Mentre la situació política i econòmica a Europa es degrada, creix la crítica generalitzada cap a tots els polítics, sense fer distinció entre els que es consideren de dretes i els que es consideren d'esquerres. Això no passaria si els principals partits progressistes d'Europa fossin capaços de prendre la iniciativa i recuperar el control del debat polític.Lamentablement, l'esquerra tradicional, i especialment la socialdemòcrata, ha quedat sepultada per l'agenda neoliberal i les seves propostes no s'allunyen de les dels conservadors. El problema llavors és que el debat públic queda orfe i és molt fàcil distorsionar-lo amb mentides i disquisicions que no tenen ni cap ni peus i que reforcen encara més el malestar i la confusió de la gent.
El buit de les esquerres ha donat ales a alguns partits que fins ara, o bé no existien o bé tenien un paper marginal. També ha donat ales a nous moviments socials més o menys reeixits. La presència d'uns i altres permet posar sobre la taula qüestions que les esquerres tradicionals no han estat capaces de situar en els últims anys.El problema és que tot això coincideix amb el creixement de diferents projectes populistes de base ultra nacionalista, tolerats i fins i tot impulsats per l'elit que governa els assumptes europeus. M'estic referint, òbviament, a partits xenòfobs i reaccionaris com el Front Nacional a França i la Lliga Nord a Itàlia, que malgrat la seva oposició a tot el que sona a europeista, justifiquen i aplaudeixen les polítiques d'austeritat dels neoliberals.
Una de les propostes que darrerament circula amb cert èxit, és la recuperació de les monedes nacionals.
La desaparició d'aquestes monedes va eliminar la possibilitat de dur a terme ajustos modificant el tipus de canvi i va col•locar als governs dins d'una camisa de força. Amb el marge de maniobra limitat, els governs se senten obligats a situar la retallada salarial com l'única eina per millorar la competitivitat del país.
Així mateix, la moneda única ofereix seguretat als inversors en deute públic. Aquests inversors no corren cap risc ja que la quantia invertida i l'interès a ella associat no es pot devaluar degut a que la moneda que opera al país del prestador i la que opera al país del prestatari és la mateixa. L'únic que els pot fer la guitza és la inflació, però en aquest terreny estan tranquils: saben que de la inflació s'ocupa el Banc Central Europeu. És evident, per tant, que l'euro estimula l'especulació.
Ara bé, en les condicions actuals la sortida de l'euro no resoldria la regressió social derivada de les polítiques d'austeritat i aquest és el veritable problema. D'altra banda, l'abandonament de l'euro obriria la possibilitat d'especular amb les diferents monedes nacionals que el substituirien.
Per tant, la sortida de l'euro únicament tindria sentit invertint les prioritats de la política econòmica i abandonant prèviament les polítiques neoliberals. El que passa és que un cop garantits aquests requisits previs, probablement aquesta sortida ja no aportaria cap avantatge.
Menys viabilitat té encara, tot i que tècnicament sembla més fàcil, la implantació de dos euros: l'euro de primera i l'euro de segona. Això subdividiria a la Unió Europea en dues grans àrees i en cadascuna d'elles prosperaria un nou centre i una nova perifèria. Si França, per exemple, es col•loqués a la zona de l'euro feble, seria, sense cap dubte, el centre d'aquesta zona, en canvi si es situés a la zona de l'euro fort, el seu paper seria el de perifèria, ja que el centre li correspondria exclusivament a Alemanya.
Que el problema no és únicament l'euro ens ho demostra Gran Bretanya que tot i conservar la seva pròpia moneda, ahir va ser el bressol del neoliberalisme i avui és el país on s'apliquen les polítiques d'austeritat més brutals.
La ruptura, per tant, no ha de ser amb l'euro. Cal trencar amb l'euro liberalisme i això és vàlid, tant per a la zona euro com per a Gran Bretanya.
En les condicions actuals, aquesta ruptura només és possible a partir de les lluites nacionals. És impensable que la iniciativa en aquest terreny vingui de l'elit que governa la Unió. Però les lluites nacionals s'han d'acompanyar de propostes que permetin una veritable reforma a Europa. Si no és així, acabarem presoners de les propostes de la dreta xenòfoba obstinada a implantar el proteccionisme, tancar fronteres i recuperar monedes nacionals.
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari