El futur de les pensions i les disquisicions sobre la demografia

El debat sobre el futur de les pensions i la seva relació amb les tendències demogràfiques a Espanya i altres països rics, de fet és un debat entre aquells que es preocupen per millorar el futur dels nostres fills i els que volen explotar-los tant com els sigui possible. Però les coses no es presenten així, i es camuflen amb disquisicions sobre el desastre que se'ns vindrà a sobre a causa de les baixes taxes de natalitat i d'una major esperança de vida.

Encara que ara tenim una població molt més envellida que abans, en terme mitjà, som més rics. La raó d'aquesta paradoxa es troba en la productivitat que ha anat progressant un 2 % anual durant els últims 50 anys. Si aquests creixements és manté, d’aquí a 20 anys els treballadors en una hora de treball produiran gairebé el 50% més que ara i dintre de 40 anys s'estarà produint el 120% més. Aquests guanys de la producció poden permetre als nostres fills i néts gaudir d’un millor nivell de vida i fer-se càrrec de les pensions dels jubilats.

Si bé cap economista seriós pot qüestionar aquesta aritmètica bàsica, els traficants de la por demogràfica sempre acaben sortint amb històries sobre la manca de mà d'obra jove. Aquest és un truc barat. En els últims anys, fins i tot en els períodes de major creixement econòmic, la nostra economia no ha estat capaç d’ocupar tota la població en edat de treballar i ha hagut de conviure amb un nombre important d’aturats, amb reserves de mà d'obra femenina i amb milions de persones estrangeres disposades a creuar les fronteres per a poder treballar.

Per altra banda, en el supòsit que hi hagués escassetat de mà d'obra, no hauria de tenir forçosament un paper negatiu ja que permetria als treballadors ser més selectius a l’hora de triar un lloc treball. Probablement ningú voldria treballar en les condicions precàries d'ara. Això significaria que les empreses més rendibles i productives haurien d'oferir salaris més alts. Els llocs de treball menys productius, en canvi, quedarien vacants. Les carreteres estarien menys congestionades i les ciutats serien més habitables.

En resum, no hi ha cap problema demogràfic irresoluble. L'únic problema és que una sèrie de persones que ocupen llocs d'influència i de poder han decidit bombardejar-nos amb càlculs matemàtics esbiaixats amb la finalitat d’arrabassar-nos una part dels nostres drets socials i afavorir als explotadors.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Sala i Martí, la Seguretat Social i les desigualtats

Sala i Martí ha publicat un article on anuncia la fallida de la Seguretat Social.

L’argumentació gira al voltant de l'anomenat “problema demogràfic” derivat de les baixes taxes de natalitat i del creixement de l’esperança de vida. En haver-hi menys joves i més vells, la Seguretat Social s’enfonsarà, ens ve a dir.

D'una banda, aquesta argumentació oblida que l'esperança de vida ha crescut en totes les franges d'edat i no només a partir dels 65 anys. Per l'altra, no té en compte ni el fenomen de la immigració ni els increments de productivitat que permetran que les generacions futures tinguin capacitat de crear molta més riquesa que les generacions precedents.

Com sol ser habitual en ell, al final Sala i Martí ens suggereix una ÚNICA solució que en aquest cas consisteix en un augment gradual, homogeni i continuat de l'edat de jubilació.

Aquesta proposta “tan original” té un fort contingut classista ja que l’expectativa de vida, tot i haver crescut globalment, no és la mateixa per a tots els grups socials. Aquest creixement ha estat molt més fort per a les classes més acomodades que per a la resta. Així doncs, si endarrerim l’edat de jubilació, seran els més pobres els que menys se’n beneficiaran. De fet, l'esperança de vida es comporta de manera similar a altres realitats socials i per tant és una variable més de les desigualtats.

Mentre aquestes desigualtats existeixin, la proposta de Sala i Martí i altres de semblants, comporten una de les maneres més regressives i reaccionaries de "reparar" els problemes presents i futurs de la Seguretat Social.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Què fem: defensar les empreses municipals o obrir un escletxa que en permeti algunes privatitzacions?

