A L’ESPERA DEL BICING

Fa temps que vaig en bicicleta. Pot ser que alguns de vostès em veiessin fa anys amb el meu fill en una cadireta adossada a una mountain bike, direcció a l’ escola Joan Rebull.

Si les coses no es torcen, a Reus aviat tindrem un servei de bicing. O sigui que podrem desplaçar-nos amb aquestes bicicletes que ja es poden utilitzar a Barcelona i en altres ciutats per una petita quota.

Perquè el bicing prosperi adequadament serà necessària la implicació de l'Ajuntament. Ha d'impedir que els vianants puguin ser atropellats per les bicicletes.

Però l'èxit d'aquestes fórmules d'accés fàcil a la bicicleta només serà possible si som conscients que el seu ús és bo per a nosaltres i per a la ciutat i si l’utilitzem d'una manera respectuosa. En cas contrari fracassarà.

Imaginin-se vostès que en utilitzar el bicing, cadascun de nosaltres es col•loca a l'esquena un anunci que ens recorda que aquesta és una manera molt econòmica de viatjar, totalment lliure de contaminació, que ni tan sols consumeix aigua, i que a més en algunes situacions pot ser molt ràpida. Això a molta gent li pot interessar, oi?

El fet que jo utilitzi la bicicleta i que ara em consideri un futur usuari del bicing, no vol dir que em limiti a aquest mitjà de transport. També em moc amb moto, que per cert, és un mitjà molt més barat que el cotxe, la qual cosa és important en aquests temps en els que tot el món es queixa de la debilitat del seu poder adquisitiu i quan la gasolina no deixa d'incrementar-se.

Però la moto no ajuda a fer exercici. El ciclisme, en canvi, és un exercici físic excel•lent: en comptes d'anar corrent a un gimnàs un es posa a pedalar i el cos amb el temps ho agreix . La bicicleta és beneficiosa per al cor i per als nervis: per fer front al mal humor, un cop de pedal.

Lleugera i pràctica, la bicicleta és també una manera de moure's de forma ràpida, sobretot perquè és fàcil d'aparcar. No obstant això, el tema de l'aparcament hauria de ser dissenyat pels promotors del bicing amb certa prudència. Aconsello que l'Ajuntament distribueixi els pàrquings d'una manera prou intel•ligent per a garantir el control i la vigilància de les bicicletes. Per desgràcia, encara existeixen persones poc respectuoses que ens poden crear problemes. Si no vigilem bé, pot ser que ens ho destrossin tot.

No vull deixar de parlar de la dimensió activista de la bicicleta. Serà important ser educats amb les persones que es desplacen amb cotxe, saludant-les amb un somriure a mesura que anem avançar mentre pot ser que elles es quedin atrapades en l'asfalt. També cal ser respectuosos amb els vianants, insisteixo de nou en això. Si no ho som, el bicing serà un problema.

El bicing té, a més a més, l'avantatge de poder-se combinar amb altres mitjans de transport públic. Però a diferència de la resta de mitjans d’aquesta mena, no té limitacions horàries: en dies feiners i en dies festius; i a totes hores!

Amb tots aquests arguments, es podria pensar que les bicicletes envairan la nostra ciutat. Però no. També hi ha arguments en contra seu: el mal temps, punxades a les rodes, molèsties, cansament (fins que no incorporem les bicicletes elèctriques) , perill (a causa dels cotxes), etc. Però cap d'aquests problemes invalida el bicing.

Per regla general, ha tingut èxit allà on ha entrat en funcionament i també pot tenir-ne a Reus. Però ha de ser viable econòmicament. Tota ajuda , vingui d’on vingui, ha de ser ben rebuda.

En tot cas, els ciclistes actuals i futurs estem d'enhorabona. Gràcies a aquells i aquelles que pensen en nosaltres.

El debat nuclear a la llum de l'accident de Fukushima

La crisi dels reactors de Fukushima ha reanimat el debat entre els defensors de l'energia nuclear i els seus adversaris.

Els defensors van argumentar inicialment que els problemes s'estaven exagerant, tant en termes d'estimació de les probabilitats que successos similars es repetissin com en relació amb les seves conseqüències. Ara, les autoritats japoneses informen que la situació és més greu del que en un primer moment es va dir. D’aquesta manera, la suposada exageració perd consistència.

