16/8/10

Ha d'incrementar-se la pressió fiscal?


La crisi actual ha provocat la major caiguda de la recaptació tributària de les administracions públiques en la història recent.

En el cor d'aquesta caiguda es troba l'increment de les desigualtats que hem sofert des de mitjans dels setanta fins als nostres dies i això, com hem demostrat en multitud d'ocasions, ha comportat un disminució del pes de les rendes del treball de la qual s'han beneficiat les rendes del capital.

Però els més rics no s'han conformat amb aquest increment de les seves rendes i han pressionat constantment perquè l'Estat els retallés els impostos.

A Espanya, la política de rebaixa d'impostos reivindicada pels més rics, l'han materialitzat tant els governs de dretes com els de tipus socialdemòcrata i no les han  portat a terme únicament a través de les polítiques fiscals estatals sinó també des dels governs de les comunitats autònomes i fins i tot des dels ajuntaments.

Durant uns anys, les rebaixes fiscals no van afectar negativament a les arques de les administracions públiques. L'explicació d'aquesta paradoxa es troba en els ingressos fiscals assolits a través de la bombolla especulativa a la qual van anar a parar una part de les rendes apropiades pels més rics i dels crèdits hipotecaris amb els quals es van endeutar els més pobres. Però com era previsible, l'esclat de la bombolla i l'aprofundiment de la crisi econòmica han desmuntat aquesta anomalia.

Ara, més o menys tothom comença a ser conscient que és impossible respondre a la crisi econòmica sense un major esforç fiscal, tret que optem per un augment dràstic del dèficit públic, que al final també s'acabarà pagant.

No obstant això, l'esforç fiscal no es pot reclamar sense tenir en compte els privilegis dels quals durant els últims anys s'han beneficiat els sectors més rics. Els més pobres, en canvi, que són a)els que més han perdut durant aquests anys, b)els que suporten els alts índexs d'atur i c)els que concentren la major part de l'endeutament familiar, haurien de quedar-ne exempts.

L'impost sobre la renda, l'impost de successions ( i l'impost sobre el patrimoni que l'actual govern espanyol va suprimir), el percentatge dels quals, al ser progressius, augmenta amb el nivell de riquesa, són els que millor poden concentrar l'esforç fiscal sobre les esquenes dels més rics.

Hi ha dues mesures concretes, que tímidament es van insinuar fa uns mesos, que ara s'haurien de reprendre.

La primera consistiria a reduir els avantatges fiscals dels quals únicament es beneficien les rendes més elevades atès que de fet són les úniques que poden derivar una part dels seus ingressos cap a l'estalvi en les seves diferents formes, cap a les inversions en béns arrels o cap a l'adquisició de productes financers de tipus especulatiu.

La segona s'hauria de concretar en un increment de tipus en la franja més alta arribant fins al 50% en el tram que només poden arribar els súper rics.

Ara bé, més enllà de les mesures fiscals que afecten als de dalt, també s'hauria de poder millorar la recaptació fiscal a través de noves aportacions entre els sectors sobre els quals ara descansen els efectes més perniciosos de la crisi ja que ha fi de comptes resulten ser la majoria de la població.

Però l'única manera d'assolir-ho és a través d'una distribució més equitativa de la riquesa millorant les rendes del treball i garantint prèviament que tots puguem viure en condicions més dignes.