El crecimiento económico y la distribución de la tarta

Nuestro sistema económico da mucha importancia al crecimiento. Si la población permanece estable, la mejora en su nivel de vida exige un aumento de la cantidad de mercancías. Este crecimiento todavía se hace más necesario cuando la población crece ya que hay más bocas que alimentar pero también hay más manos para producir.

El problema radica en que esta afirmación no tiene en cuenta que hay una variedad de mercancías (manzanas, licores, ordenadores, cosméticos, cigarrillos, hamburguesas, automóviles, etc.) que se producen y se distribuyen en función de la organización social existente.

Además, la producción y distribución se relacionan con el contexto. Cambia la composición de la población, y cambian los gustos por razones diversas, y por lo tanto, también cambia el contenido de los carros de compra de la gente.

Pero es muy importante saber como se distribuye la tarta. Uno de los factores que más influye en esta distribución es el papel que las personas juegan en el proceso de producción. Si, por ejemplo, el 5% de la población acapara el 30% de la riqueza producido es debido a que esté 5% tiene un papel privilegiado en el proceso global de producción. Los resultados serían diferentes si la producción y la distribución se llevaran a cabo de otra manera.

En otras palabras, los que separan el tema del reparto de la tarta del proceso de producción, o esperan que los criterios de distribución se decidan a posteriori (¡recuerdan la afirmación de Felipe González según la cual primero hay que crear la riqueza y después ya la repartiremos!) son unos ilusos o unos mentirosos.

Sin embargo, cada país tiene reglas sociales para cortar la tarta que permiten atenuar o acentuar las desigualdades generadas en el proceso de producción. No ocurre lo mismo cuando se llevan a cabo políticas que favorecen que los salarios bajen y estimulan los beneficios empresariales que cuando se actúa en una dirección opuesta. Tampoco es lo mismo si las políticas fiscales recaen mayoritariamente en las espaladas de los trabajadores que si se sustentan sobre las rentas de los poderosos.

Dicho de otro modo, el tamaño de la tarta es importante, pero su bondad también depende de lo que contiene y de las normas legales existentes. Y sobre todo depende del grado de desigualdad entre los que participan en el reparto.

L'atur a l'Estat espanyol

El torniquet precarizador no acaba mai de girar i seguirà fent-ho, sense donar-nos cap respir, a menys de que li donem la volta amb la vaga general.

L'últim gir de torniquet (fins al moment) afecta als aturats en endurir-se les exigències en la percepció de la prestació de desocupació.

Amb les mesures aprovades recentment el govern pretén a) manipular les estadístiques obligant als aturats a acceptar qualsevol feina o a donar-se de baixa com a demandants d'ocuapció i b) disminuir la despesa pública a costa, un altre vegada, dels més vulnerables.

Aquesta actuació precarizadora i les justificacions cíniques que l'han acompanyat no tenen en compte per a res l'explicació que de l'atur fan els manuals d'economia convencional que diferencien entre tres tipus de desocupació: 1) friccional, 2) estructural i 3) cíclica.

Desocupació friccional.

La desocupació friccional es deu al moviment normal de les persones que momentàniament abandonen una ocupació per buscar-ne una de millor.

La incorporació de noves generacions al mercat laboral i les millores personals en el nivell formatiu contribueixen a aquesta modalitat de desocupació ja que inicialment se sol tenir unes taxes de rotació més altes en trigar un cert temps abans de trobar una ocupació on situar-se definitivament d'acord amb les expectatives que un té.

Una característica que diferencia a la desocupació friccional de les altres modalitats que veurem més endavant és el seu caràcter voluntari.

La desocupació friccional va ser majoritaria a Espanya els últims anys del franquisme a les zones més industrialitzades on la gent emigrava i on es trobava treball amb certa facilitat. La situació era radicalment diferent a les zones menys desenvolupades del país ja que una part de la gent les havia d'abandonar si volia trobar un treball més o menys estable.

Ara, aquest tipus d’atur és residual: Les persones no s'arrisquen a abandonar una feina, per molt precària que sigui, i tothom és conscient que les possibilitats de trobar un treball millor són escasses. Segueixen havent-hi persones que canvien d'un lloc de treball a un altre. Però només ho fan les que compten amb garanties de ser contractades de nou . Per tant, aquestes persones no alimenten en cap moment les files de l'atur.


