PIGS, O SIGUI: PORCS.


Els conflictes polítics i les lluites obreres i populars a Grècia ens alerten del que pot succeir en altres països inclòs  el nostre.

Aquests conflictes s'expressen dintre del context de l'actual crisi capitalista.
Alguns es desprenen de les peculiaritats de la construcció europea i dels desequilibri entre els països que la integren.

 Uns altres són fruit de la manera com el capital monopolista intenta descarregar els efectes de la crisi  sobre les esquenes de les classes populars.

També es posa al descobert el paper de l'Estat capitalista i els conflictes particulars que el travessen.

A NOSALTRES TAMBÉ SE'NS CONSIDERA PORCS.

Una de les coses que esborrona de l'actual crisi grega són els arguments xovinistes empleats per diversos comentaristes del nostre país i recreats alegrement  en programes televisius del gènere humorístic, amb els quals es pretén explicar-ho tot, basant-se amb una suposada manera d'ésser dels grecs. Els presenten com a poc aptes per el treball, aficionats a la gresca i a la bona vida i obstinats en dilapidar els estalvis dels altres.

Aquesta argumentació, que gràcies a la seva simplicitat té un innegable èxit en el medis, reprodueix d'una manera frívola el guió traçat per uns quants grups financers que van idear el terme PIIGS (porcs) per a identificar a les víctimes de les futures (actuals ja) maniobres especulatives.

Ara bé, el mot PIIGS, no qualifica només als grecs sinó que segons els seus autors es refereix a la part més vulnerable de la unió europea. És a dir: Portugal, Grècia, Espanya, Irlanda o Itàlia. Per tant, també ens inclou a nosaltres.

LA DIMENSIÓ DE LA TRAGÈDIA

Però limitar el problema a la perifèria de la unió europea no permet abordar-lo encertadament. El que s'aveïna no és una tragèdia grega, o una tragèdia d'un nombre reduït de països, sinó que estem davant una veritable tragèdia de la zona euro.

Des d'aquesta òptica, el terme PIIGS podria incloure a tota Europa. Ara estaríem en la primera part de la tragèdia en la qual s'ataca a l’anella més feble, o sigui, Grècia.

La zona euro és únicament una unitat monetària. Incorpora, certament, exigències rígides de control dels pressupostos de cada soci. A Grècia, precisament l’acusen d'haver mentit per a burlar-se d'aquestes exigències.

Però aquesta zona no funciona com un país ja que no té cap tipus d'unitat pressupostària que incorpori els seus propis mecanismes de solidaritat. Per altra banda, no és homogènia . Tot aquest galimaties, en una crisi econòmica com l'actual, fa que la unitat monetària trontolli.

Com que ara, la primera anella feble (Grècia) de la zona no pot defensar-se sola degut a la manca d'autonomia monetària i al poc marge de maniobra que té en altres terrenys de la política econòmica, els països centrals de la zona han de buscar alguna solució. Però al fer-ho intenten que aquesta solució els reporti futurs beneficis i subordinen la solució als interessos del capital monopolista i als designis dels mercats financers. D'aquesta manera emboliquen més la troca.

El galimaties encara es torna més gran al ficar pel mig al Fons Monetari Internacional.

Els britànics, per la seva banda, que també pertanyen a la Unió Europea, no tenen interès en l'euro sinó més aviat tot el contrari, i es desentenen de la càrrega de prestar diners.

UN MODEL PRODUCTIU MOLT BASAT EN L'ESPECULACIÓ.

Si ens cenyim al creixement del PIB, en els anys previs a la crisi, les economies de l'Europa perifèrica van créixer més que l'alemanya.

L'avantatge d'Alemanya va ser la seva capacitat exportadora (majoritàriament en la perifèria europea) i això li va permetre garantir el superàvit. Les perifèries, en canvi, van generar dèficit.

Aquestes conductes tenen a veure amb les característiques del sistema productiu de cada país.

Alemanya compta amb l'avantatge del seu potent sector industrial. Ara bé, Alemanya, França i altres països centrals també controlen part de la indústria de la perifèria europea (i fins i tot dels països emergents). Fixem-nos en qui està darrere de les principals empreses de l'automòbil instal•lades a Espanya o de les del sector químic.

Les matrius d'aquestes grans empreses es preocupen de que les que estan sota el seu domini no generin grans beneficis i les obliguen a utilitzar en el seu procés productiu materials que han d'importar. Això genera més dèficit comercial.

Si tornem de nou a Grècia, descobrirem que el seu sistema industrial encara va més coix que l'espanyol. Però el creixement econòmic grec de l'últim període d'auge va tenir punts de contacte amb el nostre:

En els anys previs i posteriors als Jocs olímpics d'Atenes, va prosperar una frenètica activitat especulativa al voltant de la construcció. Com que la construcció no és un objecte de comerç internacional, no permet equilibra la balança de pagaments i a cops fins i tot genera més dèficit comercial.

La bombolla immobiliària, tant a Grècia com a Espanya, va contar amb l'estímul de la zona euro on van dominar els baixos interessos. La possibilitat d'obtenir rendibilitats més elevades que l'interès exigit van dur a ambdues economies a un endeutament exagerat en uns anys on el crèdit era fàcil.

