Set consideracions sobra la crisi econòmica a Espanya

Durant uns anys, Espanya va ser considerada com un model a imitar en política econòmic, degut al seu creixement del PIB. Avui en canvi, apareix com un dels països més colpejats per la crisi. On està el problema: en el patró de creixement o en la gestió de la crisi?

1. El rol de la construcció

El diferencial del creixement espanyol de començaments del segle XXI, es va basar en la construcció d’habitatges. Es tractava d’una activitat amb un producte no apte per al comerç exterior i que, degut al reduït poder adquisitiu d’una part de la població, únicament es ven si les famílies s’ endeuten.

Les inversions empresarials es van dirigir majoritàriament a la construcció i a les activitats que l’envolten (especulació, finançament,..) perquè eren les que asseguraven més rendibilitat immediata. No es van tenir en compte per res les necessitats bàsiques de la població ni el futur del país. La indústria va perdre pes mentre una part de les empreses públiques es privatitzavan.

Ara hem arribat a un punt on Espanya és més feble i més depenent tècnica , comercial i econòmicament de l'exterior del que era abans i la majoria de la població està molt més endeutada.

2. L’endeutament privat i el xoc
La participació d'Espanya a la zona euro va afavorir l'endeutament privat. En una unió monetària, en els països on les taxes de creixement superen les taxes d'interès de la unió, surt a compta demanar crèdit. Com més baixes son les taxes d'interès en relació amb el creixement, major es la tendència a endeutar-se.

La facilitat per endeutar-se va incrementar la demanda i això va inflar la bombolla dels preus.

En invertir-se la situació , es va produir un xoc coincident amb la crisi econòmica mundial.

3. El desequilibri de la balança de pagament.

La situació espanyola contrasta amb la d’Alemanya que ha fonamentat el seu patró de creixement en una base industrial. Allà, durant els anys d'auge, els creixements del PIB van ser moderats i no es va abusar del crèdit.

Alemanya va millorar la balança de pagaments a causa del seu potencial exportador. La balança de pagament espanyola, en canvi, va accentuar el dèficit.


4. Els problemes del deute

Durant els anys de bonança econòmica, mentre empitjorava la balança comercial i augmentava l'endeutament de les famílies, s'aprofitava la recaptació generada per la bombolla especulativa, 1) per a reduir el dèficit públic, 2) fer regals fiscals als rics i 3) impulsar grans infrastructures. Això va aportar més combustible a l'especulació.

L'esclat de la bombolla especulativa va ofegar la principal font de recursos de les Administracions públiques mentre les despeses anaven creixent amb les mesures d'estímul econòmic enfront de la crisi. El deute públic va augmentar de nou. Aquest deute , actualment no és, ni de bon tros , dels més alts de la Unió Europea. Però tard o d'hora ha de retornar-se i això hi ha qui ara vol convertir-ho en un gran problema .


Per a entendre tot aquest enrenou del deute públic, cal recordar, en primer lloc, que els diners que pren prestats l'Estat, en la majoria dels casos, serveix per pagar als funcionaris, mantenir l'exercit, construir infrastructures ,...., o garantir determinats serveis públics. Aquests diners no es recuperen ni generen beneficis, com passa amb els diners invertits com capital en les empreses. Es retornen sobre la base dels futurs impostos anuals.

Retornar el deute públic, en els anys d'auge econòmic és fàcil. Però pot ser complicat en moments de debilitat del creixement econòmic, sobretot en països com el nostre amb una sobirania econòmica escapçada i on, com dèiem més amunt, una part de la recaptació de les administracions públiques encara està associada a la bombolla immobiliària.

5. Què provoca incertesa: la liquiditat o la solvència

Les línies de préstecs del FMI o d'uns països de la Zona euro aprovades recentment a favor d'aquells països que presenten dificultats, poden contribuir a resoldre els problemes quant es tracta de trampejar una crisi de liquiditat, o sigui, si el país temporalment té problemes de finançament. Però si es tracta d'una crisi de solvència aquest tipus d'ajudes no serveixen de gran cosa.

En aquest moments, el suposat pànic en els mercats financers sobre l'estat del deute públic a curt i a mitjà termini no està justificat. En canvi, hi ha alguns interrogants en relació a la solvència d’una part del deute privat ( famílies i entitats financeres). I aquesta és precisament la principal causa de la incertesa.


6. De la convergència a la divergència

En el seu moment, el creixement del PIB va millorar el nivell mitjà d'ingrés a Espanya en relació als països centrals de la Unió europea. Aquesta convergència, com hem vist més amunt, estava relacionada amb la bombolla immobiliària. Ara, amb la crisi, el miratge s'evapora. El nostre potencial de creixement és feble i això ens enfonsa de nou en el terreny pantanós de la divergència com també s'enfonsen els altres països de la perifèria de la Unió.


7. Una gestió errònia de la crisi

El que s'ha dit més amunt exculpa al govern socialdemocrata per la seva gestió de la crisi? De cap manera.

Els elements centrals de la política econòmica de l'última dècada han estat compartits pel PP i pel PSOE. Ambdós han donat legitimitat i han impulsat les polítiques neoliberals que van generar una distribució més injusta de la riquesa i van donar ales a l'especulació de tot tipus i a la corrupció que l'acompanya.


Al govern Zapatero li correspon, en tot cas, el mèrit de paralitzar el transvasament de l'Ebre i retirar les tropes espanyoles de l'Iraq. Si no hagués pres la primera mesura, la bombolla immobiliària del Llevant espanyol hagués estat encara més àmplia del que ja ha estat fins a la data i el dèficit públic hagués crescut a conseqüència de les obres faraòniques projectades. La presència militar a l'Iraq també hauria comportat una gran despesa pública que afortunadament s'ha estalviat.

Però, sense negar l'encert d'aquestes mesures, el govern es va instal•lar, des del primer moment, en el mateix model de política econòmica i va mantenir en els llocs claus dels seus ministeris més rellevants a persones partidàries d'aquestes polítiques.

Una vegada la crisi va esclatar, el govern es va situar a remolc dels esdeveniments internacionals limitant-se a impulsar algunes polítiques d'estímul a través dels ajuntaments mentre romania a l'espera que canviés el rumb de la crisi cap a una direcció més favorable. En lloc de buscar aliats entre les classes populars i les seves organitzacions de masses, va intentar adormir-les o apaivagar-les. Tot això ha estat aprofitat a fons pels reaccionaris del PP.

Ara, les coses li han esclatat i té poc marge per a maniobrar. Le seves actituds recents l’ubiquen en contra dels interessos de les classes populars. En aquestes condicions, el conflicte social cada dia que passi estarà més radicalitzat.