Ha plogut molt des que l'any 2002 es va constituir el hòlding d'empreses INNOVA amb el consens de tots els grups municipals. Aleshores, i també ara, ICV-EUiA pensa que INNOVA podia ser un instrument potent i eficaç per optimitzar els sempre escassos recursos de l'administració municipal, per impulsar les principals inversions locals i com a òrgan de coordinació de les diferents línies de treball de les societats anònimes municipals. I de fet, així ha anat succeint durant una etapa important de la seva trajectòria.

En el present mandat, l'errada política de vetar la presència a INOVA d'un grup municipal ha situat en la primera línia de la discussió política, una qüestió que havia de ser un simple tràmit. Aquest debat estúpid ha enfosquit els encerts (que són molts) del recorregut d'INNOVA .

En els darrers temps el hòlding ha obert una nova etapa amb l'entrada de nous consellers que esperem que serveixi per reconduir la situació. Però també esperem que no comporti un increment de les seves despeses.

Ara bé, els consensos als que s'ha arribat fins ara no ens poden fer perdre de vista que l'eina, INNOVA, a) no ha de ser la via per solucionar els problemes de l'històric mal finançament dels ajuntaments ni els dèficits derivats de la gestió econòmica diària i b) que hauria de valorar millor el suport a projectes en raó del seu cost/ benefici.

Hi ha exemples sobrats de decisions que no han estat del tot encertades, com és el cas de la Capsa Gaudí, el CESDA o la inversió que havia de ser temporal pel projecte Shirota Foods, i que poden significar un llast en el futur. També hi ha empreses municipals sobre l'actuació de les quals hi hauria molt a discutir.

Avuim, vivim temps de crisi econòmica i els recursos econòmics són més finits que mai. És molt important que tots els partits amb representació municipal mantinguem la coherència i expliquem el per què de les nostres actuacions del dia a dia. Estem convençuts que en un futur no gaire llunyà aquestes decisions poden tenir molta transcendència.

En aquesta línia de transparència, nosaltres no volem amagar a la ciutadania que a la darrera reunió d'INNOVA (3 de desembre de 2010) es va plantejar a l'ordre del dia la concertació d'un préstec de 600.000 euros per garantir la finalització de les obres de La Patacada, les quals estan vinculades a les nostres àrees. Però malgrat això, no hi vam votar a favor.

Independentment de quina sigui la finalitat del crèdit, no considerem acceptables que per obtenir-lo s'hagi de recórrer a un aval solidari de les empreses municipals sanejades com és el cas d'AREMSA. Tampoc considerem raonables els elevats interessos que ara ens imposen les entitats financeres

Per aquesta raó, la posició d'ICV va ser d'abstenció al respecte d'aquesta operació de préstec. Tot el que envolta aquest préstec i d'altres que poden venir a continuació, ens porta a tres reflexions que volem compartir amb la ciutadania.

1. No tenim cap motiu per oposar-nos a un creixement de l'endeutament, sempre que això sigui beneficiós per la ciutat, tot i que és evident que aquest endeutament no ens agrada gens ni mica. No serem nosaltres els que avalarem les polítiques restrictives que ara en nom de l'austeritat ens volen imposar els mal anomenats mercats.

2. En canvi, ens semblen abusius els tipus d'interès que estan demanant les entitats financeres i més quan aquestes mateixes entitats gaudeixen del suport de l'Estat en tots els seus diferents nivells.

3. I sobretot ens preocupa que les entitats financeres ara demanin un aval col·lectiu de les empreses municipals més rendibles i sanejades. Això ens fa sospitar que darrere d'aquesta exigència hi ha una voluntat implícita de fer-se amb el control d'aquestes empreses i propiciar en un futur un procés selectiu de privatitzacions.

Publicat a Reus Digital

LA NOVA CONCEPCIÓ DE LA JUBILACIÓ

En les últimes dècades, la jubilació ha canviat el seu significat:

En un primer moment la pensió de jubilació es concedia pensant en les persones que en envellir ja no mantenien les condicions físiques necessàries per a continuar treballant.

Com que per raons d'edat, la gent es veia privada de la possibilitat de guanyar un salari, la pensió evitava que caiguessin en una situació de misèria extrema.

