Reus i la crisi econòmica

La crisi econòmica actual és d’envergadura. Té conseqüències greus sobre la població. Moltes persones ja s’ han quedat sense feina i aquesta és la principal causa de l’increment de l'atur.

Però la crisi no explica tota la destrucció d’ocupació. Alguns empresaris ho aprofiten per desprendre’s d’una part de les plantilles sense justificació. Per aquesta raó, ara, el que és primordial és -i continuarà sent-ho en el futur- la defensa dels llocs de treball.

Crisi i política municipal

Hi ha molta gent que ja ho passa malament i l’Ajuntament no pot ser indiferent a aquesta realitat. Ha d'utilitzar els plans d’estímul per generar ocupació amb l'obra pública i materialitzar projectes beneficiosos per a la ciutat.

A la vegada l’Ajuntament s’ha d’implicar davant les situacions de necessitat extrema cooperant amb les organitzacions socials que duen a terme una labor assistencial.

PER L’ALLIBERAMENT NACIONAL I DE CLASSE

Amb la convocatòria de consultes ciutadanes a diferents indrets del Principat, la qüestió del dret a l’ autodeterminació de Catalunya torna a estar sobre la taula i a provocar debats apassionats a tot el país.

No té res de casual la circumstància que aquestes consultes coincideixin al mateix temps que el Tribunal Constitucional delibera sobre l’Estatut d’autonomia aprovat inicialment pel Parlament de Catalunya, votat després a les Corts Generals i al Senat, amb un suport majoritari i aprovat finalment per el poble Català.

Sobre l'esclat peculiar de la bombolla immobiliària.

Els preus dels habitatges a Espanya van augmentar de manera continuada fins a octubre de 2007 i això va donar lloc a una bombolla immobiliària que es va punxar en esclatar la crisis hipotecària en els EE.UU. Des d'aquell moment, fins ara, els preus han anat caient, especialment els dels habitatges de segona mà . L'ajust és important i ha estat dur, però no es va produir sobtadament sinó que ha anat avançant conforme s'aguditzava la crisi. Això té una explicació:

Artur Mas entrevista a Mònica Terribas

Està bé que els periodistes intentin ser incòmodes i severs, sobretot al tractar aquells temes que tenen a veure amb els problemes del país i amb les seves solucions. Els periodistes no poden resoldre aquests problemes. D'això ha d'encarregar-se la societat en el seu conjunt. Però sí poden aconseguir que els entrevistats es mullin, que no s'amaguin darrere d'una fraseologia imprecisa per a disfressar la seva falta de compromís. De vegades els periodistes fins i tot es veuen en l'obligació de fer "d'advocats del diable" en el sentit de qüestionar als seus interlocutors, quan els seus arguments mereixen ser formulats  millor perquè els receptors dels missatges arribin a les seves pròpies conclusions, d'una manera racional. També poden fomentar el pluralisme i la visió crítica. Però això han de fer-ho sempre i amb tothom. No poden ser selectius, com des del meu punt de vista ha estat últimament Mònica Terribas. La seva entrevista d'aquesta nit a Artur Mas no ha tingut el mateix color que van tenir les anteriors quan va entrevistar a Josep Montilla i a Rodríguez Zapatero. No era la mateixa persona. En els dos primers casos era ella qui entrevistava, buscava les pessigolles  i no tenia cap inconvenient a replicar als seus entrevistats. En l'entrevista a Artur Mas, en canvi, semblava que els papers s'havien invertit. Ja no entrevistava sinó que era entrevistada.

Neolliberalisme i fonamentalisme de mercat

 Dean Baker  ha publicat un article  on demostra que és una ximpleria equiparar neoliberalimo i fonamentalisme de mercat. Comparteixo aquest punt de vista i a continuació presentaré algunes reflexions que el poden reforçar.

En primer lloc vull recordar, i en això em limito a dir el mateix que afirma Dean Baker, que els neolliberals sempre han estat interessats en la participació del govern en l'economia. Saben que hi ha molts diners en joc. Però únicament desitgen la intervenció del govern per a garantir que la redistribució de la renda afavoreixi als més rics, encara que això mai ho diuen obertament.