No permetem que se’ns humiliï en el treball. Es l’hora de la vaga general!

La vaga general no ha de ser una guerra de números que doni lloc a un debat absurd en els mitjans de comunicació. Es tracta d'expressar el descontentament amb les polítiques neoliberals que han prosperat en les últimes dècades. La gent ha de sortir al carrer, en primer lloc, per a donar el tomb al retall en el dret laboral i per evitar que prosperin les reformes antisocials anunciades. En segon lloc, ha de fer-ho per exigir un canvi en la política econòmica i laboral, la qual cosa comporta una recuperació nítida del principi de causalitat en la contractació, una ampliació del dret laboral i sindical i un major desenvolupament de les polítiques de benestar social. El context general incorpora moltes adversitats, derivades de la situació de crisi econòmica, de la correlació política desfavorable i del tatcherisme brutal en els mitjans de comunicació majoritaris. Donada la magnitud dels esdeveniments que en aquest conflicte es ventilen, aquesta serà una lluita dura, arriscada i prolongada. Per això, ara, el que ens fa falta és, sobre tot, valentia i determinació. Si la protesta és massiva, el govern es veurà obligat a modificar la seva conducta, caracteritzada per l'autisme i el despotisme a l'hora de respectar les demandes dels d'a baix i per la complicitat i la submissió cap als interessos dels poderosos. És molt i molt important el que ara està en joc. Cal sortir al carrer, units, orgullosos de la nostra condició de treballadors, amb el cap alt, disposats a donar la cara i compromesos a fons amb la lluita. No permetem que se'ns humiliï en el treball. És l'hora de la vaga general!

VERSIÓN EN CASTELLANO

Per imprimir.-No permetem que sens humiliï en el treball. Es l'hora de la vaga general!

Un argument enganyós de Rodríguez Zapatero

Rodríguez Zapatero, està "enriquint" el seu discurs amb tòpics similars als que en el seu moment va utilitzar Felipe González. Recorden quan deia que "primer s’ha que crear riquesa per a després repartir-la"? Doncs bé, ara Zapatero utilitza el mateix argument, encara que amb retocs, quan afirma que "de moment toca fer sacrificis pensant en el futur.. "

Però Felipe González no va aclarir al seu dia com pensava garantir un millor repartiment de la riquesa creada i Rodríguez Zapatero tampoc no aclareix ara com garantirà la capitalització futura dels sacrificis actuals.

Tant l'un com l'altre passen per alt que la nostra economia capitalista es basa en els processos de producció integrats a gran escala i això condiciona la distribució de la riquesa.

Algú pot arribar a creure [encara que tinc els meus dubtes] que és possible organitzar l'agricultura a través d'un gran nombre de petites explotacions i que el treball actual dels agricultors els permetrà recollir la collita el dia de demà. Però segurament ningú no imagina que la producció d'automòbils, d'avions o de petroli refinat es dugui a terme eficaçment a través de petits tallers propietat dels seus propis operaris.

Actualment, els processos de producció els posen en marxa i els controlen els que tenen el capital. Les mercaderies resultants d'aquest procés productiu (habitatges, cotxes, avions, ordinadors....) - que són la forma que pren la riquesa creada- un cop han estat produïdes són propietat exclusiva dels que posseeixen el capital. Els treballadors, que participen en el procés de producció, únicament poden obtenir una remuneració a través del cobrament de salaris, és a dir, durant el procés en el qual es du a terme la producció. Quan el procés productiu s'acaba, o bé es prescindeix d'aquests treballadors o bé s'incorporen a un altre procés productiu pel qual de nou rebran un salari.

Per tant, la situació dels assalariats actuals no és equiparable a la dels petits propietaris agrícoles sinó a la dels jornalers, independentment de quin sigui el seu origen social o familiar.

Podria canviar el PSOE això? I tant! En tot cas, jo no em faig il•lusions que ho faci organitzant una societat socialista, per molt que incorpori la paraula socialista en les seves sigles.