La desocupació estructural

La desocupació estructural està motivada fonamentalment pels canvis tecnològics i per la realitat de l'economia d'un país. En aquest cas, els treballadors es queden sense feina i no en troben un altre perquè les maquines els expulsen temporalment de les empreses o bé a causa de les borses de subdesenvolupament i a l’existència d’un nombre important de treballs estacionals i/o de treballs de naturalesa temporal.

Aquest tipus d’atur a Espanya té molt pes. Com hem vist més amunt, sota el franquisme ja estava arrelat a les zones més endarrerides econòmicament i només es podia evitar amb l'emigració cap a altres llocs de l'Estat espanyol o cap a l'estranger.

El treball estacional i temporal també tenen incidència a Espanya donades les característiques del nostre patró productiu.

D'altra banda, l'atur estructural de naturalesa tecnològica acostuma a produir-se en els períodes de bonança econòmica en ser llavors quan es duent a terme la major part dels canvis en les màquines de les empreses.

La desocupació cíclica

La desocupació cíclica té l’origen en la recessió econòmica. La importància d'aquest tipus d'atur a Espanya pot arribar a ser enorme com vam poder comprovar en la crisi econòmica dels anys 70 i com tornem a veure ara.

Aquest atur es combat a través de l'acció governamental garantint mitjans de subsistència als aturats i intentant compensar les desacceleracions del cicle amb la inversió pública.

La confusió del govern

Quin tipus de desocupació afecta a l'economia espanyola?

La desocupació estructural, com hem vist, és crònic i és, juntament amb la friccional, la que es troba darrere d'una part del fenomen de la rotació laboral. Ara bé, una altra part considerable d'aquesta rotació a Espanya ve ocasionada a) pel nostre model de relacions laborals que abona la temporalitat en la contractació i permet l'acomiadament lliure i b) per l'interès empresarial de disposar en tot moment d'un nodrit exèrcit de reserva.

Aquesta desocupació es podria combatre a) amb una modificació del patró productiu, b) eliminant els aspectes precarizadors de la legislació laboral i c) garantint la formació dels treballadors que momentàniament no troben ocupació per la senzilla raó que els seus coneixements ja no són aplicables als treballs existents.

Però el creixement de l'atur al que hem assistit en els últims dos anys és majoritàriament conjuntural, o sigui que ve provocat per la disminució de la producció en la indústria, per una disminució impressionant en la construcció d'habitatges, per un procés de reestructuració en el sector financera,… i per la inexistència de nous llocs de treball que permetin absorbir els que es van destruint dia a dia.

Per tant, la desocupació a Espanya és el resultat de la suma de la desocupació estructural i del cíclic. Ara bé, les dues es troben estimulades per un marc laboral de relacions laborals clarament precarizador que no fa una altra cosa que accelerar la roda de la rotació laboral.

Per combatre l'atur cíclic, com hem vist més amunt, es necessita una major acció governamental. Ara, el govern espanyol ha decidit emprendre el camí oposat.

Els canvis estructurals necessiten temps i de moment no es veuen per enlloc. Els canvis que s'estan impulsant van en la línia de seguir precarizant el mercat de treball, privatitzar encara més la indústria, els serveis i el sector financer i reforçar la seva dependència de l'exterior.

Cada vegada tenim més raons per impulsar plegats la vaga general.


.





VERSIÓN EN CASTELLANO

Sobre les rigideses del nostre mercat laboral

Els apòstols del neoliberalisme no es cansen de dir-nos que els alts índexs d'atur a Espanya són el resultat de "les rigideses" en el mercat de treball heretades del franquisme . No obstant això, les característiques de les ocupacions actuals tenen molt poc a veure amb les de fa vint o trenta anys.


De fet, els nous estàndards d'ocupació no s’han generat per "les rigideses del mercat de treball", sinó que s'han obert camí amb la incorporació -a través de formes de contractació precàries- de nous i "vells" col•lectius (dones, joves, persones d'origen immigrant, víctimes de les reconversions industrials..) . Aquests estàndards, que ara ja representen la majoria de la força laboral, han operat com els grans vectors de les mutacions del mercat de treball donant-li la seva configuració actual.