Els adversaris, en canvi, sostenen que l'energia nuclear no és econòmicament tan rendible con volen fer-nos creure i només es pot mantenir gràcies als subsidis que rep. Afegeixen que no és una energia segura a conseqüència del mètode d'eliminació de residus. D’altra banda, en el disseny i operació de les plantes nuclears no es van tenir en compte una sèrie de riscos dels quals ara comencem a ser conscients. Va haver-hi, certament, altres riscos que sí que es van contemplar al començament, però molts no es van avaluar prou ja que els fets indiquen que aquests riscos són més consistents del que es va pensar. Finalment, també cal afegir els problemes relacionats amb els reguladors que, en aquest, com passa en molts altres temes, acostumen a tenir massa confiança en les coses que regulen.

És de preveure que d’aquí poc temps apareixeran veus que ens anunciaran que ja estem en condicions de treure lliçons de Fukushima i que ara afortunadament sabem tot el que fa falta saber per poder trobar el disseny del reactor perfectament segur. Això és fruit de l'arrogància tecnocientífica! Ja fa molts anys que se'ns anuncia que el reactor perfecte està a la cantonada i periòdicament els accidents es produeixen i ens porten a pensar tot el contrari.

Tot això ens col•loca en la disjuntiva d'haver de triar si ens instal•lem o no en una tecnologia que ja hem pogut comprovar que és molt perillosa. Acceptar-la comporta normalitzar els riscos de l'energia nuclear com una tara vinculada al nostre creixement econòmic i acceptar alhora que un succés com el de Fukushima és el preu que hem d’estar disposats a pagar. A hores d'ara, és il•lusori afirmar que existeixi una opció relacionada amb l'energia nuclear que estigui lliure d'accidents!

Molta gent argumenta correctament que hi ha altres fonts d'energia que també tenen forts costos humans i ambientals. Les tèrmiques de carbó són els principals emissors de CO2, llancen una gran quantitat de partícules a l'aire i fins i tot poden contaminar els subministraments d'aigua subterrània. Per aquesta raó, cada vegada són més els que sostenen que irremeiablement hem d'apostar per les energies renovables i superar alhora l’addicció al consum anàrquic i il•limitat. Això últim significa començar a adaptar-se a estils de vida amb menys energia intensiva. Si ens ho volem prendre seriosament, serà necessària una menor urbanització del nostre territori i un nou disseny de les maneres de moure'ns per ell!

La primera pregunta que ara suggereixo que vostès es formulin és la següent: és tan imprescindible l'energia nuclear que val la pena córrer el risc evident que el seu ús comporta? I en el cas que vostès se situïn entre els que estan en contra del seu ús: quina és l'energia i quina l'estratègia econòmica que recomanen col•locar en el seu lloc?

VERSIÓN EN CASTELLANO

LA CRISI, ELS SINDICATS I LES POLÍTIQUES NEOLIBERALS

Els sindicats no van causar la crisi econòmica actual i tampoc són els responsables dels seus efectes perversos. En canvi, hi ha qui els tracta com a bocs expiatoris a través de campanyes que pretenen desprestigiar els drets de vaga, de negociació col•lectiva i de lliure associació dels treballadors.

Atès que el debat està el carrer, ens hem de preguntar si la presència sindical té o no a veure amb la bona o mala ratxa de l'economia i en cas afirmatiu aclarir quins són aquests efectes.

Sindicats i millores laborals

Els sindicats han jugat en el passat un paper fonamental en la millora de les condicions de treball. Han fet realitat la setmana laboral de 40 hores, les lleis de seguretat en el treball, el dret a la protecció social, les vacances,... Es tracta d’un conjunt de beneficis socials que ara tenim garantits però que no existien en el passat.

Els sindicats també han permès als treballadors disposar d'un mecanisme que ajuda a fer sentir la seva veu com a col•lectiu. Col•laboren per resoldre les queixes en el lloc de treball i a fer arribar suggeriments i reivindicacions als poders públics.

Històricament, els nivells de sindicalització s'han correlacionat positivament amb les millores salarials. Les reivindicacions que en un primer moment aconsegueixen els sindicats, per regla general, es converteixen en punt de referència per a tots els treballadors. Després es generalitzen.

