. Al no poder-se recórrer a les taxes d'interès, als tipus de canvi i a les transferències fiscal per a esmorteir els efectes de les crisis econòmiques, s'intenta influir sobre els salaris i els preus i això degrada permanentment les condicions laborals.
En períodes de creixement econòmic, com que les polítiques neoliberals volen impedir la millora de les condicions laborals degradades, s'acaba recorrent al endeutament públic i privat i al dèficit exterior. Així s'incentiva el creixement. És el que es va fer en la majoria dels països de la perifèria en la dècada anterior a la crisi econòmica actual. En aquests països, l'endeutament i el dèficit exterior també es van estimular amb l'expansió de l'especulació i la despesa militar.
Ara, la crisi ens ha conduït a un carreró on la moneda al voltant de la qual s'ha construït la Unió (l'euro) està en perill. Això és deu, sobretot, a la prohibició, incorporada en el Tractat de Maastricht, que el BCE pugui comprar deute dels països europeus. Aquesta prohibició, que jo sàpiga, no té precedents. Si no existís, tot seria més fàcil.
El garbull es podria resoldre modificant els tractats. Però els actuals dirigents no volen fer-ho.
Si se superés la prohibició, el Banc Central Europeu podria comprar el deute i gestionar-lo. Ara bé, prèviament seria necessari separar el deute legitima del que no ho és (deute derivat de l'especulació,de la corrupció, de la compra d'armament, etc.). El deute il•legítim no s’ha de pagar i per tant tampoc s’ha de comprar. Aquesta separació provocaria problemes a molts bancs i no quedaria més remei que nacionalitzar-los.
Però la intervenció no té per què quedar aquí. Es podrien emetre eurobons per a finançar la recuperació amb un rellançament de la inversió pública. D'aquesta manera seria possible impulsar una nova fase de l'Estat del benestar, en la qual es dones satisfacció a les necessitats socials, es milloressin els drets laborals, s'implantés un salari mínim que permetés viure d'una manera digna i es construís un nou model productiu basat en una economia sostenible.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Crisis griega: ¿Salir del euro o salir del euro liberalismo?

La decisión del primer ministro griego, Giorgos Papandreu, de celebrar un referéndum sobre el plan de rescate acordado con los líderes de la UE y del FMI nos coloca en un nuevo peldaño de la crisis de la UE.
Parece evidente, que más allá de la manera cómo se formule el referéndum, una parte del pueblo griego lo vería como una consulta sobre si se aceptan o se rechazan los recortes en los niveles de vida, en los servicios públicos y en el empleo a cambio de dinero para financiar el pago de la deuda del gobierno con los bancos de Europa, las compañías de seguros y los fondos de pensiones. Este es justamente el gran temor de los dirigentes de la UE. Saben que si esta visión prospera, ganará el NO.
El amago de convocatoria es, sin duda, una maniobra de Papandreu frente a la fuerte contestación política y social por sus concesiones neoliberales y un intento desesperado para salir del agujero en el que él mismo se ha metido. Si al final gana el SI, podrá decir que se ha limitado a materializar la opinión de los votantes. Si gana el NO, puede renunciar o convocar unas elecciones anticipadas, antes de que su desprestigio aún sea mayor.
Los griegos, en el supuesto de que lleguen a poder votar, lo harán sometidos a una gran presión. Se intentará atemorizarlos con la amenaza de que, o bien aceptan el acuerdo al que su gobierno había llegado con la UE o bien se los expulsará de la zona euro y esto los conduciría a una situación todavía peor. En otras palabras, se les dirá que tienen que aceptar sacrificar una pierna ya que en caso contrario perderán las dos.

Pero las cosas pueden ir de otra manera. Si los griegos rechazan la oferta tal como ahora está formulada, Grecia difícilmente hará frente a sus deudas, provocando enormes pérdidas a los bancos y a las instituciones financieras de toda Europa y además puede provocar una crisis de la deuda en Italia y España, conduciendo a toda la región a una nueva depresión. Por otra parte, si con todo esto el euro fracasa, Alemania perdería sus ventajas competitivas. Este conjunto de amenazas dan mucho miedo.
Una realidad tan peligrosa es, a la vez, una poderosa herramienta de negociación en manos de los griegos que podrán utilizar después del referéndum, en el caso de que ganara el NO. El problema está, en todo caso, en saber quién liderará la negociación en el supuesto de que se convoquen elecciones generales. No se puede descartar una victoria de la derecha que buscará un nuevo acuerdo que permita bajar impuestos e impulsar un proceso acelerado de privatizaciones con la excusa de que esto permitirá relanzar el crecimiento.
Hay otro salida: Negarse a pagar la totalidad de la deuda en poder del sector privado (bancos, compañías de seguros y de pensiones privadas y los fondos de cobertura). Esto reduciría de golpe la deuda del gobierno griego en 200 mil millones de euros (el equivalente al 80% del PIB). También se podría conseguir que los títulos en manos del sector oficial o público (es decir, los gobiernos de la UE, el fondo de emergencia de la UE, el BCE y el FMI) acepten un periodo de gracia de cinco años en el que no se tenga que efectuar pagos y negociar a la vez una reducción del interés que ahora Grecia está pagando. De este modo, la carga de la deuda restante se reduciría drásticamente. Estas medidas permitirían al gobierno restablecer los servicios públicos y aumentar el empleo. También se podrían acompañar de una campaña general para recaudar los impuestos que el 1% de los griegos ricos han dejado de pagar.