Durant els últims anys, l'actuació del moviment sindica no ha pogut frenar el creixement de la precarietat i la inseguretat laboral i s'ha vist obligat a utilitzar una gran part de les seves forces per millorar l'ocupació precària incorporant mecanismes que permetin transformar-la en ocupació més estable i amb més drets.

Això no ha evitat que des de la premsa oficial es presentés als sindicats com a organitzacions més preocupades pels interessos dels seus membres que per l'interès del conjunt dels treballadors.

S'oblida així, que per a poder defensar aquests interès del conjunt, els sindicats se solen recolzar en dos grans pilars: la legislació laboral i la negociació col•lectiva.

Curiosament, els que més parlen de les rigideses i de la " dualitat " del mercat de treball, l'única cosa que suggereixen és esquerdar aquests dos pilars.

I això últim és precisament el que s'ha fet amb l'última reforma laboral i el que la dreta suggereix continuar fent en un futur.

VERSIÓN EN CASTELLANO

CHINA, SEGUNDA ECONOMIA Y PRIMER PAÍS EN CUANTO A POBLACIÓN

Ha habido muchos comentarios de prensa acerca del "sorpaso" de China a Japón convirtiéndose así en la segunda economía más grande del mundo. Pero este evento es menos sorprendente de lo que mucho quieren hacernos creer y la explicación no se encuentra únicamente en el crecimiento chino durante los últimos veinte años, sino también en el estancamiento del PIB japonés.

El crecimiento económico de China se sostiene principalmente a través de las exportaciones. En cambio, la capacidad de consumo de las familias chinas continúa siendo baja.

Últimamente, el gobierno chino ha puesto en funcionamiento políticas para estimular el consumo interno, sobre todo a través de subsidios para la adquisición de bienes duraderos. Sin embargo, los subsidios no pueden ser eternos y al final alguien los tiene que pagar.

En China se produce una  paradoja. Por una parte, la renta de la mayor parte de los chinos ha crecido espectacularmente durante los últimos años. Por la otra, la parte del PIB que queda en manos de las clases populares no ha hecho más que disminuir.

Si China quiere seguir creciendo debe cambiar de modelo, en caso contrario le puede acabar sucediendo lo mismo que le ocurrió a la economía japonesa a la que ahora curiosamente acaba de superar.

Evidentemente, por mucho que crezca el consumo interno, la economía china no puede  dejar de ser exportadora. Por lo tanto, su crecimiento también está condicionado por la capacidad de consumo a nivel internacional.

Lo que ocurre es que ahora las políticas dominantes a nivel internacional van en una dirección inversa. Se intenta hacer creer que lo que hay es una escasez de dinero cuando lo que hace falta no es dinero sino más capacidad de consumo.

Viendo como están las cosas, el gobierno chino tiene pocos motivos para la celebración y bastantes  para estar preocupado.

.

Ha d'incrementar-se la pressió fiscal?

La crisi actual ha provocat la major caiguda de la recaptació tributària de les administracions públiques en la història recent.

En el cor d'aquesta caiguda es troba l'increment de les desigualtats que hem sofert des de mitjans dels setanta fins als nostres dies i això, com hem demostrat en multitud d'ocasions, ha comportat un disminució del pes de les rendes del treball de la qual s'han beneficiat les rendes del capital.


Però els més rics no s'han conformat amb aquest increment de les seves rendes i han pressionat constantment perquè l'Estat els retallés els impostos.


A Espanya, la política de rebaixa d'impostos reivindicada pels més rics, l'han materialitzat tant els governs de dretes com els de tipus socialdemòcrata i no les han  portat a terme únicament a través de les polítiques fiscals estatals sinó també des dels governs de les comunitats autònomes i fins i tot des dels ajuntaments.


Durant uns anys, les rebaixes fiscals no van afectar negativament a les arques de les administracions públiques. L'explicació d'aquesta paradoxa es troba en els ingressos fiscals assolits a través de la bombolla especulativa a la qual van anar a parar una part de les rendes apropiades pels més rics i dels crèdits hipotecaris amb els quals es van endeutar els més pobres. Però com era previsible, l'esclat de la bombolla i l'aprofundiment de la crisi econòmica han desmuntat aquesta anomalia.


Ara, més o menys tothom comença a ser conscient que és impossible respondre a la crisi econòmica sense un major esforç fiscal, tret que optem per un augment dràstic del dèficit públic, que al final també s'acabarà pagant.


