Crisis económica: Pintan bastos

Existe una voluntad generalizada de vincular los problemas económicos de la periferia europea al endeudamiento de sus administraciones públicas. Sin embargo, lo que tienen en común Grecia , Portugal, Italia y España, es que en los momentos de auge económico hincharon la burbuja en el precio de los solares y de la vivienda y esto vino de la mano de un incremento exagerado del endeudamiento de los particulares y de las entidad financieras.

Ahora, los precios de la vivienda en España son aproximadamente un 22% menores de lo que eran en 2007 mientras que el precio de los solares ha retrocedido en un 30% y parece que la caída no ha tocado fondo.

En España, la morosidad se encuentra en el nivel más alto desde la constitución de la unión monetaria. A partir de junio, se ha situado alrededor del 18%, sobrepasando el peligroso 15,3% al que ya había llegado a finales de marzo. Estos son datos oficiales; pero existe un gran escepticismo sobre su veracidad. Hace unos meses, el Banco de España se hizo cargo de Caja Mediterráneo (CAM), y entonces se tuvo que reconocer que los índices de morosidad de esta caja superaban el 40%.

Si el precio de los solares y las casas sigue bajando, el porcentaje de préstamos con problemas no dejará de subir. Durante los últimos meses, el Gobierno, a través del FROB ya ha inyectado mucho dinero en el sector bancario español para afrontar este y otros problemas y es probable que lo tenga que seguir haciendo.

Es verdad que el déficit primario de España se aproxima al 6% del PIB del año pasado lo que complica la situación. Este fenómeno tiene una tripe explicación:

1. Con la crisis disminuyen los ingresos fiscales de las administraciones pública debido a que las rentas de las clases populares, que soportan el mayor esfuerzo fiscal, han disminuido y también lo han hecho sus expectativas.


2. La crudeza de la crisis obliga al Estado a incrementar determinados gastos sociales para socorrer a las personas con una situación económica más frágil y evitar así una auténtica catástrofe social. Por otro lado, como acabamos de ver, el Estado tiene que ayudar a los bancos y se ve en la obligación de suplir muchos de los incumplimientos económicos de las empresas.


3. El PIB no crece sino que decrece.

Estos tres factores combinados empeoran el ratio deuda/PIB.

De momento, las expectativas económicas de la Unión Europea cara al futuro son pobres con lo que todo este conjunto de factores se pueden agravar. Y no lo son sólo paran España. También lo son para la zona Euro en su conjunto. Algunos indicadores publicados a principios de septiembre, informan que la industria, los servicios y la venta al por menor se están contrayendo y es poco probable que mejoren.

España acude a las urnas el 20 de Noviembre. Las encuestas sugieren que el resultado
más probable es una victoria del Partido Popular, que podría incluso llegar a la mayoría absoluta. Pero el futuro todavía no está escrito. En cualquier caso, lo que si que es seguro es que entre los dos partidos ahora mayoritarios (PSOE/PP) existe un consenso político a favor de la política de austeridad puesto que ambos la han elevado de una forma poco democrática a rango constitucional. Y con la austeridad difícilmente se dará el vuelco a la situación

¿Existe el peligro que al final en España se repita lo que ya ha sucedido en Grecia, Irlanda y Portugal?

No podemos olvidar que la acumulación de la deuda de los privados (familias, empresas y entidades financieras) tiene que despertar la preocupación porque el sector privado no puede permanecer en déficit de manera persistente. Hay que tener presente, además, que cuando una entidad privada se endeuda, sus pasivos son el activo de otra entidad. Si la primera entidad no tiene ingresos y es víctima de la morosidad, puede ser que al final se vea incapacitada para hacer frente a sus propias deudas. De esta forma se producirá un efecto dominó.

Si las situaciones de morosidad se prolongan y se agrava, el problema adquirirá una dimensión continental dado que los bancos españoles están muy endeudados con la banca de los países del centro. Estos países moverán todos los hilos para evitar que las fichas del dominó los arrollen. Por otra parte, no perderán la oportunidad para aprovechar las desgracias ajenas para seguir comprando a precio de saldo. España no es un país del centro de la Unión, pero tampoco es un país pobre. Hay muchos tiburones dispuestos a todo con tal de devorar sus activos más valiosos.

Cuelgo un video. Igual alguien se da por aludido.

