LA HIPOCRESIA INTERESSADA DE BANCS I CAIXES

Els Bancs i Caixes d'estalvis duen anys creant dubtes sobre la capacitat futura de l'Estat per a garantir les pensions públiques.

Aquesta és una intromissió interessada. Pretén generar les condicions perquè la gent lliuri els seus estalvis a uns plans de pensions que aquests mateixos bancs i caixes gestionen i inverteixen al seu antull en els mercats financers.

Alhora és una intromissió hipòcrita:

En iniciar-se la crisi, el Govern, a petició de bancs i caixes, va elevar fins a 100.000 euros la garantia dels dipòsits. Aquesta modificació es va presentar com un matalàs que dóna tranquil•litat als estalviadors.

Paradoxalment , segons els gabinets d'estudis dels bancs i caixes, aquest mateix Estat que garanteix els dipòsits dels seus clients no garantirà les pensions dintre d'uns anys en els quals previsiblement la situació econòmica i la recaptació fiscal milloraran.

Això, és un contrasentit!

Els estudis dels visionaris de Bancs i Caixes encara resulten més inconsistents si es té en compte que actualment, a pesar de la crisi i amb unes taxes d'atur desconegudes fins ara, l'Estat fa afectives les pensions i alhora assegura un petit estalvi que va al fons de reserva de la Seguretat Social. Llavors, per què no es podrà fer dintre d'uns anys?

La clau està , en tot cas, en les polítiques d'ocupació.

Si els desocupats actuals s'incorporen en el mercat de treball i també ho fan una part de les dones i els joves que arribin a l'edat de treballar, la taxa de dependència millorarà. A més, si això resultés insuficient, també podríem contar amb unes importants reserves de mà d'obra estrangera disposada a desplaçar-se al nostre país per a treballar.

De fet, un fenomen semblant va ocórrer en el mercat de treball de començaments del segle XXI: Contravenint de ple els estudis alarmistes que els mateixos gabinets dels bancs i caixes havien presentat en les acaballes del segle passat, la Seguretat Social va incorporar a milions i milions d'afiliats, superant amb escreix al nombre de persones que van passar a tenir la condició de pensionistes.

Hi ha algun impediment misteriós que ens dugui a pensar que en el futur aquest mateix fenomen no es repetirà?

VERSIÓN EN CASTELLANO

La Seguretat Social i les classes treballadores

Fa uns moments que he lliurat a ICV un document sobre la Seguretat Social perquè se sotmeti a debat. Segurament que les aportacions d'altres persones donaran lloc a un escrit molt més complet i rigorós. Com que és una mica extens el penjo en format pdf:

LA SEGURETAT SOCIAL I LES CLASSES TREBALLADORES

Paul Krugman, la Seguretat Social i la lluita de classes.

De tant en tant, trobem algun economista convencional que accepta que en la nostra societat hi ha classes socials i que les decisions econòmiques dels governs n'afavoreixen unes  i en perjudiquen d'altres.

Això és el que acaba de succeir en un dels darrers  articles de Paul Krugman que porta per títol "classe i seguretat social", on  encertadament no només critica els intents de retallar els beneficis de la Seguretat Social i d'elevar l'edat de jubilació en els EE.UU. sinó també posa al descobert el caràcter classista d'aquestes mides. El pas endavant d'apropament al marxisme que dóna Paul Krugman és positiu i l’hem de valorar.

Però en l'article en qüestió, Paul Krugman singularitza el conflicte de classe al voltant de les prestacions contributives de la Seguretat Social i intenta obviar-lo en altres temes.

Vegem les seves paraules:

“Quan les despeses mèdiques són grans, fins i tot els rics estan molt agraïts que Medicare [assegurança mèdica administrada pel govern dels EE.UU.] pagui la factura (...). La importància de Medicare , en definitiva, és evident per a tots, excepte per als més opulents”.

“La Seguretat Social (...) [en canvi] afecta moltíssim les rendes [inferiors a la mediana], però no tant a la gent del club dels [rics.]. Un retall del 30 per cent en els beneficis de la Seguretat Social representaria un desastre per a desenes de milions de nord-americans, però seria quasi bé imperceptible per [ els que no viuen de les rendes del treball] (...). "

Aquesta manera d’explicar les coses pot fer creure que les prestacions universals que garanteixen les polítiques públiques no tenen a veure amb la lluita de classe ja que cobreixen a tothom. En canvi, les prestacions contributives de la Seguretat Social (i d'una manera especial les pensions de jubilació) si que beneficien els assalariats de forma gairebé exclusiva.

Però al voltant de les prestacions públiques universals també es ventilen problemes de classe. En la sanitat, per exemple, i agafant el mateix tema que elegeix Paul Krugman, les grans companyies farmacèutiques i les empreses que aposten per fer negoci amb determinats serveis mèdics, es juguen molts diners i els seus interessos xoquen de ple amb els de la major part de les classes populars.

Aplaudim aquest reconeixement de l'existència de les classes i de la lluita entre elles per part de Paul Krugman, però de moment sembla que encara no hagi entès que aquesta lluita és més profunda i determina moltes més coses de les que ens diu en el seu article.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Eleccions al Parlament de Catalunya. I ara què?

Els resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya comporten un retrocés general: tot l'espectre polític s'ha desplaçat a la dreta. És com si l'esquerra hagués quedat fora de joc (encara que en aquests moments és difícil acceptar que els social-liberals del PSOE són d'esquerres).

Afortunadament a ICV-EUiA no li ha anat tan malament com als altres dos partits que van formar govern a la legislatura anterior i s'assegura una important presència parlamentària; però també retrocedim.

Al llarg d’aquests anys, les esquerres han perdut la batalla ideològicament i culturalment, cosa que ha quedat clara a les urnes. Han estat uns anys en els quals la dreta ha trenat un discurs destinat a fer prosperar un projecte liberal i autoritari. CiU ha aconseguit aquesta gesta i, de forma paral•lela, la dreta més reaccionària ha ampliat la influència electoral.

Les esquerres, amb l’actual configuració, no satisfan les aspiracions de la classe obrera i de la joventut. Tampoc no són capaces de deixar clar quins són els veritables causants de les desgràcies que han de suportar les classes treballadores i la nació catalana.

Hem de reconstruir un projecte coherent que, a partir dels fonaments de l'esquerra, doni resposta als problemes contemporanis. Es tracta d'una tasca molt complexa. Necessitem les forces socials, culturals i intel•lectuals de molta gent.

Hem de forjar relacions sòlides amb les organitzacions socials i amb la majoria de les persones que avui estan desorganitzades. Si volem guanyar-nos la seva confiança, ho hem de fer a través de la col•laboració quotidiana amb les classes treballadores i amb les noves generacions.

Ens hem de "prendre la molèstia" d'analitzar, inventar, i sobretot de lluitar. És el que la nova situació ens demana.

VERSIÓN EN CASTELLANO