ICV.EUiA-REUS.- Acte final de campanya

No puc resistir-me a iniciar la intervenció fent menció al poema que Miguel Hernández va dedicar als covards i que ens han llegit el  Ramon Llop i la Dolors Quintana.

En el poema, Miguel Hernández ridiculitza aquells que constantment criden (borden segons ell) i que a l'hora de la veritat desapareixen del mapa.

La situació d’ara no és – ni de bon tros- la que hi havia quan va escriure aquell poema.

Però les conductes de què parlava Miguel Hernández estan presents en el debat actual i d'una manera molt especial entre aquells que diuen que el futur ja està escrit i que per tant hem de quedar-nos a casa observant els esdeveniments.

LA CRISI, LES ELECIONS I ELS MERCATS

Aquestes eleccions se celebren en un context de crisi econòmica i incertesa sobre el futur i quan només han transcorregut dos mesos després de la vaga general de setembre.

A la campanya prèvia a la vaga ja vam patir aquest tipus d'arguments que pretenen abocar-nos a la inhibició. Ens deien que no podem fer-hi res; que el futur no està a les nostres mans sinó a les mans dels mercats. Que tot es inútil. Que el futur ja està dictat.

I ara ens diuen el mateix, sense aclarir-nos que això que anomenen mercats no és altra cosa que un conjunt de poderosos que pretenen continuar especulant i explotant la gent.

Aquest mercat, o sigui els poderosos, vol aprofitar l’ocasió per clavar les seves urpes sobre l'Estat del benestar, començant amb les pensions i els subsidis d’atur i continuant amb els serveis de sanitat i d’ensenyament per acabar controlant la major part dels serveis públics a través de les privatitzacions.


LA DRETA, EL MODEL IRLANDES I L’ECONOMICA DEL TOTXO

Aquests darrers dies l’estrella dels telenotícies ha estat la situació econòmica irlandesa. Irlanda és un país petit i per tant una víctima fàcil per els especuladors. Desprès d’Irlanda pot continuar Portugal, un altre país, que com Irlanda i Grècia, també és petit i fàcil de dominar per aquesta gent. Però Irlanda, Grècia i Portugal, a més de ser països petits, tenen aspectes en comú que comparteixen amb Espanya: Són poc competitius, presenten una balança de pagaments negativa, han viscut una bombolla especulativa i les famílies i les entitats financeres estan molt endeutades.


En la campanya electoral anterior nosaltres vam denunciar les polítiques del totxo, basades en l’especulació immobiliària i amb els macro projectes. La majoria dels partits, i d’una manera especial Convergència i el PP, però també el PSC, ens van criticar. Dient que anàvem en contra del progrés quan aleshores, igual com ho fem ara, apostàvem per la modernització ecològica del país. Ells en canvi, perdien el nord amb el totxo.

En aquelles eleccions, i fins i tot recentment, els partits de dretes presentaven Irlanda com el paradigma del que ells volien per Catalunya. Alabaven, sobretot, la seva política de rebaixes fiscals per les empreses i la precarietat del seu mercat de treball. Aquest era el tipus de “progrés” que nosaltres no volíem aleshores i no volem ara per a Catalunya. En canvi, aquest era el tipus de polítiques que avalaven i segueixen avalant ells per Catalunya.

Tot això ho diem, no per crear alarma, sinó perquè som conscients que la situació que va obrir la retallada del govern Zapatero quan es va rendir a les demandes dels especuladors i contra la qual es va celebrar la vaga general, no ha significat la fi sinó l’inici d’una conjuntura marcada per el conflicte social.

El conflicte social continuarà i només el guanyarem actuant de forma massiva. Per aquesta raó serà molt important comptar amb parlamentaris compromesos en la lluita i en les reivindicacions de les classes treballadores.

NOVA CULTURA DE L’AIGUA VS. TRANSVASAMENTS

Un dels macro projectes que les dretes va intentar portar a terme durant els anys del totxo, va ser el transvasament de l’Ebre primer i , després el del Roine. Nosaltres vam participar en la lluita que inicialment va evitar que tot això prosperés. Ara hem contribuït a rematar la feina demostrant, a través de la nova cultura de l’aigua, que els transvasaments no són necessaris.

