La jubilació als 67 anys i l’espoli dels drets social.

Des de fa alguns mesos, el govern està intentant preparar l'opinió pública per a perpetrar un atac als drets socials: endarrerir l'edat de jubilació als 67 anys.

Es vol justificar amb els arguments de sempre: el dèficit públic, el problema demogràfic, la racionalitat, el creixement insuportable de les jubilacions anticipades,...

El dèficit públic

És veritat que inicialment l’ampliació de l'edat de jubilació podria tenir un efecte "positiu" en la despesa pressupostària: es reduirien les pensions en nombre i quantia econòmica. Però no faria disminuir el volum de desocupats; més aviat passaria el contrari.

Cal recordar, en tot cas, que el dèficit públic també es pot tractar fent créixer els ingressos fiscals de l’Estat. Això seria possible si es millorés el poder adquisitiu dels actius i alhora s’incrementés la massa salarial bruta (salari directe + cotitzacions socials).

En comptes de triar aquesta darrera opció, el govern troba normal ajudar els més rics per la via de les rebaixes fiscals i intenta crear les condicions favorables per poder exonerar als patrons d’una part de les seves aportacions a les cotitzacions socials. Aquesta és justament la intenció que s’amaga darrera la suposada “racionalització” de la Seguretat Social.

El problema demogràfic.

La segona nota de la partitura és el problema demogràfic: vivim més anys i això és una calamitat. L’allargament de l’expectativa de vida ens obliga a treballar més si no volem incrementar el temps que passa entre el dia de la jubilació i la mort.

Aquest argument no té en compte que l’augment proporcional en l’edat de jubilació ha estat menor que l’increment proporcional de la productivitat en el treball. Aleshores, on és el problema?

L’edat efectiva de jubilació

Per donar consistència a la proposta es recorre a una estadística que barreja naps i cols i que indicaria que l’edat de jubilació “efectiva” s’ha reduït els darrers anys.
Ara bé, això no és del tot veritat: l’edat de jubilació ha continuat inamovible als 65 anys i aquesta és precisament l’edat que ara es vol endarrerir.

El problema de fons no es deriva de l’actual edat de jubilació. Tot el contrari: avui en dia, a una bona part dels assalariats majors de 55 anys les empreses els consideren vells. Com que no els contracten o els acomiaden, no els queda altre remei que el subsidi d’atur o la jubilació anticipada. I l’anticipació, quan és produeix, comporta una pèrdua vitalícia de la pensió proporcional al temps que falta per complir els 65 anys.

Per això el discurs sobre la necessitat de treballar més temps és fals: el veritable objectiu és deixar-nos amb pensions més reduïdes!

Un espoli

La jubilació, com la resta de prestacions contributives, és un dret social dels treballadors per compte d’altri que prové de les cotitzacions socials. Unes cotitzacions que poden ser considerades com un salari diferit amb un fort contingut solidari.

El salari diferit permet disposar d’un temps lliure remunerat en el qual ja no s’ha de prestar un treball sota les ordres i organització del patró. L’increment de l’edat de jubilació no és altra cosa que un intent de fer disminuir els ingressos i els drets dels assalariats per tal de millorar els beneficis i el poder dels empresaris. Es tracta d’un veritable espoli.