Però sense arribar al socialisme, hi ha moltes formes que permeten que el pitjor del capitalisme s'atenuï i que la distribució de rendes sigui una mica menys injusta. Ara bé, l'experiència ens indica que perquè això sigui possible és necessari que el moviment sindical tingui una forta capacitat d'intervenció el que pot contribuir a incrementar els salaris, a comptar amb una legislació laboral sòlida, a disposar d'un potent sistema de seguretat social i a garantir una activitat estatal que permeti comptar amb una sèrie de serveis socials.

Tot això el president del govern no ho té en compte. Demana sacrificis i alhora està creant les bases per que els sindicats tinguin menys influència, els salaris siguin més baixos, els treballadors comptin amb menys drets, la seguretat social es debiliti i els serveis socials siguin d'inferior qualitat.

El que de debò està fent Rodríguez Zapatero amb tot això és aprofitar-se de les dificultats del moment per obligar-nos a nous sacrificis, tant en el present com, sobretot, en el futur.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Per imprimir.- Un Argument enganyós de Rodríguez Zapatero

És la falta de demanda, estúpids

La xerrameca sobre l'excés de regulació governamental, l'elevat cost de les cotitzacions socials, els impostos o la falta de flexibilitat en la normativa laboral, com a justificació principal de l'estancament del creixement econòmic i de l'ocupació, és una ximpleria sense cap tipus de fonament, sobretot en el cas de les petites i mitjanes empreses.

El major problema que enfronten aquest tipus d'empreses és la disminució en la demanda dels seus productes. Altres problemes que també repercuteixen sobre elles de manera negativa és la competència que els fan les grans corporacions, les condicions de pagament aplaçat que els imposen els grups empresarials més poderosos i les dificultats per accedir al crèdit.


Per aquesta raó, les empreses petites i mitjanes haurien d'oposar-se a les polítiques d'austeritat fiscal i salarial ja que aquestes polítiques afectaran negativament sobre la demanda i per tant tard o d'hora els acabaran fent mal.

A alguns pot semblar-los una estupidesa, però el camí que millor podria ajudar-les a sortir del forat és el de la distribució de la riquesa d'una manera més favorable per a la satisfacció de les necessitats socials.

En canvi, el que si que resulta estúpid és no adonar-se que la major part dels seus problemes venen de la falta de demanda.

Per imprimir.- És la falta de demanda, estúpids

La Renda Garantida de Ciutadania i els portaveus parlamentaris a CC.OO

Dins dels actes de l'11 de setembre, CC.OO de Catalunya va organitzar una taula amb els portaveus parlamentaris de CiU, PSC, ERC i ICV.

Em va sorprendre la resposta que el representant de CiU i la d’ERC van donar en ser interrogats sobre la futura regulació de la Renda Garantida de Ciutadania (RGC). Van confondre la pregunta i van construir la resposta com si es tractés de l'aplicació d'una Renda bàsic a l'estil de la que proposa Daniel Raventós, entre d'altres. Qualsevol persona que entengui una mica sobre aquesta matèria sap que no es tracta d'això. A més el portaveu de CiU ho va fer com si aquesta Renda bàsica s'hagués d'aplicar en la seva versió maximalista. Sembla que els falta informació i això és més greu encara si es té en compte que CC.OO., que era la promotora de la taula, ha formulat diversos suggeriments sobre el tema.

La proposta de Renda Bàsica té, certament, una gran envergadura i requereix un enfocament general sobre el model de protecció social que es vol; també necessita aclarir el seu finançament. D'altra banda, es tracta d'una proposta que on té millor acoblament és en l'àmbit estatal, tal com jo mateix vaig exposar fa un temps en un article publicat a la revista Treball i que també vaig penjar en aquest bloc.