Aquestes i altres polítiques han estat possibles gràcies al govern progressista i d'esquerres que alguns, despectivament, etiqueten com el tripartit.

EL GOVERN DE LA GENERALITAT I LA CIUTAT DE REUS

Quant per primera vegada els partits d'esquerres vam sumar a Catalunya i es va visualitzar la possibilitat d'acabar amb el pujolisme, l'alcalde de la nostre ciutat va declarar que havia arribat l'hora de Reus. Llavors, alguns vam matisar aquesta afirmació per que no la consideràvem correcta. Tenia un cert to localista. No venia a tomb.

Aquest govern ha estat bo per a Catalunya. També ho ha estat per als seus pobles i ciutats i per aquesta raó ha dut a terme polítiques beneficioses per a Reus.

No tenim temps per fer un repàs minuciós, però no vull deixar de recordar que gràcies a la Llei de barris s'ha fet un treball impressionant de rehabilitació del Barri del Carme i dels barris de Sol i Vista i de l'Immaculada.

A poc metres d'aquí s'ha construït un Casal de Joves.

Nous equipaments escolars estan en marxa i d’altres, s'han rehabilitat.

Comptem amb un nou Arxiu i amb una residència per a la gent gran al barri Sol i Vista.

En aquesta legislatura s'ha construït el nou hospital.

Però l'important no és que s'hagin fet coses, sinó la raó per la què s’ han fet. Apostar per l'ensenyament i per la sanitat és fer-ho per uns serveis universals i gratuïts que ens tracten a tots per igual i on no es té en compte les rendes de cada família sinó les seves necessitats.

I això ha estat decisiu en uns anys de creixement demogràfic i d'una forta onada migratòria de la que els poderosos només es volen beneficiar per poder explotar millor a la classe obrera.
Els poderosos, quan no poden explotar als immigrants intenten fer-los fora i volen aprofitar la seva presència per crear conflictes entre les classes populars i camuflar així els autèntics responsables de la crisi econòmica que tants problemes estan ocasionant entre la gent treballadora.

UNA PROGRAMA D’ESQUERRES, ECOLOGISTA I NACIONAL

Com explicaran a continuació altres companys i companyes de candidatura, presentem un programa basat en la creació d'ocupació, en la modernització ecològica del país i que té com a horitzó l'alliberament nacional de Catalunya, un alliberament que no serà possible fins que fem realitat el dret a l'autodeterminació. Però igual que dèiem abans en fer menció del conflicte social, ara hem de repetir que aquest dret només serà possible actuant de forma col.lectiva com un sol poble.

UNA FORMACIÓ POLÍTICA DE LLUITA I AMB REPRESENTACIÓ INSTITUCIONAL

A mi, només em correspon la funció de teloner, però no vull acabar sense una menció particular a les dues persones que intervindran al final, és a dir al Daniel Pi i a l'Hortènsia Grau.

Fa quatre anys vaig ser una de les persones que va apostar per a que el Daniel encapçalés la nostra llista electoral i estic convençut, com ho estava llavors que va ser una decisió encertada.

Els que fa anys compartim el treball polític amb el Daniel coneixem bé la seva honestedat, la seva dedicació, la seva capacitat de treball i la seva generositat.

Avui podem dir que cap altre diputat de la circumscripció pot presentar un balanç tan positiu com el seu. Ha fet molta feina i ben feta.

El Daniel ha continuat, i amb un excel•lent, una tasca de representació institucional parlamentària que va iniciar al seu dia en Josep Solé Barberà quant va sortir elegit Diputat, que van continuar Maties Vives, Miguel López, Agustí Fornés, Víctor Gimeno i Dolors Comes i que ara passarà el relleu a l’Hortènsia Grau i a la resta de persones que obtinguin l'acta de diputat o diputada.

A partir d'ara el Daniel Pi, suma a les virtuts que abans he relatat, una experiència acumulada gràcies al seu excel•lent treball com a parlamentari i això el converteix en un dels actiu més valuosos de la coalició.