No obstant això, l'esforç fiscal no es pot reclamar sense tenir en compte els privilegis dels quals durant els últims anys s'han beneficiat els sectors més rics. Els més pobres, en canvi, que són a)els que més han perdut durant aquests anys, b)els que suporten els alts índexs d'atur i c)els que concentren la major part de l'endeutament familiar, haurien de quedar-ne exempts.


L'impost sobre la renda, l'impost de successions ( i l'impost sobre el patrimoni que l'actual govern espanyol va suprimir), el percentatge dels quals, al ser progressius, augmenta amb el nivell de riquesa, són els que millor poden concentrar l'esforç fiscal sobre les esquenes dels més rics.


Hi ha dues mesures concretes, que tímidament es van insinuar fa uns mesos, que ara s'haurien de reprendre.


La primera consistiria a reduir els avantatges fiscals dels quals únicament es beneficien les rendes més elevades atès que de fet són les úniques que poden derivar una part dels seus ingressos cap a l'estalvi en les seves diferents formes, cap a les inversions en béns arrels o cap a l'adquisició de productes financers de tipus especulatiu.


La segona s'hauria de concretar en un increment de tipus en la franja més alta arribant fins al 50% en el tram que només poden arribar els súper rics.

Ara bé, més enllà de les mesures fiscals que afecten als de dalt, també s'hauria de poder millorar la recaptació fiscal a través de noves aportacions entre els sectors sobre els quals ara descansen els efectes més perniciosos de la crisi ja que ha fi de comptes resulten ser la majoria de la població.


Però l'única manera d'assolir-ho és a través d'una distribució més equitativa de la riquesa millorant les rendes del treball i garantint prèviament que tots puguem viure en condicions més dignes.

VERSIÓN EN CASTELLANO

http://www.youtube.com/watch?v=2Ho7K0SkNiM

 

 

 

Crisi de l’economia de casino?

Sovint es compara l'economia actual amb un casino, però això no és correcte. Els casinos solen estar regulats per l'Estat. Tots els jugadors tenen alguna possibilitat de guanyar encara que aquestes possibilitats són limitades i depenen de l'atzar. Però en el joc sempre hi ha qui guanya i qui perd.

Els que juguen quantitats altes són els que tenen més possibilitats de guanyar i alhora són els que corren més risc i els que més poden perdre. En canvi, la situació és totalment inversa per als que es limiten a apostar petites quantitats.

En els casinos, qui acostuma a estar en una situació més favorable és la banca, tot i així, el seu paper està molt fitat. A la banca també li correspon la funció d'ordenar el joc.

És veritat que hi ha casinos que no funcionen correctament al no respectar la regulació existent i fer trampa. En aquests casos els que juguen amb les cartes marcades i els que tenen més poder i més informació guanyen amb més facilitat; a la resta li toca majoritàriament les de perdre. Però aquests llocs de fet no són casinos de debò sinó que són empreses en mans de mafiosos o delinqüents.

A diferència del que ocorre en els casinos, en l'economia actual la banca gaudeix d'unes condicions que inicialment li permeten guanyar sempre. Té molt poder i informació i compte amb una multitud de recursos per a atrapar a la gent. Disposa, a més, de potents equips d'assessors.

Quan un client s'acosta al banc, una part dels assessors es dedica a esbrinar com han d'atendre's les seves demandes per a garantir que el banc assoleixi uns bons honoraris i estigui en les millors condicions per a imposar sancions al client si s'arribés al cas que aquest incomplís les condicions pactades. Altra part dels assessors intenta trobar mecanismes de seguretat que permetin sortejar totes les dificultats en el cas que el client al final sigui insolvent. Ara bé, la conducta econòmica del sistema capitalista és molt més imprevisible que la dels casinos i la incertesa amb la qual actuen els bancs és més elevada. Per aquesta raó, les projeccions estadístiques dels bancs, de vegades erren. Però si les coses surten malament, el banc sap que els poders públics emprendran plans de rescat.

Com es pot veure, els bancs i els casinos tenen poc en comú. Tan sols existeix una certa similitud entre els bancs actuals i els casinos que se situen al marge de la llei i que es troben en mans de bandes de mafiosos o d'altre tipus de delinqüents.

