Les últimes eleccions generals han ocasionat un cop dur al bipartidisme a Alemanya i a Portugal. A Alemanya la suma de CDU-CSU i SPD representa menys del 57% dels votants contra un 70% de 2005 i el 80% en el decenni de 1990.
Els grans derrotats a Alemanya han estat els socialdemòcrates, però la CDU-CSU també retrocedeix i obté el seu pitjor resultat des de la fundació de la República Federal.
Els comicis donen la victòria a una dreta menys homogènia del que sembla. L'augment dels lliberals i el seu paper determinant en la formació d'un govern nítidament de dretes modifica la correlació de forces governamental: el Partit liberal (FDP) és un fervent defensor de les polítiques econòmiques més regressives; en política exterior és atlantista i partidari de la Unió Europea sempre que sigui fidel a la concepció liberal.
Els socialdemòcrates (PSD) paguen un alt preu per la seva acceptació de determinats postulats de dretes, primer de la mà de Gerhard Schröder i després al participar en un govern de coalició amb la dretana CDU-CSU. El PSD registra una caiguda de -11'2 punts percentuals i perd més de sis milions de vots. Això fins i tot té conseqüències continentals atès que el PSD ha estat durant anys el principal baluard de la socialdemocràcia europea.
Juntament amb el progrés del Partit lliberal, els resultats de Die Linke i els del Partir Verd, constitueixen la principal causa de la pèrdua de pes del bipartidisme. Die Linke augmenta 3,2 punts i arriba al 12%. La seva capacitat unitària i la coherència política li han atorgat un lloc important dintre del mapa polític alemany malgrat els permanents intents de marginació al que l’han sotmès els poderosos. Es tracta d'una heroïcitat difícil d'imaginar fa uns anys! Els Verds també aconsegueixen un bon resultat i superen el perill de desprestigi que podia ocasionar-los la participació en el seu moment en el govern de Gerhard Schröder.
La política de la nova coalició en el govern probablement accentuarà els conflicte dretes i esquerres atès que tindrà una conducta menys civilitzada en les esferes econòmica i social . El programa econòmic del FDP assegura dies negres per als treballadors no només d'Alemanya sinó també els de tot Europa. El conflicte dretes esquerres es manifestarà igualment en la política energètica (qüestionant l'estratègia de renuncia escalonada a l'energia nuclear), en la qüestió de la defensa (inclosa la presència a Afganistan) o en política exterior (impedint l'entrada de Turquia a la Unió Europea). Això, en un futur, pot propiciar un nou "tripartit" "roig-roig-verd" amb el SPD, Die Linke i el Partit Verd.
A diferència d'Alemanya, a Portugal la dreta reaccionària no assoleix la majoria parlamentària que tant anhelava. El Partit Socialista Portuguès seguirà governant, encara que aquesta vegada sense majoria absoluta. Però igual que a Alemanya els dos puntals del bipartidisme retrocedeixen. Qui avancen, en canvi són el Bloco i la coalició (CDU) formada pel Partit Comunista Portuguès i els Verds.
El Bloco, amb una campanya molt centrada en l’enfrontament permanent des de posicions d'esquerres amb la política governamental del Partit Socialista, ha multiplica tant el nombre de vots com el d’escons.
Aparentment la tendència de les eleccions de Grècia ha estat justament la contraria d’Alemanya i Portugal atès que els socialdemòcrates han assumit la majoria absoluta mentre el Partit Comunista Grec (KKE) i la coalició roig, verda i violeta (SYRIZA) han sofert un lleu retrocés. Però les coses són una mica més complexes.
De fet el gran salt del KKE i SYRIZA es va produir en les eleccions generals anterior quan ambdós pràcticament van duplicar escons. Ara els socialdemòcrates han tret profit de la voluntat majoritària d'expulsar a un govern de dretes desprestigiat. Això no ha impedit que el KKE i SYRIZA conservessin una bona part del avanç assolit fa 2 anys.
No obstant, no ens pot passar per alt que un increment notori de la mobilització i la seva radicalització, cosa que com sabem bé ha ocorregut a Grècia , no resulten suficients per a garantir un progrés electoral de les posicions més d'esquerres si no va acompanyat de propostes factibles, unitàries i coherent. Això a Grècia no ha estat del tot possible per varies raons. Una d'aquestes raons es troba probablement en la conducta del PKK que ha evolucionat cap a posicions que jo m'atreviria a qualificar com una mica rígides. Pel que fa a SYRIZA hem de dir que no ha estat capaç de gestionar adequadament la seva pluralitat i durant aquests anys ha viscut algun que altre episodi de crisi interna.
Globalment, les tres eleccions celebrades demostren que malgrat els missatges bipartidistes, hi ha molta gent que entén que l'únic objectiu de les conteses electorals no pot ser canviar un partit de govern per un altre, sinó que també fa falta canviar les polítiques que es fan des del govern. Les eleccions han resultat ser un bon moment per a parlar dels aturats, els joves, els treballadors, la taxa de pobresa i per a agrupar a través del vot a les persones que reclamen un futur amb dignitat. Els resultats permetran que la composició del parlament reflecteixi millor les respectives realitats polítiques i socials.
La crisi econòmica actual no és únicament financera. És també una crisi arrelada en el conflicte entre empresaris i treballadors. És una crisi del capitalisme i no només de les finances.
Escrits