Estic convençut que a Reus aportarem molt vots a la candidatura d’ICV-EUiA. Tenim una organització tensionada  i unida i això es la nostre principal garantia d'èxit, tant per a aquestes eleccions com per a totes les batalles polítiques que haurem de dur a terme en els pròxims mesos.

(Intervenció d'Antoni Puig Solé) 

Jo sóc sindicalista i faig campanya per ICV-EUIA


Companys i companyes:

Aquest acte té una significació especial per a nosaltres, sobretot després de la vaga general de setembre .

Sabem que ens reunim amb persones solidàries capaces de canviar les coses, fins i tot en situacions adverses.

Com ja sabeu, em presento, una vegada més, en les llistes electorals d’ICV-EUIA .

Ho faig perquè l'activitat sindical i l'activitat política es relacionen.

Des d’ICV-EUIA hem fet un balanç de les realitzacions del govern d'esquerres. Les considerem positives i ens en fem coresponsables. Són el fruit d’una tasca compartida.

També presentem un programa extens per a la pròxima legislatura.

Com que resulta impossible parlar de tot això i comparteixo taula amb altres persones que coneixen el balanç i el programa millor que jo em centraré en quatre temes.

1. La defensa dels drets i de l'Estat social.
2. Les propostes econòmiques per fer front a l'atur.
3. Les polítiques fiscals.
4. I la preservació del medi ambient.

La defensa dels drets i de l'Estat social

Totes les eleccions tenen a veure amb el moment en què se celebren. Ara, un element central és la crisi econòmica.

La crisi ha donat lloc a la pitjor època de desocupació des dels anys 70. Aquesta realitat és especialment tràgica perquè és el resultat de les polítiques econòmiques equivocades que han servit per enriquir uns quants i quan l'edifici especulatiu s'enfonsa, els perjudicis recauen sobre els febles.

Alguns economistes comparen aquesta amb la gran crisi del 29. Fins a cert punt ho comparteixo, sobretot si, a més del volum d’atur, es tenen en compte el caràcter mundial de la recessió, els seus origens immobiliaris i especulatius i la relació de tot això amb el sector productiu.

Però les repercussions socials d'aquesta crisi, encara que han estat dramàtiques, no són les del 29. Ara comptem amb un Estat social que, tot i ser precari i estar qüestionat per les polítiques neoliberals, ajuda a atenuar els desastres socials de la crisi.

Us imagineu quina seria la realitat si no disposéssim d'una seguretat social capaç de garantir les pensions de jubilació, invalidesa, viduïtat o orfenesa a més de vuit milions de persones?

Us imagineu quina seria la situació en un país amb més de quatre milions d'aturats si no disposéssim d'un sistema de subsidis que protegeixi una part dels aturats?

Us imagineu què passaria si en moments greus com els d’ara no comptéssim amb una sanitat i un ensenyament universals que cobreixin gratuïtament tots els ciutadans?

Això és important recordar-ho per dues raons:

En primer lloc perquè durant aquests anys el govern d'esquerra ha enfortit l'Estat social incrementant el nombre de mestres, de metges i altres treballadors públics. Malauradament aquesta tasca s'ha frenat a partir del moment en què el govern central ha incorporat la política de retalls socials.

En segon lloc és important remarcar-ho perquè la dreta proposa aprimar l'administració i això és un manera encoberta de dir que vol disminuir el nombre de treballadores de l'ensenyament o de la sanitat pública per incrementar-los en l'ensenyament o en la sanitat privades.

La posició sobre l'estat social, és precisament un dels temes centrals de l'actual debat polític:

• La dreta vol retallar els drets socials i nosaltres, en canvi, volem enfortir-los i ampliar-los.

• La dreta vol aprimar l'estat social i nosaltres, en canvi, considerem que encara és esquifit.

Les propostes econòmiques per fer front a l'atur
Com deia al principi, un dels grans problemes és l’atur.

