Un nou episodi calamitós de la crisi
Aquesta "crisi" entra en un nou episodi calamitós. D'una banda, es menysprea la democràcia i els components més bàsics de tot el que fins ara ha conformat l'anomenat Estat social. D'altra banda, es dóna l'esquena a les necessitats de la població.
El capitalisme se'ns presenta de nou amb la seva cara més horripilant, posant per davant, sense cap tipus de contemplació, els interessos privats de la minoria explotadora obsessionada per l'obtenció de beneficis a curt termini. Les velles receptes que promouen la lògica neoliberal tornen amb més força per colpejar als febles.
Els plans d'austeritat, l'intent de precaritzar encara més el mercat de treball, les greus amenaces al nostre règim de pensions, el desmantellament dels serveis públics i la criminalització dels aturats estan de nou en l'ordre del dia.
Si tot això es consolida, tindrà un impacte brutal en la nostra vida quotidiana.
El fracàs i la traïció de la socialdemocràcia
Els partidaris d'un compromís amb el capitalisme han estat incapaços de transformar significativament la situació i han acabat presoners, una vegada més, de la lògica del capital. Només cal recordar que ara les polítiques reaccionàries de "reformes" no són executades únicament per governs de dreta, sinó també pels socialistes a Grècia, Portugal i Espanya, on tots obeeixen els designis dels poderosos.
L'actitud de la socialdemocràcia espanyola ha adquirit la dimensió de traïció: El PSOE va obtenir part dels seus vots garantint el respecte pels drets laboral i comprometent-se a ajudar els més febles. Ara fa justament el contrari.
L'actual majoria parlamentària ha perdut tota mena de legitimitat democràtica i s'està embarcant en una veritable contraofensiva autoritària pròpia dels règims més reaccionaris.
L'hegemonia reaccionaria
Però els motius de preocupació encara van molt més enllà. La població va confiar, a través del seu vot i de forma majoritària, en els partits polítics que ara encapçalen la nova ofensiva reaccionària i això lògicament comporta desencís, fatalisme i confusió.
L'hegemonia reaccionària dels mitjans de comunicació de masses mai havia estat tan aclaparadora com és ara.
Les debilitats de les esquerres transformadores
La correlació parlamentària és manifestament desfavorable: El fraccionament de l'esquerra més conseqüent acompanyat de l'engany de la socialdemocràcia i de l'efecte pervers del sistema electoral van deixar a Esquerra Unida - Iniciativa per Catalunya Verds, en la situació parlamentària més precària de tota la seva història.
Aquesta debilitat no s'ha corregit en els últims temps de crisi econòmica sinó que s'ha prolongat com es va posar de relleu en les eleccions europees.
Els grups més radicalitzats de l'esquerra i bona part dels intel•lectuals anti - sistema, s'han instal•lat una vegada més en el fraccionalisme i en la crítica despietada de tot el que encara permet organitzar d'una manera més o menys massiva - sindical i políticament - a les classes treballadores. Les seves "aportacions innovadores" s'han limitat a donar suport a l'esquerra abertzale o a apuntar-se a alguna de les modes que arribaven de París.
La superficialitat en l'anàlisi de la crisi
Cal reconèixer que la crisi econòmica no sempre ha estat correctament analitzada ni per l'esquerra, ni pel moviment sindical: S'ha recorregut en excés al fetitxe del "nou model productiu" sense tenir en compte per res els veritables problemes estructurals que s'amagaven darrere de la bombolla especulativa.
No s'ha posat l'accent en què la crisi internacional enfonsa arrels en les polítiques neoliberals precaritzadores de les condicions laborals i en l'increment de l'esfera financera
Sovint, l'esquerra més conseqüent i el moviment sindical s'han deixat enlluernar pels economistes del pensament convencional (*) oferint-los fins i tot les tribunes i pàgines dels escassos mitjans amb els quals es compta. Això ha debilitat el combat contra l'hegemonia reaccionària i ha conduït als sectors organitzats de les classes treballadores al buit. Ara una part d'aquests economistes convencionals suposadament progressistes justifiquen, d'una o altra manera, la reforma laboral reaccionaria o no s'atreveixen a oposar-s'hi.