Grècia també conta amb un potent sector turístic de masses. Això, evidentment, no l'allunya de nosaltres sinó que encara la fa més semblant.

Hi ha altres elements comuns que han generat despesa pública i contribuït al dèficit comercial.

El primer es troba en les polítiques fiscals regressives amb regals als rics en temps d'abundància. Així van disminuir els recursos propis de l'Estat mentre es desviava més combustible cap a la bombolla especulativa i s’ajudava a finançar la corrupció que l'acompanya.

El segon es troba en les enormes despeses militars, “justificades” en el cas de Grècia, en la necessitat de defensar-se de “l’enemic turc”.

En aquest darrer terreny ha estat curiós veure com alemanys i francesos han aprofitat les dificultats actuals de Grècia per a obligar-la a comprar-los nous utensilis bèl•lics. Aquestes adquisicions empitjoraran encara més el dèficit de l'Estat però no deixen de ser una manera encoberta de cobrar més interessos pels préstecs concedits.

Evidentment, tant a Grècia com a Espanya, les classes populars van quedar excloses de l'orgia dels anys de vaques grosses. Van ser els pagans. Va continuar existint un volum elevat d'atur tot i la creació de nous llocs de treball. La precarietat i a la rotació laboral (d'una manera especial a Espanya) es van convertir en habituals dintre del món del treball.

SE'NS CONSIDERA PORCS, PERÒ SOM MÉS GROSSOS QUE ELS GRECS

Tot això vol dir que a Espanya es reproduirà mecànicament la situació de Grècia? Penso que mecànicament no.

Aquí el dèficit públic és menor. Contem, a més, amb l'avantatge que la nostra economia pesa més que la grega. I en aquestes qüestions la grandària importa.

Per cert, i dit sigui de pas, aquesta última constatació (la de la grandària) haurien de tenir-la present tots els que alegrement plantegen que l'actual Unió Europea constitueix un marc idoni per a la disgregació de l'Estat espanyol en noves unitats econòmiques minúscules de caràcter nacional. La disgregació, en les condicions actuals, ens faria a tots encara més fràgils davant de les polítiques dels poderosos.

Però com dèiem més amunt, el nostre dèficit públic no és exagerat. Ara bé, l'orgia especulativa ens ha convertit en un dels països més endeutats del món. En aquest terreny som semblants als EUA. El que ocorre és que ni som una potència imperialista capaç de fer agenollar als altres, ni tenim al nostra abast la maquineta dels dòlars.

A Espanya, per tant, els inversors estrangers no tenen proporcionalment tants paperets de bons de l'Estat com en el cas de Grècia, tot i que en tenen un bon feix. Però tenen molts paperets que representen crèdits concedits al sistema financer espanyol i paperets que representen crèdits i accions d'empreses.

Tots aquests inversors tremolen quan senten parlar d'una possible suspensió de pagaments i intenten assegurar-se el cobrament dels préstecs i garantir-se alhora una rendibilitat tan elevada com sigui possible per les actuals i per les futures inversions.

L'ESTAT CAPITALISTA

Fa dècades, Nicos Poulantzas, un teòric marxista d'origen grec, es va esforçar a explicar que l'Estat capitalista modern, sense deixar de servir els interessos de les classes dominants, també ha de garantir l'hegemonia d'aquesta classe i ocupar un paper organitzador d'unes societats que acostumen a ser molt plurals. Aquesta pluralitat afecta fins i tot a les classes dominants i l'Estat s'ha d'encarregar de conciliar els interessos de totes les seves fraccions.

Per a poder garantir l'hegemonia, l'Estat també està obligat a donar satisfacció a determinats interessos de les classes populars sempre que això sigui compatible amb els interesso de les classes dominants. Per aquesta raó, les classes popularss estan molt atentes a l'evolució de determinades parcel•les de l'Estat, ja que segons com vagin les coses poden millorar o es poden deteriorar els seus nivells de benestar.

Tot això costa molts diners.

Inicialment l'Estat hauria d'obtenir els diners dels impostos i de les cotitzacions socials. Però de vegades això és insuficient. Llavors l'Estat recorre al deute públic. D’aquesta manera l'Estat pot gastar sense necessitat de pujar els impostos, i això permet ajornar la lluita de classes.

La treva es trenca quan els prestadors no es fien de l’Estat o li exigeixen que pagui més. En arribar a aquesta situació, les classes dominants intenten arrabassar les millores que les classes dominades havien aconseguit i pretenen que l'Estat els garanteix unes condicions més adequades per a millorar la taxa de benefici incrementant l'explotació de les classes dominades.

I aquest és justament el punt en el que es troba Grècia. Un punt que té molt en comú amb lo que demà arribarà en altres indrets.

En cada cas, les condicions del moment i les particularitat de les seves histories, donaran forma específica al conflicte social.

Ara, el més urgent és dissenyar les polítiques i preparar les formes d’ organització i mobilització de les classes treballadores per garantir que el desenllaç d’aquest conflicte sigui el més favorable possible als seus interessos.