L’enganyós funeral del neoliberalisme

Avui dia, és un lloc comú afirmar que el neoliberalisme està en crisi, fins i tot entre alguns dels que, d'una o altra forma, han estat acceptant polítiques neoliberals.

Tinc la sospita que hi ha qui persegueix aparentar que el neoliberalisme està mort i garantir que no serà molestat mentre es guareix les ferides.

Certament, parlar de crisi del neoliberalisme, és una tesi defensable, a condició que afegim a continuació que encara no s'ha esfondrat.

Molts dels “aguts analistes” que ara es presenten com enterradors del neoliberalisme no tenen en compte que entre les arrels de la crisi actual es troba la pèrdua de pes de les rendes salarials en favor de les del capital. Per a ells, el problema únicament està en l'esfera financera. Aquesta simplificació no qüestiona l'herència que les polítiques neoliberals han llegat al capital durant els últims vint-i-cinc anys i deixa les mans lliures per a aprofitar la crisi per tal de reduir de nou als salaris i recuperar així els beneficis empresarials. De fet, la recuperació de beneficis és, juntament amb la inversió pública, la via que les classes dominants contemplen per a reanimar l'economia.

La Diada i el pin amb la bandera palestina

La invitació de la cantant Noa als actes institucionals de la Diada ha estat un error. Considero, en canvi, un encert que els diputat i diputades d'ICV hagin acudit a l'acte amb un pin amb la bandera palestina per a protestar per unes declaracions que va fer Noa al gener a favor de la incursió militar israeliana a la franja de Gaza.

La carta de Noa als Palestins va tipificar de la mateixa manera el sofriment dels nens d'ambdós costats de la frontera i presentava una inacceptable equivalència física, de magnituds, entre els dispositius militars israelians i palestins sense tenir en compte que uns eren els opressors i els altres els oprimits.

Posteriorment la carta es dedicava a criminalitzar a Hamas i animava a l'exercit israelià perquè fes “el treball que tots necessitem que es faci”; un treball que segons ella consistia en “eliminar” a Hamas.

No sembla molt encertat que aquesta dona hagi estat la elegida per a entonar el Cant dels ocells i convertit axis en la protagonista d’una jornada que sempre s'havia caracteritzat per la combinació de la reivindicació nacional i la solidaritat internacional.

JOAN I GONZALO, IMPRESCINDIBLES

Uns coneguts versos de Bertolt Brecht afirmen que “hi ha homes que lluiten un dia i són bons; hi ha altres que lluiten un any i són millors; hi ha qui lluita molts anys i són molt bons; però hi ha qui lluita tota una vida: aquests són imprescindibles...”.

Aquest escrit parlarà precisament d’aquests darrers. D’homes i dones com els companys Joan de Dalmau i el Gonzalo Bellanco, persones que per la seva trajectòria cívica han esdevingut un mirall, un referent a reivindicar.

Avui la memòria col•lectiva és un bé fràgil. Ens costa recordar com érem i d’on venim i del treball per assolir modestes conquestes (a vegades la millora d’un carrer, la dignificació d’unes parcel•les, la presència de persones de diferents procedències al nostre barri, el bastiment d’una escola..). Accions que han estat possibles només per les lluites anteriors de moltes persones anònimes.

També sovint s’oblida que bona part dels drets laborals que alguns (no tots) gaudim han estat possibles perquè gent com el Joan i el Gonzalo han superat individualismes posant-se al servei de tots i totes. Mestratges útils en uns temps en què el capitalisme ha demostrat que és un sistema fallit i aboca als més febles a que s’aprofundeixin les desigualtats existents entre treballadors i treballadores.

Vaig tenir la sort de compartir lluites amb tots dos. I conec per experiència pròpia la seva vocació de servei a les organitzacions que van pertànyer. Una vocació que no buscava mai protagonismes sinó ajudar en allò que calgués.

Com a membre d’ICV, una força amb un llarg recorregut de lluita obrera i social, penso que tarannàs com els del Joan i del Gonzalo no ens poden continuar passant per alt. Gràcies companys, amics.

Nota.- Resum de les paraules pronunciades en el lliurament del Premi “11 de Setembre, la Catalunya que volem” realitzat en el local d’ICV de Reus i que enguany ha recaigut en Joan de Dalmau i Gonzalo Bellanco , dues persones veteranes vinculades al món de la formació i el treball sindical.