L’explicació dretana de la crisi i l’articulista Manel Fuentes

Cada vegada que un surt al carrer s’adona de la decadència a la que ens ha conduït la crisi. Les construccions que es volen vendre però no es venen es multipliquen i hi ha un munt d'espais comercials buits tant en el centre com en la perifèria de les ciutats. Ara bé, el problema més greu és la realitat diària de milions de persones, cada dia més dura. D'altra banda, la zona de l'euro corre el perill d'enfonsar-se com a conseqüència dels seus defectes de disseny. Tot això hauria de servir per a prendre consciència que el nostre model de creixement ha fracassat i que per tant ha de canviar. Però aquesta consciència no es generalitza, entre altres coses, per que hi ha una colla d'articulistes i comentaristes que dia a dia s'obstinen que es parli de tot menys de les veritables causes d'aquesta crisi.
Un exemple ho tenim en l'article que Manel Fuentes ha publicat en el Periódico. Estem parlant d'un personatge que segons sembla, assoleix nivells alts d'audiència i per tant té capacitat de convèncer a molta gent.
Segons el nostre articulista l'explicació de la crisi la trobem en la llei de la gravetat. Ens diu que molta gent va voler volar massa alt i per culpa de la seva actitud imprudent ara cauen i les conseqüències les paguem tots.
Aquest és, ni mes ni menys que l’argument hegemònica que permet culpabilitzar de la crisi únicament als que es van endeutar. Ara bé, ¿ s'haguessin endeutat tant si els bancs, i els mitjans de comunicació de masses, no haguessin estat predicant durant anys i anys sobre els suposats avantatges que es derivaven d’aquest endeutament? ¿Ho hagessin fet, si les seves condicions laborals no haguessin estat tant precàries i el seu poder adquisitiu hagués estat més elevat? ¿I si s'hagués garantit el control públic del sòl evitant així l'increment astronòmic dels habitatges?
No podia faltar en l'article, la referència obligada a l'endeutament de les administracions públiques. Amaga que l'endeutament no és la causa sinó la conseqüència de la crisi ¿No recorda que els que ens explicaven les excel·lències del totxo i de l'AVE i els que feien negocis amb les concessions de l'obra pública són els que ara justifiquen i realitzen les polítiques de retallades?
Però el més còmic de tot és la part final de l’article, on el nostre flamant periodista es permet el luxe de donar lliçons a l'esquerra emprant el mateix estil al que ens té acostumats la Pilar Rahola. Veient les coincidència entre els escrits de les dues estrelles mediàtiques, jo diria que els seus articles surten de la mateixa factoria.

L’Àfrica subsahariana és diversa

Durant un cert temps, l'Àfrica subsahariana va ser considerada per molts occidentals com un "cas perdut" . No està de més recordar que allí si han viscut situacions generalitzades de decadència, ocasionades, sobretot, per tres fenòmens que han frenat el desenvolupament :

• La mà de ferro en el control de les economies nacionals, a través de governs corruptes i autoritaris,
• la desviació de la riquesa a favor dels aliats polítics occidentals i de determinats grups ètnics, i
• un fort endeutament, acompanyat d'interessos prohibitius que després es van haver de retornar amb privatitzacions i retallades socials.

En la primera dècada d'aquest segle, la percepció es va modificar. El creixement econòmic i la reducció de la pobresa i de la mortalitat infantil, van dur als més optimistes a parlar d'un "ressorgiment africà".

Ara, en canvi, la fam que viu Somàlia i alguns conflictes bèl•lics enquistats, poden alimentar una nou allau d'"afro-pessimisme".

Amb massa freqüència, l'Àfrica subsahariana ha estat considerada com una unitat singular quant en realitat és un conglomerat de 48 països diferents . Steve Radelet, trenca amb aquesta visió i ha distingint quatre grups de països:

• Els exportadors de petroli (nou països, com Angola i Congo),
• els emergents (17 països, com Ghana i Etiòpia),
• els fràgil (16 països, com Somàlia i Zimbabwe) i
• els que estan en el llindar de la pobresa (sis països, com Libèria i Benín).

Mentre que l'ingrés per càpita en la regió va créixer durant l'última dècada, les taxes de creixement , van oscil•lar dintre d'un ventall que incloïa a uns països amb taxes negatives i a uns altres amb taxes positives.

Un dels element cabdals que ens ajuda a entendre les diferències, és que els països que tenen majors taxes de creixement, disposen de jaciments de petroli, mentre que els que es mouen en taxes negatives, no en tenen.

Però el petroli i les altres matèries primeres de vegades acabant sent un problema pels països productors. En el pitjor dels supòsits condueixen a guerres fratricides, generalment alimentades des d'occident, entre diferents grups tribals i entre territoris d’un mateix país.

Afortunadament, hi ha una sèrie de països de l’Africa subsahariana que tot hi no ser productors del petroli poden ser catalogats com emergents. Però fins i tot en aquests països, hi ha una gran varietat en quant a forma de govern i taxes de creixement econòmic.

Les 17 economies emergents es poden dividit almenys en dos grups: a uns els etiquetarem com emergents realitzats, ja que han tingut taxes de creixement adequades i nivells relativament satisfactoris de governabilitat. A altres com emergents semi realitzats (Etiòpia, Rwanda, Uganda i Zàmbia), ja que han mostrat un notori creixement de l'ingrés per càpita en els últims anys, però el nivell de governabilitat és insuficient.

En un futur caldrà prestar una atenció molt més acurada a l’Àfrica subsahariana. D'una banda, serà necessari superar la visió pessimista, que tant agrada a aquells que únicament es dediquen a la compassió i a l'almoina. Per l'altra, serà necessari tenir en compte les diferents realitat que la travessen i la pluralitat d' interessos econòmics i polítics que allí conflueixen.