Reflexió d’urgència sobre els disturbis a la Gran Bretanya

"El motí és el llenguatge dels no escoltats"
Martin Luther King

Els disturbis, robatoris i incendis que recorren diverses ciutats de la Gran Bretanya s'han convertit en un dels primers temes d'informació mundial. Les imatges que ens arriben són esfereïdores.

Les explosions actuals demostren una vegada més que hi ha un segment de la classe obrera que se sent perseguit per la policia i exclòs de la societat i que està radicalment en desacord amb aquesta persecució i exclusió.

El malestar social està més que justificat. La Gran Bretanya és un país on el 10% més ric ara viu 100 vegades millor que els més pobres, on el consumisme de masses s'ha basat en l'endeutament personal i això ha permès durant anys trampejar la situació i on, segons l'OCDE, la mobilitat social és molt més difícil que en la resta dels països desenvolupats.

El que ocorre és que, de moment, els joves que participen en les accions es limiten ha lluitar contra la policia a qui veuen com el seu enemic, i a cremar i saquejar comerços per a poder aconseguir una sèrie de mercaderies a les que no tenen accés a causa del seu escàs poder adquisitiu.

Aprofitar aquestes manifestacions d'ira, indignació i fàstic per a tractar als joves com si fossin "delinqüents” és una barbaritat que serveix d'excusa per a aquells que no volen veure les esquerdes socials que han obert les polítiques neoliberals.

Però inicialment aquestes accions difícilment ajudaran a millorar les condicions de vida en els barris més perjudicats per les retallades socials: D'una banda, destrueixen alguns dels serveis bàsics (els autobusos o els contenidors, per exemple). Per l'altra, ajuden a enfortir a la policia que a partir d'ara veurà ampliades les seves potestats i els seus mitjans per a imposar "la llei i l'ordre" costi el que costi.

De moment, les protestes no van dirigides ni contra aquells que es posen a les ordres dels més rics, ni contra els que més es beneficien de les polítiques neoliberals. Els robatoris s'estan produint majoritàriament en les botigues modestes (moltes d'elles regentades per negres, asiàtics i musulmans) i els incendis s'expandeixen en els barris on viuen els sectors més empobrits de la societat.

Les protestes, tampoc responen a accions unitàries, amb voluntat de sumar a una majoria social. Aquest caràcter limitat de la protesta, pot acabar estimulant i enfortint el racisme i la divisió entre les classes populars.

El problema de fons és que les protestes actuals no són capaces de canalitzar les ires dels exclosos contra els veritables culpables de la seva marginació. No tenen instruments polítics al seu abast per a analitzar i intentar transformar les coses.

Aquests joves als que ara veiem cremant edificis i saquejant comerços, en molts casos són aturats o treballadors precaris poc qualificats als que s'ha col•locat en un atzucac. Viuen, a més, en una societat on els estafadors refinats actuen impunement i fins i tot són admirats i presentats com models a seguir i on els bancs, quan tenen problemes, són rescatats per el govern de torn. Per això, molts d'aquests joves pensen que ells també tenen dret a fer el mateix, però a la seva manera, saquejant botigues i grans magatzems.

Veient les coses en el seu conjunt, si bé hem de criticar a aquells que es dediquen a tractar als joves com delinqüents, penso que no hauríem d'idealitzar aquests brots de protesta donant-los el qualificatiu de “rebel•lió” o “revolució”.

En tot cas, aquest moviment de protesta pot acabar tenint un efecte positiu, si les esquerres i els sindicats britànics els aprofiten per a denunciar als veritables culpables de la marginació social i per a espantar i obligar al govern a augmentar les inversions en els barris marginats. Però això últim també té un risc, ja que les inversions, en cas de dur-se a terme, estaran gestionades per un govern de dretes que pot utilitzar els diners per a comprar als líders locals i ampliar així la seva influència electoral.