L'increment de l'atur és conseqüència directa d'una banda del descens de la producció de béns i serveis i de l'altra, de les facilitats per acomiadar que hi ha a l’Estat espanyol. El reconeixement d'aquesta realitat ens ofereix pistes per a veure per on hauria d'anar la política de creació d'ocupació.

El sector més afectat per la desocupació és la construcció. Una part d'aquests aturats podrien treballar de nou construint habitatges més eficients en estalvi energètic en uns moments en què encara hi ha moltes persones que no tenen un habitatge adequat, rehabilitant els edificis ja construïts o dignificant els barris.

Els treballadors de la indústria que han quedat aturats de manera total o parcialment, es podrien dedicats a la producció d'automòbils més eficients o d’altres productes que cal renovar i a fer possible la modernització ecològica del nostre sector productiu.

Incrementant el nombre dels treballadors de la sanitat és garantiria que les persones rebessin una atenció més adequada (acabant, per exemple, amb les llistes d'espera) i millorant l'ajuda a les persones dependents.

Incrementant el numero de treballadors a l'ensenyament s’ampliaria la seva dedicació a les aules, ajudant a educar els nostres fills.

La desocupació és, per tant, una pèrdua increïble no solament per a aquests treballadors que han de lluitar per sobreviure; també ho és per a la nostra economia i per a la nostra societat.

Per aquesta raó nosaltres proposem un pla d'ocupació, detallat i quantificat que permetria crear 300.000 nous llocs de treball (33.000 a la nostra circumscripció), a través de les polítiques d'ocupació que he relatat fa uns instants de manera precipitada i que tenen per horitzó la plena ocupació.

Les polítiques fiscals

Hi ha qui presenta el debat sobre polítiques fiscals com una controvèrsia entre els que baixen impostos i els que volen incrementar-los. És una simplificació de la realitat.

El govern d'esquerres, durant aquesta legislatura ha reformat l'impost de successions eliminant-lo per a les persones amb rendes mitges i baixes. Nosaltres hem evitat que això s'aprofités per a reduir-lo a les persones amb rendes elevades.

En situacions com les d'ara, la recaptació fiscal ha de recaure sobre les rendes altes. Són les que tenen menys impacte sobre el sector productiu ja que majoritàriament no es destinen ni al consum ni a la inversió sinó que van a parar a l'estalvi i a l'especulació.

La preservació del medi ambient

Nosaltres som una coalició amb continguts ecologistes i ens definim com una força de lluita i de govern.

Una lluites important de fa uns anys va ser per evitar els transvasaments, tant de l'Ebre com del Roïna. De forma momentània, la vam guanyar. La nostra acció de govern ha permès reforçar aquella victòria gràcies a la política de la nova cultura de l'aigua. La depuració, la construcció de les desalinadores i l'estalvi, garanteixen el subministrament d'aigua per al futur i deixen sense arguments els que continuen insistint amb la bondat dels transvasaments.

Ara tenim entre mans una altra lluita mediambiental per evitar la instal•lació d'un abocador d'escombraries nuclears a casa nostra.

Però la lluita mediambiental més decisiva i prolongada és la relacionada amb el canvi climàtic i això comporta reduir les emissions de CO²

El desenvolupament econòmic, a través de les polítiques que abans he relatat de manera breu, pot ajudar a sortir del forat en què ens ha posat la crisi. Però estem radicalment en contra de retornar a les polítiques que consideren que el creixement sense límits i de qualsevol manera pot ser la solució de tots els mals. Les reduccions de CO² només seran possibles si el desenvolupament econòmic va acompanyat d'una disminució del consum de les energies responsables d’aquestes emissions.

Per tant, proposem un desenvolupament econòmic condicionat. Encara que les reduccions de CO² no són l'única condició. Hi ha una altra condició amb un fort contingut social. Per a nosaltres el desenvolupament econòmic ha de venir acompanyat d'una distribució molt més justa de la riquesa de la que ha existit en el període neoliberal. Perquè això es doni, cal una política de millores salarials, una ampliació dels drets sindicals i no acceptar que la creació d’ocupació es faci de qualsevol manera sinó que sigui una ocupació de qualitat. Just el contrari del que ha fet l'última reforma laboral.