La negociació col•lectiva juga un paper decisiu en aquest procés gràcies als convenis sectorials que cobreixen totes les plantilles, incloent aquelles que no estan sindicades. S’apliquen fins i tot a les empreses que ni tan sols han elegit delegats o comitè.

Però ara les millores laborals no es presenten com a fruit de l'activitat sindical sinó com a privilegis als quals els sindicats s'aferren. Ens diuen que són una càrrega per a l'economia. Volen arrabassar-les per expandir la precarietat.

Sindicats i segmentació del treball

Els sindicats no són responsables de la segmentació del mercat de treball. Aquesta segmentació té a veure amb la reorganització productiva. Qui té capacitat d'organitzar el treball, en una economia capitalista, són els empresaris. De fet, la influència dels sindicats ha estat dramàticament obstruïda a través de les noves formes d'organització de les empreses.

Els sindicats únicament poden influir en l'organització del treball si compten amb la força suficient perquè els tinguin en compte.

La participació dels sindicats en l'organització del treball s'orienta precisament a atenuar els efectes perversos que els empresaris han introduït prèviament.

Les reivindicacions sindicals proposen fitar la contractació temporal, millorar les condicions laborals dels empleats de les empreses de treball temporal i de les subcontractes i evitar que els riscos laborals danyin la salut de totes les persones que participen en l'activitat de l'empresa.

Sindicats i atur

Mentre la correlació entre sindicació i salari és evident, no conec cap estudi seriós capaç de correlacionar el nombre d’afiliats als sindicats amb les taxes d’atur.

En molts països amb sindicalització elevada, els nivells d'atur són més baixos que en la resta. Però encara no comptem amb dades suficientment fiables per treure conclusions definitives.

En canvi, és evident que els empresaris aprofiten l'atur per pressionar sobre els treballadors i afeblir les seves organitzacions de classe. A més, la crisi aboca a la misèria a molta gent. Per aquesta raó, sí que hi ha correlació entre creixement de l'atur i pèrdua d'afiliació sindical.

Sindicats i dèficit públic

Els sindicats tampoc són els culpables dels greus problemes econòmics i fiscals que estan desafiant a les administracions públiques.

La disminució dels ingressos fiscals és deguda a la crisi econòmica. En esfondrar-se el mercat de l'habitatge es va provocar una reducció dels ingressos associats amb la bombolla immobiliària.

A més a més, una gran part dels ingressos fiscals provenen de l'IRPF i de l'IVA, dos tributs correlacionats amb l'evolució dels salaris. Quan els sindicats aconsegueixen augments salarials la recaptació fiscal millora. En cas contrari es retreu.

És cert que els sindicats acostumen a ser forts a les administracions públiques amb importants volums d'ocupació. Això demostra que els nivells de sindicació són més alts en els llocs que compten amb més força de treball ben formada i en les economies capaces de donar millor resposta a les necessitats socials.

En tot cas, la conclusió a la qual s'arriba és que els sindicats estan associats positivament amb les mesures clau que afavoreixen la prosperitat.

Les limitacions dels sindicats i les responsabilitats de la crisi

Sent cert que els sindicats no són els responsables de la crisi i dels problemes que aquesta genera, també ho és que en les situacions actuals l'existència dels sindicats no és suficient per evitar la creixent desigualtat en els ingressos i la precarietat laboral, especialment en moments convulsos com els dels darrers anys.

Qui són llavors els primers responsables?

El capitalisme en general, i les polítiques neoliberals que aquest sistema ha impulsat en les últimes dècades, en particular. Unes polítiques que ara els poderosos s'obstinen a perllongar amb el propòsit d'afeblir als sindicats i empitjorar les condicions dels assalariats.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Aquest article ha estat publicat a Reus Digital y a Rebelion.org

Aprofito per deixar l'enllaç d'una ponència relacionat amb el tema que vaig presentar fa uns anys:
Los marxistas, las cuestiones sindicales y las relaciones entre sindicatos y partido

Crisi, desigualtats i teories econòmiques

L'existència de grans desigualtats en la distribució de l'ingrés i la riquesa i els vincles entre aquestes desigualtats i la crisi en curs, cada vegada són més evidents. Fins i tot economistes vinculats al Fons Monetari Internacional en fan esment.

