Onada de vagues a Xina

 Xina s'ha convertit en una gran potència econòmica mundial, i això li ha permès  treure a milions de persones de la pobresa severa. Però aquesta transformació ha tingut un cost social elevat, ha fomentat la corrupció i ha donat lloc a una minoria molt rica.


Ara els obrers xinesos han decidit mobilitzar-se contra l'explotació desenfrenada de les multinacionals, sobretot en les empreses de tecnologia punta vinculades a la cadena mundial de producció.


Les vagues s'han portat a terme  des de fora de les estructures sindicals oficials i ja han arrencat augments salarials espectaculars. L'activitat dels vaguistes es beneficia de la política de fill únic aplicada durant les últimes dècades i de les millores de vida en el camp. Ambdós esdeveniments han reduït el pes de l'exèrcit industrial de reserva.


Fins a ara, les autoritats xineses han adoptat una actitud complaent i això ha sorprès a les grans empreses multinacionals i als mitjans de comunicació convencionals. L'actitud governamental té una doble explicació: En primer lloc, la pressió per a millorar els salaris concorda amb el canvi de les polítiques del govern que ha apostat per afavorir el consum intern. En segon lloc, l'èxit de les vagues ajudaria a reduir les desigualtats socials que, com hem dit més amunt, han crescut conforme Xina s'anava industrialitzant i  s'han convertint en una amenaça per a les autoritats xineses.


La premsa occidental s'ha dedicat durant anys a expressar el seu entusiasme per les privatitzacions i l'obertura econòmica de Xina amb la finalitat de fer creure que els èxits es devien a l'aplicació de polítiques  neoliberals. Per altra banda, la precarietat de les condicions laborals dels assalariats xinesos en les empreses multinacionals i en la seva cadena de subministraments s'ha utilitzat de palanca per a empènyer cap avall els salaris dels treballadors en altres parts del món.


Però la major part de l'economia xinesa es manté sota control públic i això també ocorre amb el seu sector financer la qual cosa, fins a ara, li ha permès torejar la crisi econòmica internacional en condicions més favorables que les de la resta dels països industrialitzats. És normal, doncs, que ara els treballadors xinesos intentin treure profit d'aquesta situació.

 Aquestes vagues estan causant preocupació en els cercles financers internacionals. Els treballadors de tot el món, en canvi, hem de obsevarlas amb simpatia.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Crisi: Perill o oportunitat?

Segons m'han dit, el caràcter xinès per a referir-se a la crisi combina perill amb oportunitat. No obstant això, opino que durant els períodes de crisis, els perills creixen per a la immensa majoria. En canvi, és durant les èpoques d'auge econòmic quan es disposa de majors oportunitats.

A Espanya, la reconstrucció de la resistència de masses, tant obrera com estudiantil, es va produir a partir de finals dels 60 coincidint amb la bonança econòmica i quan la gent estava convençuda que era possible viure millor. Una cosa semblant va ocórrer en la major part dels països capitalistes centrals, encara que en una situació política diferent. Els temps difícils, en canvi, fan que les persones es desesperin, s'enfonsin i siguin més vulnerables a la demagògia.

Tot i  així , les crisis també poden crear oportunitats per a l'organització a llarg termini. En aquest terreny, la Gran Depressió ens oferix l'exemple més obvi: D'una banda va donar lloc al creixement del feixisme i va ocasionar un sofriment incalculable a la població. Per l'altre, va col·locar les bases per a crear una forta resistència de masses que va recuperar la democràcia en una part del món i va obrir un període amb més drets socials.

Les oportunitats mai són garantia d'èxit i l'èxit és impossible sense tenir en compte el context. Sospito que en aquests moments tenim pocs motius per a l'optimisme. Per aquesta raó és tan important no desaprofitar les poques oportunitats que, com ocorre ara amb la convocatòria de la vaga general de Setembre, se'ns presenten i poden contribuir a donar un tomb a  la situació.

VERSIÓN EN CASTELLANO

EL TRUC DE LA CONTRAREFORMA DE LA SEGURETAT SOCIAL

Una de les vies més conegudes per a reduir l'atur és la disminució del temps de treball. Però ara es pren el camí invers intentant retardar l'edat de jubilació. Això condemnaria a molta gent a seguir treballant fins al dia de la seva mort.


El govern i els seus assessors també suggereixen rebaixar les prestacions de la Seguretat Social. La reforma, se'ns diu, és necessària per a evitar una suposada fallida de la Seguretat Social. Com mesura correctora s'aconsella que siguem previsors i subscriguem plans de pensions privats per a poder compensar el dèficit de la seguretat social previst dintre d'uns anys.

Però l'argumentació passa per alt que el nostre sistema de Seguretat Social es finança a través d'un procediment de repartiment, on les cotitzacions socials recaptades cada any es destinen a garantir les prestacions socials que el sistema fa efectives en aquest mateix any.