Votar ICV-EUiA
A la campanya de la vaga, tots sabíem que era important l'explicació diària i l'activisme militant. Estàvem convençuts que malgrat les dificultats monumentals amb què xocàvem, amb l'optimisme de la voluntat podíem revertir la situació. Però era imprescindible convèncer els treballadors i les treballadores de la importància de participar en la vaga i de recuperar l’esperança.

Aquest acte forma part d’una colla de més específics per convèncer la gent que cal votar ICV-EUiA. Sé que ens votareu. Si ens conforméssim amb això no hauríem convocat l’acte. Vosaltres teniu capacitat per a molt més i esperem molt més de vosaltres. El que us demanem amb convicció i insistència és que us convertiu en activistes de la nostra coalició. Que feu el que estigui a les vostres mans per convèncer els companys de treball perquè votin per a la nostra coalició.

Us garantim que és la millor aportació que en aquests moments podeu fer a la causa de la classe treballadora.

Moltes gràcies.

(Intervenció d'Antoni Puig Solé)

La seguretat social i el repartiment de la riquesa


El debat sobre el futur de la seguretat social forma part de la lluita per la distribució de la riquesa.

La riquesa d'un país es genera en les activitats productives que generalment es duen a terme a través de les empreses.

El compte de resultats és l'estat comptable més important per saber quanta riquesa produeix una empresa durant un exercici, com es genera i com es distribueix.

Una part de la riquesa creada per una empresa serveix per enriquir els empresaris i el compte de resultats la identifica amb el nom de resultat d'explotació.

Una altra part passa a les mans dels treballadors i en el compte de resultats figura com a despeses de personal.

Les despeses de personal són la suma de dos components: 1/els sous i salaris i 2/ les cotitzacions socials.

Les quanties corresponents a sous i salaris permeten remunerar els treballadors per compte d'altri. Són la seva principal font d'ingressos.

Les cotitzacions socials es traspassen a la Seguretat Social que les distribueix en forma de prestacions.

En altres paraules: cada empresa paga una quantia als seus treballadors i en lliura una altra per fer efectius els subsidis i les pensions. L'única diferència és que el pagament dels salaris el realitzen directament els empresaris mentre que en el pagament de les prestacions socials intermèdia la Seguretat Social.

La quantia que es lliura a la Seguretat Social es calcula partint del salari que cobren els treballadors en actiu.

El salari percebut (pel qual es cotitza) i el període de temps en què s'ha treballat (període cotitzat) constitueixen els dos components que decidiran la quantia de la prestació social a què en un futur accedirà el treballador assalariat. Per tant, els pagaments d'avui donen lloc als drets de demà.

Per als treballadors, el salari i les prestacions de la seguretat social són un dret generat amb el seu treball.

Per als empresaris, en canvi, els salaris i les cotitzacions socials, són una càrrega.

Als empresaris els agradaria prescindir de les despeses de personal. Però per aconseguir-ho faria falta que la gent treballés gratis i això generalment és impossible ja que l'explotació dels treballadors té un límit. És més factible, en canvi, dur a terme una política de retalls continuats degradant els drets econòmics dels assalariats.

El retall de salaris, els empresaris solen obtenir-lo precarizant les condicions laborals, debilitant als sindicats i aprofitant la desesperació que comporten les situacions de desocupació.

Per disminuir (o eliminar com pretenen els patrons més salvatges) les cotitzacions socials, s'han de disminuir (o abolir) les prestacions socials que, com hem vist abans, es financen a través d'aquestes cotitzacions.

No estem doncs, davant d'un debat tècnic que puguin resoldre uns experts. Estem decidint sobre la societat del futur, en la qual indubtablement hi haurà un nombre major de jubilat, però també hi pot haver més actius i més riquesa de la que ara existeix.

El que tenim entre mans és, per tant, una sèrie de qüestions que afectaran la manera com en el futur es repartirà la riquesa.




Obama ja és prescindible


Els resultats de les eleccions a la Cambra de representants dels EE.UU. han estat desastrosos per a Obama.