No obstant, existeixen punts de vista oposats quan s'analitzen els motius i les conseqüències de les desigualtats:

Per a uns, la desigualtat prové bàsicament de les diferències d'ingressos entre treballadors amb educació universitària i la resta, que al tenir menys habilitats queden relegats. S’afegeix, a més, que va ser aquest sector menys afortunat de la població el que es va endeutar i que aquest endeutament ens va conduir a la bombolla immobiliària que finalment va esclatar i va ocasionar la crisi. És, en resum, una visió molt peculiar que responsabilitza a les persones amb baixos ingressos dels seus propis mals i dels mals dels altres. Si acceptem aquesta visió, la solució del problema es reduiria a adequar les capacitats dels treballadors amb baixos salaris a les necessitats que comporta el canvi tecnològic i a rectificar les polítiques equivocades que no permeten que la gent conti amb una formació adequada a la realitat productiva que ens ve a sobre.

Per uns altres, les causes de la desigualtat estan situades més amunt i es fixen en el creixement exagerat dels ingressos del 1 per cent o del 0,1 per cent que acapara les millors remuneracions. Entre aquesta part superior es troben una gran part dels polítics (que són precisament els que han desregulat els mercats financers) i els directius de les grans multinacionals i dels bancs més importants. El problema, des d'aquesta perspectiva, és el finançament de les campanyes electorals i la falta de voluntat política.

En ambdues concepcions, la política ocupa un lloc central.

Per a la primera les polítiques han de ser capaces de respondre al canvi tecnològica i s’ha de garantir que els treballadors amb inferior retribució salarial i els aturats “s’espavilin”.

Per a la segona visió, en canvi, el que fa falta és un canvi institucional.

No obstant això, en ambdues històries s'oblida analitzar com en les últimes dècades s'ha dut a terme l'extracció de plusvàlua.

És veritat que el nivell dels salaris i els beneficis empresarials es veuen afectats tant per la tecnologia com per la política. Però també és necessari investigar com la relació canviant dels salaris i l'excedent afecta als canvis tecnològics, a les decisions polítiques, a les inversions financeres i a les maniobres especulatives.

Aquesta darrera visió ens porta necessàriament a contemplar en el seu conjunt les polítiques neoliberals que es van començar a engegar des de mitjans de la dècada de 1970 i que han estat l'espoleta de la crisi en curs.

Però una anàlisi d'aquestes característiques només el fan un grup reduït d'economistes, generalment vinculats amb el marxisme. La resta no disposa dels conceptes ni de la visió classista per fer-lo . Han reconegut tard la importància de la desigualtat. Però no volen entrar en l'anàlisi de les seves causes i de les seves conseqüències.

Es queden a mig camí i això els permet seguir insistint en la necessitat de “millorar la formació” i “portar a terme les reformes estructurals necessàries” mentre mantenen l'edifici neoliberal i fins i tot el reforcen.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Inflació, salaris i taxa d’interès

La inflació està creixent a Europa. Per a redreçar la situació, hi ha qui suggereixen un augment de la taxa d'interès i/o una reducció dels salaris. Però ambdues opcions són errònies.

La inflació actual ni es deu a un calentament de l'economia ni a un increment dels costos salarials que, per cert, en molts països estan en declivi. Es deu, en tot cas, a les polítiques dels governs (pujades dels impostos indirectes) i al creixement econòmic dels països emergents que – junt amb la situació conflictiva del Nord d'Àfrica i a les maniobres especulatives- provoca un augment dels preus de les matèries primeres, de l'energia i dels aliments.

Per això optar per l’augment de la taxa d'interès i per la moderació salarial seria com barallar-se en contra d’un problema inexistents i oblidar-se dels veritables problemes.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Líbia i les raons humanitàries

Els vaixells militars nord-americans estan prop de Líbia. Al•leguen raons humanitàries mentre els mitjans de comunicació mostren milers i milers de treballadors estrangers que fugen del conflicte i ens “informen” d’una manera poc contrastada sobre el que està passant a l’interior del país.

Una gran part dels treballadors que fugen són originals de països africans. També n’hi ha molts d’asiàtics. En canvi, n’hi ha pocs dels anomenats països occidentals.