En canvi la Renda Garantida de Ciutadania és una proposta diferent i molt més senzilla que la Renda bàsica. Es tracta, a més, d'un dret reconegut a l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que hauria de ser regulat per Llei i que, per tant, forma part del desplegament de l'Estatut. És normal, doncs, que ens preguntem si es pensa regular o no en la pròxima legislatura i com es pensa fer.

Quan parlem de RGC , ens estem referint únicament a un dret individual, universal i no condicionat a accedir a una prestació econòmica, per fer front a les necessitats bàsiques quan no es té ocupació, no es pot percebre cap prestació del sistema de seguretat social i no es té accés a cap altra forma de renda que garanteixi la subsistència.

En temps de bonança, el creixement econòmic no evita que existeixin persones i famílies que queden a la cuneta, sense ingressos bàsics i recursos que permetin l'autonomia personal i la suficiència econòmica.Si això ocorre quan l'economia, l'ocupació i els recursos públics van bé, en temps de crisi, de duresa, d'escassetat d'ingressos a les arques públiques, les famílies i les persones que es troben a les fronteres de l'exclusió i la pobresa, es multipliquen. La RGC és, per tant, un instrument i una eina essencial contra la pobresa i l'exclusió.

És evident que la RGC hauria de formar part d'un conjunt de mesures entre les quals es troba la millora dels serveis socials, i sobretot la promoció de programes d'inserció laboral, intentant impedir la prolongació de la situació de pobresa. D’aquesta manera l'accés a la RGC tindria únicament un caràcter excepcional i temporal.

La RGC avui és més necessària que mai. Pot ser, de fet, l'últim esglaó de la protecció social. No comportaria grans costos, però permetria fer arribar la justícia social a milers de famílies que queden sense recursos.

I no ho oblidem!, es tracta d'un mandat recollit en l'apartat de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya dedicat a drets i deures (art. 14.3) ; un apartat que afortunadament, no ha estat qüestionat, en cap dels seus termes, per la sentència del Tribunal Constitucional.

.

Per imprimir.- La Renda Garantida de Ciutadania i els portaveu parlamentaris

Jubilar-se abans i disposar de més temps lliure

Els que volen retallar les prestacions de seguretat social estan tractant de vendre la idea que en viure més hem de treballar més temps. Això és una estupidesa! Reduir les prestacions de la Seguretat Social no és la contrapartida a la millora en l'esperança de vida.

Hi ha, com a mínim, tres arguments que ho avalen:

1. Produïm més riquesa com a societat, i per tant hauríem d'ampliar les prestacions de la Seguretat Social, no reduir-les.
2. Podem millorar les prestacions de jubilació mitjançant la utilització d'una part dels beneficis empresarials existents i això permetria que tots els treballadors poguessin jubilar-se abans.
3. Ampliant les cotitzacions socials i destinant la recaptació addicional a la jubilació podríem disposar de més temps de lleure al final de la nostra vida.

Actualment als 65 s'aconsegueix el 100% de la pensió de jubilació, sempre que es tinguin 35 anys cotitzats. Però la majoria de les persones es jubilen una mica abans i això comporta cobrar menys. Aquest avenç de vegades és voluntari: hi ha persones que consideren que surt a conta per poder disposar a canvi de més anys de jubilació. Però en altres casos l'anticipació és una opció no elegida a la què les persones s'acullen perquè les han acomiadat de les empreses, esgoten la prestació de desocupació i no troben feina. Allargant l'edat de jubilació uns i d'altres sortirien perjudicats.

Igual que ocorre amb la reforma laboral, el problema de fons és la distribució de les rendes. Un distribució de rendes més beneficiosa per als treballadors del que ha estat en les últimes dècades permetria accedir amb més facilitat a la jubilació i això també comportaria una disminució més ràpida de l’atur.

DOCUMENT PER IMPRIMIR

Jubilar-se abans i disposar de més temps lliure

VERSIÓN EN CASTELLANO