L'assumpte és, per tant, molt seriós. Necessitem aixecar una proposta capaç de fer reviure l'esperança dels explotats i de fer front de manera eficient i sostenible a l'ordre dominant.
Tots amb la vaga general
Però si volem encarar el futur hem de donar una resposta adequada a la situació present, conscients de quines són les nostres forces i quines les debilitat. Que la mobilització sigui reeixida ara depèn en gran part dels suports i de l'èxit de la vaga general. Aquesta és una batalla decisiva que ha de triomfar.
La vaga general s’ha d'organitzar majoritàriament en els centres de treball i això únicament es pot dur a terme comptant amb els sindicats majoritaris i amb la complicitat dels delegats sindicals.
Paradoxalment, avui sembla que el més conscients d'aquesta realitat són les forces reaccionàries. És per això que fan un gran esforç per desprestigiar i aïllar els sindicats, especialment a CCOO que sempre ha estat el principal motor impulsor de les grans vagues generals dutes a terme al nostre país.
El pessimisme de la raó, l'optimisme de la voluntat
El pessimisme de les masses es troba estretament lligat a la situació general del nostre país que acabem de descriure, la situació ho explica, naturalment, però no ho justifica.
El pitjor que podria passar en aquests moments és que les classes treballadores caiguessin en el fatalisme, o que alguns activistes s'inhibeixen d'aquest combat tan decisiu escudant-se en que els esdeveniments no han transcorregut d'acord amb una determinada línia de desenvolupament que en tal o tal moment ells ja havien previst.Les controvèrsies són legítimes i en molts casos estan més que justificades, però el que ara cal és contribuir a l'èxit de la vaga general i renovar la confiança en la possibilitat de modificar el curs dels esdeveniments que els poderosos ens volen imposar.
La contrareforma laboral
L'element desencadenant de la convocatòria de vaga general és la contrareforma laboral. Una cotrareforma que no fa altra cosa que incrementar el poder dels patrons en el moment de celebrar, modificar o extingir el contracte de treball (**).
Amb aquesta contrareforma es puja a un esglaó encara més alt en l'atac persistent del neoliberlisme contra els drets més elementals dels treballadors i se'ls deixa encara més indefensos davant l'arbitrarietat patronal. Ens acostem perillosament a una mena de règim pseudofeixista a l'interior de les empreses.
Però la capacitat del govern per fer mal no s'esgota amb la contrareforma laboral. Probablement en el curs de preparació i celebració de la vaga general ens trobarem amb noves agressions entre les que pot ocupar un lloc destacat la reforma regressiva del nostre sistema públic de seguretat social.
El procés reaccionari al que estem assistint deixa al descobert que els empresaris només estan disposats a remunerar els treballadors, i tan poc com sigui possible, quan hi ha garanties de que els podran arrencar plusvàlua, és a dir, durant el temps en què se'ls sotmet al règim d'explotació. En canvi no estan disposats ha garantir els salaris quan s'entreveu la més mínima ombra de crisi que pot fer desaparèixer o disminuir la taxa d'explotació. Tampoc tenen bona predisposició a pagar per quan els treballadors es jubilin, estan malalts, es troben a l'atur o perquè puguin sobreviure els seus familiars més propers quan ells moren.
Desmuntar el fatalisme polític
Durant els darrers anys, la socialdemocràcia ha pogut assegurar els suports electorals aprofitant-se del bipartidisme i recorrent a la por amb l'espantall del retorn del PP.
Aquest argument ha de quedar totalment aniquilat. El dany que la socialdemocràcia està fent és molt gran, i la població ha d'actuar segons aquella dita popular que "els que la fan la paguen".
Però això no serà factible si no reviu l'esquerra alternativa. Hem de trobar els mitjans per garantir altres majories polítiques i socials. Les divisions heretades del segle XX no poden servir d'excusa. Hem de cooperar tots aquells que busquem la transformació social i ecològica i volem una esquerra digna d'aquest nom. La unitat és una necessitat i una condició prèvia per al renaixement de l'esperança en el terreny de la proposta política de caràcter electoral, igual que la unitat sindical ho és per fer triomfar la vaga general.
(*) Alerta!
"
Escrits
