La visió metafísica sobre el final de la crisi


Una gran part dels mitjans de comunicació insisteixen que la recessió ha acabat i que ja hem entrat en l'etapa de recuperació.

De fet, segons la versió oficial, la recuperació va començar fa més d'un any, en concret el juny de 2009.

Però molta gent no entén aquesta visió tan optimista, sobretot si es tenen en compte els alts índexs d'atur, les execucions hipotecàries continuades, el debilitament dels salaris,… o les restriccions pressupostàries.

Aquesta disparitat entre l'opinió oficial i la realitat que percep la gent és deguda a la confusió al voltant de les definicions i els conceptes utilitzats de manera estricta per part de l'economia convencional que jutja la marxa de la situació únicament en funció de l'evolució del PIB.

Tanmateix, si pensem en el moment inicial de la recessió, ens adonarem de l'absurd que resulta mantenir aquesta visió tan restrictiva.

Com ja vaig explicar poc temps després que esclatés la bombolla hipotecària, no existeix una definició compartida i a la qual puguem atribuir una validesa científica sobre què s'entén per recessió. Però, en aquest terreny, almenys comptem amb alguns esbossos que permeten saber més o menys de què s'està parlant en funció de l'escola econòmica a la qual cada un de nosaltres pertany. En canvi, és molt més difícil trobar una definició sobre el que entenem per recuperació.

Davant aquest dèficit, la majoria dels economistes convencionals associen el concepte recuperació a aquelles situacions en les quals el que succeeix ja no pot associar-se mecànicament al que ells consideren que reuneix tots els atributs d'una recessió.

Per aquesta raó, com que des de juny de 2009 ja no es ve produint a nivell mundial una disminució continuada del PIB, alguns, per defecte, declaren alegrement que hem entrat a l'estadi de la recuperació sense aclarir-nos que és el que realment es recupera.

Els economistes convencionals parlen de recuperació quan l'economia creix, fins i tot si el punt de partida que s'utilitza per mesurar aquest creixement és molt més baix que el de fa uns anys. Alguns, fins i tot, arriben a utilitzar aquest concepte quan únicament s'ha deixat de decréixer, ja que, de fet, ni tan sols compten amb una paraula per referir-se a una economia que està estacionada o que sembla que de moment no vagi enlloc. Només accepten la paraula recessió, quant tot va cada vegada pitjor, és a dir, si la cosa està baixant. Totes les altres situacions, siguin les que siguin, corresponen a la recuperació.

Probablement, ara el millor seria reconèixer que l'economia ha caigut i que de moment li costa aixecar-se amb la força necessària per poder sortir del punt decadent al qual ha arribat.

Però això, els nostres economistes convencionals, submergits en la seva visió metafísica de la realitat, no saben com definir-ho. Per a ells les coses o són bones o són dolentes, o són blanques o són negres, o tots moros o tots cristians…, o hi ha recessió o, en cas contrari, ja hi ha recuperació. Ells són així, i no tenen ganes de complicar-se la vida.

El 1934 Albert Prèjean cantava alegrement a França una cançó titulada La Crise est finie. Oficialment la crisi de 1929 es va acabar l'any 1933 i per tant la cançó no feia altra cosa que reproduir el missatge oficial. Tanmateix, els anys posteriors a 1933 van ser d'una gran duresa i dramatisme. De fet, la crisi de l'any 29 no es va superar definitivament fins després de la Segona Guerra Mundial.

Deixem que ara els nostres economistes convencionals ens cantin de nou "la crise est finie" però no ens deixem seduir per la seva tonada i prestem atenció als esdeveniments que segurament encara ens tenen guardats més d’una sorpresa.