Índia, Xina i altres nacions han enviat vaixells, ferris i avions per a socórrer els seus ciutadans. Aquesta sí que és una missió humanitària. En canvi, la flota guerrera nord-americana i les flotes aliades menors que l'acompanyen tenen un altra missió que no descarta l’agressió militar.

Quan hi ha conflictes armats en països amb importants reserves de petroli i gas o situats en llocs estratègics, EUA i els seus aliats “s’ofereixen” per a prestar “desinteressadament” “ajuda humanitària” i “exportar la democràcia”.

Ara Líbia s'ha dividit i la situació pot ser catalogada com de guerra civil. Els ciutadans de l'Estat Espanyol sabem bé que, en els conflictes d’aquesta mena, les intervencions militars directes de potències estrangeres acostumen a ser catastròfiques. Precisament el primer gran precedent d’intervenció armada forana en una guerra civil el vam viure aquí a finals dels anys 30 amb el bombardeig alemany sobre Guernica.

També van haver-hi altres precedents d’intervenció estrangera (d’EUA en aquest cas) a Cuba i Filipines quan eren colònies espanyoles. L’excusa aleshores va ser ajudar els revoltats contra l’opressió colonial. Però al final els EUA van aprofitar la superioritat militar per a substituir la dominació colonial espanyola i imposar la seva pròpia dominació colonial.

Més enllà de les ensenyances que es deriven d’aquests precedents històrics, el que sí que es podria i s'hauria de fer en aquest conflicte és esbrinar qui ha omplert Líbia (i altres països Africans) d'armes i exigir-los responsabilitats. Veient el desenllaç bèl•lic del conflicte, també es necessita una actuació humanitària per a socórrer els refugiats de guerra. I en tercer lloc, cal contemplar la possibilitat de mediació, sempre que les parts l’acceptin, per a evitar un bany de sang fratricida.

Però rés d’això s'assolirà amb els vaixells de guerra carregats d’avions i bombes o amb altres formes de pressió clarament selectives i discriminatòries que l'única cosa que fan és complicar més la situació i expandir l’hegemonia de l'OTAN.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Què passa al món àrab?

Els mitjans de comunicació europeus i nord-americans, presenten les protestes recents en el món àrab com “una revolució de Facebook”. És una manera de presentar les coses ajustada amb l'egocentrisme que practiquen.

Pocs poden negar que les xarxes socials permeten un avanç significatiu en la llibertat d'expressió i d'associació i que ajuden a difondre i a accelerar l’informació. Però Facebook i YouTube són només eines, i les eines per si soles ni originen ni provoquen els canvis.

Darrere de les protestes que sacsegen al món àrab, es troba el malestar ocasionat per la repressió i l'empitjorament de les condicions de treball i de vida de les classes populars per l'aplicació de les polítiques neoliberals.

La història ens ensenya que la combinació entre un increment dels preus dels aliments i de l'atur sota un règim dictatorial creen condicions favorables per a l'agitació social. Els aliments i les llibertats sempre s'exigeixen quan es desencadena una revolució social . Els crits de “pa i llibertat” es van escoltar en la revolució francesa i es van sentir de nou anys després en la revolució russa.

Però si les classes populars no disposen d'organitzacions polítiques i sindicals potents, les revolucions corren el risc de convertir-se en una farsa o fins i tot poden acabar sent aprofitades per alguna potència imperialista per a estendre les seves arpes.

En tot cas, també existeixen motius per a l'optimisme. En les últimes dècades, els països del nord d'Àfrica han estat triats per algunes gran empreses multinacionals per a localitzar les seves plantes productives. Això ha donat lloc a l'aparició d'una classe obrera més nombrosa i organitzada que abans. El creixement capitalista crea les condicions per que les persones s'uneixen per a exigir canvis fonamentals en les dimensions política i econòmica de les seves vides.

Ara, en els països àrabs existeix una disputa per l'hegemonia. Els treballadors poden tenir un paper important. Però haurien de ser capaços de cooperar amb els camperols pobres, que encara conformen el grup social majoritari en aquests països, i amb els petits empresaris propietaris de tallers i comerços que ha estat molt copejats per la crisi capitalista.

VERSIÓN EN CASTELLANO