Aquesta és la raó per la qual els ingressos i les despeses de la seguretat social s'incorporen anualment en els Pressupostos Generals de l'Estat on es decideixen les quanties de les prestacions i la de les cotitzacions socials que han de finançar-les.

Tota l'argumentació sobre la inviabilitat de la Seguretat Social és, per tant, cínica i enganyosa. Especular sobre la fallida de la Seguretat Social és tan absurd com fer-ho sobre la fallida de l'exèrcit o la de la universitat.

Ningú discuteix, certament, que el nombre de jubilats s'incrementarà en els pròxims anys, sobretot per la confluència de dos factors positius: 1) El creixement continuat de la població activa i 2) l'allargament de l'esperança de vida.

El problema està, en tot cas, a determinar quin futur es reserva als treballadors i treballadores actuals que han contribuït al llarg de tota la seva vida a la creació de riquesa i que han assegurat amb les seves aportacions a la Seguretat Social que la gent gran ara tingui accés a la seva pensió. I és en aquest punt on resideix precisament el quid de la qüestió: Com que els empresaris pretenen desentendre's d'ells, no fan altra cosa que reclamar una reducció de les cotitzacions socials. D'aquesta forma sí que naufragaria l'actual Seguretat Social.

Aquesta serà una de les batalles més dures dels pròxims temps. Desvirtuant l'actual sistema de Seguretat Social el capital persegueix tres botins:

1. Les empreses podrien disminuir els seus costos laborals incrementant així la taxa d'explotació i millorant els beneficis empresarials.
2. L'Estat garantiria un brutal estalvi pressupostari.
3. Les entitats financeres podrien vendre els seus plans privats de pensions assegurant-se una font permanent d'ingressos.

Les persones treballadores, en canvi, es veurien obligades a disminuir el seu consum amb la finalitat d'estalviar subscrivint uns contractes en els quals es comprometrien a lliurar (aportació definida) una part del seu salari directe sense saber exactament quina destinació es donaria als seus estalvis ni la quantia de la seva futura pensió (en eliminar-se la prestació definida).

VERSIÓN EN CASTELLANO

Crisis y desigualdad social

Llevo más de tres años insistiendo que el crecimiento de las desigualdades sociales ha sido uno de los factores impulsores de la crisis actual. Si tuvimos burbuja inmobiliaria y endeudamientos exorbitantes fue porque también sufrimos una situación de extrema desigualdad.

En las tres décadas posteriores a la Segunda Guerra Mundial, no hubo burbujas notables en la economía porque se seguía un patrón en la distribución de rentas que permitía que el crecimiento de la productividad se tradujera también en un crecimiento de los salarios, y eso a su vez permitía un mayor consumo sin que la gente se endeudara en exceso. Este círculo virtuoso se rompió con las políticas neoliberales destinadas a debilitar el poder de los trabajadores y disminuir sus ingresos salariales.

Desde hace tres décadas, los salarios crecen por debajo de la productividad, eliminando así el vínculo automático entre productividad y demanda.

Eso ya condujo a finales del siglo XX a un exceso de capacidad en la economía productiva que el capital intentó compensar refugiándose primero en la burbuja bursátil y después en la burbuja inmobiliaria.

Uno de los factores que explican el incremento de las desigualdades es el deterioro de la legislación laboral, que a su vez ha permitido debilitar el poder de la negociación colectiva de los convenios que en el fondo fue el mecanismo para facilitar durante décadas que los asalariados se beneficiaran de los incrementos de productividad. La capacidad para movilizar y negociar del movimiento sindical también contribuyó a poner en marcha los potentes mecanismos de seguridad social y a universalizar el derecho a una sanidad pública entre muchas otras mejoras sociales.

Si se acepta este punto de vista se llega rápidamente a la conclusión que para erradicar una de las raíces de esta crisis es necesario recuperar el carácter protector de la legislación laboral con la finalidad de superar los elementos precarizadores que se han instalado a lo largo del periodo neoliberal.

Ahora, en cambio, se quiere recorrer un camino opuesto y se pide sacrificios y austeridad a los trabajadores.

Resulta muy revelador que mientras se habla constantemente de las recomendaciones y los llamamientos de los "organismos internacionales" no se haga mención a la Organización Internacional del Trabajo (OIT) a pesar de ser uno de los organismos internacionales con mayor legitimidad democrática y probablemente él que ha mostrado más rigor en los documentos que publica.

A éstas altura ya debería estar claro que la obsesión de los poderosos no es, ni mucho menos, eliminar las raíces de esta crisis. Su intención no es otra que utilizar la crisis como una oportunidad para reforzar aún más su poderío. Pero no lo dicen. Lo camuflan a través de un rosario de recomendaciones sobre las “reformas estructurales”, “la mejora del mercado de trabaja” o “la flexibilidad en las empresas”, difundidas por los adoctrinadores sociales al servicio de la minoría dominante.