El retrocés del Partit Demòcrata ve de la mà d'una ona dretana alimentada amb els recursos financers aportats per les grans corporacions. Quin és el producte que aquestes grans corporacions han rebutjat? Quin és el que acaben de comprar?

Independentment de l'opinió que els mereixi Obama, no haurien d'oblidar que ha contribuït a salvar el capitalisme. Gràcies a ell els negocis continuen funcionant.

Però tot i així, Obama ha pagat un preu polític terrible. El capitalisme americà rescatat no va generar noves ocupacions i interessadament l'acusen d'aquest problema. Una part de les classes populars se senten estafades perquè s'adonen que les mesures aplicades durant aquest temps han beneficiat sobretot un grup reduït. I ara, els grans grups capitalistes consideren que ja és prescindible.

Sembla que de nou els nois i les noies rics prefereixen donar el seu suport a aquells que els garanteixen que no hauran de pagar més imposats i que col•locaran la bota sobre el coll de les classes treballadores.







La Llei de la gravetat, les identitats comptables i el dèficit públic


Encara hi ha persones que consideren que la gravetat només és una bona idea, però s'equivoquen. La gravetat és una llei de la qual no ens podem deslliurar. Si algú encara ho posa en dubte, que es tiri des d'un setè pis i veurà el que li ocorre, independentment de les seves idees, bones o dolentes, sobre la gravetat.

El que succeeix amb la gravetat també és vàlid per a una sèrie d'identitats comptables fonamentals que operen com a lleis.

Ara, per exemple, alguns ens vénen a dir que els nivells de deute pública i privada es poden reduir simultàniament. Però això és impossible, llevat que s'aconsegueixi un superàvit en els intercanvis entre el nostre país i l'exterior.

El deute (el passiu) d'una persona física o jurídica és alhora un dret de cobrament (un actiu) per a una altra. I això també és vàlid si els que tenen els deutes són les persones físiques i jurídiques d'un país i els que tenen els drets de cobrament són persones físiques i jurídiques de l'exterior (d'altres països).

Per aquesta raó, si el sector privat està fent un esforç molt gran per reduir els seus deutes, i alhora, el govern intenta retallar el seu dèficit reduint despeses, l'economia del país es veurà atrapada en una espiral de la qual no podrà sortir llevat que hi hagi un augment de les exportacions netes que permetin finançar tot això.

Si es dóna prioritat a la reducció de la despesa pública, al final els que sortiran guanyant seran els creditors (en el nostre cas, majoritàriament estrangers) que aconseguiran transformar els seus drets de cobrament en diners en efectiu, alliberant-se així del risc que suposa una possible insolvència dels deutors. En canvi, els perjudicats seran els deutors, especialment els més vulnerables, que veuran reduïts els seus ingressos líquids i els beneficis socials de què gaudien anteriorment mentre continuaran condemnats a pagar els seus deutes, sigui com sigui, ja que sobre els seus caps s'ha col•locat una espasa afilada.

Però d'aquesta manera el dèficit públic no es podrà reduir mai. Tard o d’hora, l'Estat de nou s'haurà d'endeutar. Ara bé, la situació ja no serà la d'abans: els nous préstecs seran de pitjor qualitat: Per poder accedir-hi caldrà pagar un interès més elevat i venceran en un període menor de temps. D'altra banda, el pagament d'aquests interessos més elevats desencadenaran sobre l'Estat un efecte "bola de neu" amb el qual el dèficit públic encara serà més gran del que era abans

De fet, això ja ve ocorrent en una part dels països europeus perifèrics on, malgrat els esforços que s'estan suportant a través de les polítiques d'austeritat, el dèficit fiscal no disminueix.

Mentre el sector privat continua reduint el seu endeutament a empentes i rodolons, els esforços per reduir el dèficit fiscal només comporten retalls en les despeses. Però aquests retalls també generen menors ingressos fiscals, creant-se així una espiral permanent de misèria per al país, que desgraciadament només sofreixen els més febles, mentre els poderosos continuen enriquint-se

Si la gent no s'adona que en la situació actual la despesa pública continua sent necessària, no hi haurà manera de sortir del pou.