Per això, la jubilació era concebuda com una espècie d'invalidesa derivada de l'edat.

La tercera edat

Però en les últimes dècades, la jubilació també s'ha convertit en un tercer moment en la vida de les persones en el que encara poden gaudir de bona salut i ja no han de suportar les limitacions que imposa la vida laboral.

Aquesta aspiració a l’Estat espanyol és molt forta, perquè el món del treball és particularment dur per a una part dels empleats. La duresa no es desprèn únicament de la càrrega física del treball sinó de molts altres factors entre els quals té un paper destacat la precarietat laboral.

El desig de gaudir durant els últims anys de vida es veu reforçada per les ganes de deixar de costat una vida laboral que en molts casos s'ha viscut com opressiva.

L'allargament de l'edat legal de jubilació i la justícia social

Res d'això es té en compte en la proposta d'allargar l'edat oficial de jubilació dels 65 als 67 anys.

És cert que l'esperança de vida s'ha anat prolongant els últims temps. Però les capacitats de les persones van disminuint conforme avancen els anys i molts i moltes viuen el tram final de la vida en situació de dependència.

Per altra banda, l'esperança de vida no és la mateixa en funció de la categoria laboral. Els executius, per exemple, acostumen a viure més anys que la resta de treballadors i treballadores.

Amb l'allargament de l'edat de jubilació es produiria la paradoxa que aquells que tenen la possibilitats de morir abans es veurien obligats a continuar treballant per a poder aportar les cotitzacions que permeten finançar les pensions d'una minoria privilegiada laboralment que a més té la sort de viure més anys.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Lo que necesitan los trabajadores no es más formación sino más salario

La formación es importante y beneficiosa para encontrar empleo. En promedio, los que tienen un nivel más alto de estudios tienen mayores ingresos y menores tasas de paro. Esto no significa ni que la educación genere estos ingresos y estos empleos, ni que la educación mejore los ingresos y las perspectivas de empleo de la mayoría de los ciudadanos.

Tampoco es cierto que la educación garantiza la movilidad social y contribuye a acabar con las desigualdades entre clases sociales. El nivel medio de educación puede aumentar, pero las desigualdades de clase en el capitalismo pueden permanecer igual o empeorar (cómo lo han hecho a lo largo de los últimos 30 años).

Ahora bien, lo que ocurre es que los trabajadores más formados cuentan con ciertas ventajas sobre el resto al competir para acceder a un puesto de trabajo y pueden trabajar en un abanico más amplio de profesiones.

El problema en nuestro país - y en el resto del mundo - no es que las personas no sean inteligentes o que tengan pocos estudios. El problema es que tenemos un sistema económico en el cual las clases dominantes siempre intentan presionar los salarios hacia abajo. Y esta presión nos afecta a todos, independientemente de lo listos que seamos y lo formados que estemos. La única excepción son aquellos que se encuentran dentro del uno por ciento de la cumbre salarial.

De hecho la formación hoy en día también está concebida para presionar los salarios hacia abajo. Se intenta que escuelas, institutos y universidades aporten al mercado de trabajo un número de personas formadas, en todas las profesiones y en todas las disciplinas, superior al que realmente se necesita. Por este motivo a veces se ha afirmado que la universidad es una fábrica de parados.

Si realmente existiera una carencia de mano de obra formada en alguna profesión o en algún sector productivo, como se nos intenta hacer creer, se produciría inmediatamente un incremento de salarios en esta profesión o sector. En cambio nada de esto ocurre en la vida real.

Al observar las características de la ocupación realmente existente, se descubre que la mayoría de los puestos de trabajos no necesitan mucha formación. En cambio los que los ocupan y una buena parte de los que estarían dispuestos a ocuparlos, tienen más formación de la que se requiere en el trabajo que llevan a cabo.

El punto más evidente para mí es que, según las últimas estadísticas facilitadas por Hacienda, mientras el nivel de formación ha mejorado en los últimos años, el 57% de los asalariados –más de diez millones de personas- cobra un salario medio anual inferior a los 1000 euros mensuales. En cambio, la minoría salarial formada por aquellos que cobran un salario medio anual superior a diez veces el Salario Mínimo Interprofesional no llega al 1%.