Segons les darreres dades, a l’Estat espanyol en el 3er. trimestre, l’atur es va incrementar un 21’5%. Això significa que gairebé 5 milions de persones (4.978.300 per a ser exactes) no tenen feina i que hi ha 1,43 milions de famílies sense cap dels seus components amb un treball remunerat. Els que no han aconseguit treballar des de fa més d’un anys superen els 2,1 milions. La situació escara és pitjor per als joves amb una taxa d’atur del 45,8%.Aquestes no són les úniques dades negatives. Les publicacions dels organismes oficials anuncien un panorama ombrívol: l’Eurostat mostra que la taxa d'atur de la zona euro va augmentar un 10,2 % el setembre del 2011. L'OCDE, en una nota dirigida especialment al G-20, afirma que les taxes d’atur s’apropen de forma perillosa als màxim registrats durant la gran recessió de 1929.
Però l’informe més preocupant és el de l'OIT que preveu un "dèficit de llocs de treball massiu entre els membres del G-20 l'any que ve", si la desacceleració de l'economia mundial continua.
L’atur, per tant, s’ha instal•lat de manera cruenta en les economies avançades i només el sector públic pot fer alguna cosa per atenuar-lo. En canvi, des de diferents punts es pressiona les administracions públiques per a que redueixen la despesa. Seguim sent presoners de la ideologia neoliberal que va causar la bombolla immobiliària i ara imposa “les seves solucions” malgrat que les evidències indiquen que s’hauria d’actuar en sentit contrari.
No menys inquietant és l’informe sobre l’atur juvenil que l’OIT va publicar fa unes setmanes. Segons aquest, entre 2008 i 2009, el nombre de joves aturats en el món va registrar un augment sense precedents de 4,5 milions. També va créixer el nombre de joves que només aconsegueix un treball a temps parcial. Aquestes dades no fan altra cosa que confirmar el que la gran majoria de la població nota dia a dia: que la crisi impacta més en les noves generacions que en les adultes. I demostren, també, que les polítiques laborals de la majoria dels governs estan fallant a la joventut.
L'atur juvenil i les retallades socials es relacionen directament amb el debat actual sobre l'envelliment de la població i posen de manifest que aquest debat està mal plantejat. Per a millorar la taxa de dependència (relació entre jubilats i ocupats) s'hauria de formar i garantir un treball estable i ben remunerat als joves. Així podrien treballar en millors condicions que ara i amb majors nivells de productivitat. Tot plegat no només permetria compensar de forma sobrada l'increment de jubilacions previstes per als pròxims anys, sinó també assegurar que els actuals estàndards de vida es continuïn mantenint i millorant.
En canvi, les polítiques d’austeritat estan sacrificant les futures inversions en educació, sanitat, infraestructures i en altres programes socials. Això encara perjudicarà més la productivitat i la inserció laboral futura dels nens/nenes i dels joves, que han de ser els treballadors/res de demà.
Com acabem de veure, els organismes oficials relaten d’una manera bastant objectiva la cruesa actual i futura de l’atur. En canvi, no són capaços de deixar clar com superar-ho donat que el seu marc conceptual també està contaminat per les polítiques neoliberals.
En una part de l’informe sobre l’atur juvenil, l’ OIT afirma que els governs “s'esforcen per a trobar solucions innovadores”. Però al llegir l'enumeració d'aquestes “solucions ” només hi ha referències genèriques a les campanyes d'informació als joves i demandes bondadoses al sector privat perquè s'animi a contractar-los.
Per la seva part l’ Eurostat indica que la taxa d'inversió empresarial es va reduir lleugerament en el segon trimestre de 2011 respecte del primer trimestre. Per tant, no hi ha estímuls des del sector privat, malgrat les demandes de l’OIT.
Mentrestant, la retòrica neoliberal intenta fer creure que les retallades pressupostàries no malmetran el creixement econòmic i que en tot cas evitaran un creixement nociu. Aquesta concepció cala entre sectors amplis de la població. Patètic!
Passem ara a reflexionar sobre l’atur a l’Estat espanyol i com hauria d’evolucionar l’economia en la propera legislatura per tal de garantir la plena ocupació.
Com recordàvem al principi, hi ha uns cinc milions d’aturats. També hi ha un nombre considerable de subocupats amb contractes a temps parcial als quals agradaria treballar a temps complet. Què fa falta per reduir aquestes xifres en un període de cinc anys? És evident que caldria crear més de sis milions de llocs nets de treball. Això representa un creixement de l'ocupació proper al 26 %. Per aconseguir aquesta fita, el PIB hauria d'augmentar més, atès que hem de descomptar el creixement de la productivitat. Si ajuntem tot això, un creixement de l'ocupació del 26 % en els propers cinc anys probablement requeriria un augment del PIB de més del 30%, la qual cosa equival a un 6 % anual. Aquest nivell de creixement poques vegades s'ha aconseguit en el passat.
Per a garantir un creixement econòmic d’aquesta envergadura, seria necessària una intervenció més decidida de les administracions públiques. És cert que la intervenció de L’Estat no és la panacea per a tots els mals. Però ha de garantir la xarxa de seguretat mínima per a superar les adversitats més malignes en qualsevol societat.
Una altra mida complementària hauria de ser la política de redistribució del treball que combinés l'eliminació de les hores extres amb la reducció de la jornada laboral.
Ara bé, com acabem de veure, la política econòmica dominant no va en aquesta direcció ara per ara. Si no som capaços de donar-li la volta, cal fer-se a la idea que la desocupació massiva quedarà enquistada aquí durant un temps. Per aquesta raó, les propostes polítiques no poden limitar-se a generalitats sobre la necessitat de crear llocs de treball, tot i que els llocs de treball són importants i possibles de crear. També s’ han d'incorporar mesures socials per fer front a la desigualtat, a la insuficiència econòmica i a les tensions que la prolongació de l'atur massiu poden ocasionar a la població.
Escrits
0 comentaris:
Publica un comentari