A los líderes de la UE no les hace ninguna gracia aceptar una "renegociación" del paquete de rescate y menos aún que gane el No y que Grecia de un vuelco de izquierdas en su política. Saben que un verdadero gobierno de izquierdas en Grecia podría estimular una gran campaña para convencer a otras fuerzas de izquierdas de Europa y a la gente de la calle, de que hay que hacer frente a los bancos y a las instituciones financieras que causaron la crisis, sin tenerles ningún miedo. Esto contribuiría a impulsar una estrategia europea por el empleo y la inversión acompañada del control y la propiedad pública de crédito.
Si la UE no acepta la renegociación, cosa que dudo, Grecia podría acabar expulsada de la zona euro y los griegos entonces se verían forzados a adoptar una moneda nacional devaluada. Hay quién, desde la izquierda, piensa que una moneda propia devaluada sería beneficiosa para Grecia y para todos los países de la periferia, ya que haría crecer las exportaciones. No negaré que esto último sea cierto, pero pienso que esta decisión también tendría consecuencias adversas y convertiría a las viejas monedas recuperadas de la periferia en presas fáciles para los especuladores.

Hay en cambio un programa alternativo, del que ya he hablado más arriba, que puede ayudar a reducir el daño a la población y a iniciar un nuevo periodo de crecimiento. Pero esto significa reconocer que el neoliberalismo es perverso y que se debe abandonar definitivamente. Este programa también debería permitir que los trabajadores, que a fin de cuentas tendrán que ser los artífices de la recuperación económica, puedan superan sus dificultades más agobiantes. Se trataría de aliviar a las personas más endeudadas y mejorar los ingresos salariales, especialmente los de aquellos sectores más desfavorecidos. Estas decisiones provocarían, ciertamente, una sacudida en el sector financiero. Por lo tanto se tendría que pensar en la nacionalización de la banca e iniciar un cambio global de orientación económica en toda la Unión Europea. En cuanto al tipo de crecimiento económico, sería necesario romper con el actual modelo depredador para centrarse en la satisfacción de las necesidades sociales.

Post scriptum

A las pocas horas de publicar este escrito, me he enterado de que el ministro griego de Finanzas, que

inicialmente estaba a favor de convocar el referéndum, cambió súbitamente de opinión, después de desplazarse a la reunión del G-20. Parece que alguien se ha encargado de dejarle claro que a partir de ahora su misión es impedir que el pueblo griego pueda opinar sobre los planes de rescate impuestos por las potencias extranjeras. Presiones similares ya se habían producido previamente en el interior de Grecia, e incluso se barajó la posibilidad de hacer intervenir al ejercito para llevar acabo un golpe de Estado. Pero el verdadero golpe ya se había producido previamente con el recorte de los derechos y de las prestaciones sociales.

Atur: dades poc esperançadores i alternatives socials necessàries

Segons les darreres dades, a l’Estat espanyol en el 3er. trimestre, l’atur es va incrementar un 21’5%. Això significa que gairebé 5 milions de persones (4.978.300 per a ser exactes) no tenen feina i que hi ha 1,43 milions de famílies sense cap dels seus components amb un treball remunerat. Els que no han aconseguit treballar des de fa més d’un anys superen els 2,1 milions. La situació escara és pitjor per als joves amb una taxa d’atur del 45,8%.

Aquestes no són les úniques dades negatives. Les publicacions dels organismes oficials anuncien un panorama ombrívol: l’Eurostat mostra que la taxa d'atur de la zona euro va augmentar un 10,2 % el setembre del 2011. L'OCDE, en una nota dirigida especialment al G-20, afirma que les taxes d’atur s’apropen de forma perillosa als màxim registrats durant la gran recessió de 1929.

Però l’informe més preocupant és el de l'OIT que preveu un "dèficit de llocs de treball massiu entre els membres del G-20 l'any que ve", si la desacceleració de l'economia mundial continua.

L’atur, per tant, s’ha instal•lat de manera cruenta en les economies avançades i només el sector públic pot fer alguna cosa per atenuar-lo. En canvi, des de diferents punts es pressiona les administracions públiques per a que redueixen la despesa. Seguim sent presoners de la ideologia neoliberal que va causar la bombolla immobiliària i ara imposa “les seves solucions” malgrat que les evidències indiquen que s’hauria d’actuar en sentit contrari.

No menys inquietant és l’informe sobre l’atur juvenil que l’OIT va publicar fa unes setmanes. Segons aquest, entre 2008 i 2009, el nombre de joves aturats en el món va registrar un augment sense precedents de 4,5 milions. També va créixer el nombre de joves que només aconsegueix un treball a temps parcial. Aquestes dades no fan altra cosa que confirmar el que la gran majoria de la població nota dia a dia: que la crisi impacta més en les noves generacions que en les adultes. I demostren, també, que les polítiques laborals de la majoria dels governs estan fallant a la joventut.

L'atur juvenil i les retallades socials es relacionen directament amb el debat actual sobre l'envelliment de la població i posen de manifest que aquest debat està mal plantejat. Per a millorar la taxa de dependència (relació entre jubilats i ocupats) s'hauria de formar i garantir un treball estable i ben remunerat als joves. Així podrien treballar en millors condicions que ara i amb majors nivells de productivitat. Tot plegat no només permetria compensar de forma sobrada l'increment de jubilacions previstes per als pròxims anys, sinó també assegurar que els actuals estàndards de vida es continuïn mantenint i millorant.

En canvi, les polítiques d’austeritat estan sacrificant les futures inversions en educació, sanitat, infraestructures i en altres programes socials. Això encara perjudicarà més la productivitat i la inserció laboral futura dels nens/nenes i dels joves, que han de ser els treballadors/res de demà.

Com acabem de veure, els organismes oficials relaten d’una manera bastant objectiva la cruesa actual i futura de l’atur. En canvi, no són capaços de deixar clar com superar-ho donat que el seu marc conceptual també està contaminat per les polítiques neoliberals.

En una part de l’informe sobre l’atur juvenil, l’ OIT afirma que els governs “s'esforcen per a trobar solucions innovadores”. Però al llegir l'enumeració d'aquestes “solucions ” només hi ha referències genèriques a les campanyes d'informació als joves i demandes bondadoses al sector privat perquè s'animi a contractar-los.

Per la seva part l’ Eurostat indica que la taxa d'inversió empresarial es va reduir lleugerament en el segon trimestre de 2011 respecte del primer trimestre. Per tant, no hi ha estímuls des del sector privat, malgrat les demandes de l’OIT.

Mentrestant, la retòrica neoliberal intenta fer creure que les retallades pressupostàries no malmetran el creixement econòmic i que en tot cas evitaran un creixement nociu. Aquesta concepció cala entre sectors amplis de la població. Patètic!

Passem ara a reflexionar sobre l’atur a l’Estat espanyol i com hauria d’evolucionar l’economia en la propera legislatura per tal de garantir la plena ocupació.

Com recordàvem al principi, hi ha uns cinc milions d’aturats. També hi ha un nombre considerable de subocupats amb contractes a temps parcial als quals agradaria treballar a temps complet. Què fa falta per reduir aquestes xifres en un període de cinc anys? És evident que caldria crear més de sis milions de llocs nets de treball. Això representa un creixement de l'ocupació proper al 26 %. Per aconseguir aquesta fita, el PIB hauria d'augmentar més, atès que hem de descomptar el creixement de la productivitat. Si ajuntem tot això, un creixement de l'ocupació del 26 % en els propers cinc anys probablement requeriria un augment del PIB de més del 30%, la qual cosa equival a un 6 % anual. Aquest nivell de creixement poques vegades s'ha aconseguit en el passat.

Per a garantir un creixement econòmic d’aquesta envergadura, seria necessària una intervenció més decidida de les administracions públiques. És cert que la intervenció de L’Estat no és la panacea per a tots els mals. Però ha de garantir la xarxa de seguretat mínima per a superar les adversitats més malignes en qualsevol societat.

Una altra mida complementària hauria de ser la política de redistribució del treball que combinés l'eliminació de les hores extres amb la reducció de la jornada laboral.

Ara bé, com acabem de veure, la política econòmica dominant no va en aquesta direcció ara per ara. Si no som capaços de donar-li la volta, cal fer-se a la idea que la desocupació massiva quedarà enquistada aquí durant un temps. Per aquesta raó, les propostes polítiques no poden limitar-se a generalitats sobre la necessitat de crear llocs de treball, tot i que els llocs de treball són importants i possibles de crear. També s’ han d'incorporar mesures socials per fer front a la desigualtat, a la insuficiència econòmica i a les tensions que la prolongació de l'atur massiu poden ocasionar a la població.

Publicat a Reus Digital