Però fins i tot en aquest últim cas, resulta poc il·lustratiu comparar l'economia actual amb un casino ja que amb aquest tipus de comparances s'oblida que el nostre sistema econòmic no funciona exclusivament a través dels bancs sinó que ho fa a través de la producció de mercaderies que es porta a terme en un sistema d'explotació de les classes treballadores. I aquesta explotació, que es materialitza en l'esfera de la producció, no té res a veure amb el que ocorre en l'interior dels casinos. Us ho puc assegurar.

VERSIÓN EN CASTELLANO

El paro, los salarios y los beneficios empresariales.

Los capitalistas ensalzan los beneficios, con el argumento que la recuperación de la rentabilidad empresarial conducirá inevitablemente a una mejora de la economía. Esto, afirman, nos beneficiará a todos y hará retroceder el paro.

Pero no es verdad: Existen muchas pruebas que permiten demostrar que el crecimiento de las rentas empresariales y la desigualdad social que las ha acompañado durante las últimas décadas, fomentaron las bases sobre las cuales ha prosperado la crisis económica actual.

También es fácil demostrar que las políticas gubernamentales, tanto socialdemócratas como conservadoras, se obcecaron, durante estos años, en hacer progresar a toda costa los beneficios de los más ricos.

De hecho, la salida de crisis de los 70 fue formidable para los de arriba.

 El  gráfico que adjuntamos  pone al descubierto, una vez más, como desde finales de los años setenta las rentas del trabajo perdieron peso en todas partes para favorecer a las del capital.

Sin embargo,  la pérdida de peso de los salarios no permitió, en ningún momento, acabar con la lacra del paro. Esto desmiente la tesis neoclásica que sostiene que el paro se produce cuando los salarios son más altos que la tasa de equilibrio del mercado y que desaparece cuando se recupera esta tasa de equilibrio.

Durante los años de crecimiento de las rentas del capital precisamente ocurrió lo contrario, es decir, los salarios se regularon en función del nivel de paro o, en términos marxistas, según el tamaño del ejército de reserva que se fue alimentando con las nuevas incorporaciones al mercado de trabajo remunerado y con la precarización del marco legal de relaciones laborales.

Los hechos también ponen de manifiesto repetidamente que el tamaño del ejército de reserva y el nivel de salarios, están muy condicionados por la velocidad de acumulación de capital y por el destino que se da a este capital acumulado.

El problema no viene, por lo tanto, de los salarios. El verdadero problema está en la existencia del capitalismo y, en particular, en la voluntad de los capitalistas de asegurarse las condiciones más favorables para la explotación de las clases trabajadoras.

Indústria del petroli. Desastres socials i guanys empresarials

Diumenge passat, el programa 30 minuts ens va oferir un interessant reportatge  sobre la catàstrofe ocasionada pel vessament de petroli en el Golf de Mèxic. El reportatge mostrava com la indústria del petroli posa en perill als seus propis treballadors, al medi ambient, la salut de les persones, la vida silvestre i la supervivència econòmica de les comunitats i que ho fa amb connexament de causa i amb l'única finalitat d'assolir beneficis més alts.




Però la catàstrofe del Golf de Mèxic no és un fet aïllat. La història de les empreses del petroli i del gas està plena de negligències amb conseqüències tan o més nefastes que les que ara criden l'atenció dels mitjans de comunicació.




El mapa d'accidents i vessaments en l'última dècada,que incloem al costat d'aquest comentari, extret d’un  informe de NATIONAL WILDLIFE FEDERATION ofereix una mostra representativa dels vessaments, fugides, incendis, explosions, emissions tòxiques, contaminació de l'aigua, i altres fets catastròfics que la indústria del petroli i del gas han ocasionat als Estats Units en l'última dècada.


La consigna “mai més”, que tanta popularitat va assolir durant el vessament del “Prestige” en les costes Gallegues, encara no s'ha respectat i seguim sotmesos al mateix tipus de riscos que llavors i fins i tot en alguns casos els riscos s'han accentuat.


El cost total de tot això - en vides perdudes i en danys a la salut, així com la degradació social i ambiental - és massa alt. Per aquest motiu és tan necessaris moure'ns en una direcció que permeti satisfer les nostres necessitats energètiques a través de fonts més netes i més segures.