Els rics haurien de pagar impostos més elevats

Intentaré exposar algunes de les raons per les quals considero que els rics haurien de pagar impostos més elevats dels que paguen en aquest moment.

Però abans vull deixar clar que en aquest escrit em limito a l'impost sobre la renda de les persones físiques. Sóc conscient que això no permet identificar adequadament al conjunt integrat per totes les persones que podríem considerar riques, atès que la riquesa s'expressa a través d'altres paràmetres, a més del de la renda.

En concret, proposo incrementar els percentatges en els trams alts dels ingressos que excedeixin del milió d'euros anuals. Per tant, el que diré aquí no afecta de manera directa a les empreses (siguin petites o grans) o als treballadors autònoms.

La primera raó té a veure amb l'equitat social. El període de temps transcorregut des de principis del decenni de 1980 s'ha caracteritzat per un ràpid augment de la desigualtat en els ingressos i per una acusada disminució de la pressió fiscal sobre les rendes més elevades. L'increment que proposo ajudaria a redreçar aquesta situació injusta. Ara bé, com que la política fiscal no és l'única eina correctora de les desigualtats, perquè la mesura fos afectiva hauria d'anar acompanyada d'una millora de les rendes salarials més baixes.

La segona, és una raó financera. El creixement econòmic, l'increment del consum i el boom immobiliari dels últims temps van permetre a les administracions públiques gaudir d'una abundant font d'ingressos a través dels impostos indirectes. Ara aquesta font, a causa de la recessió, s'ha esgotat. No es tracta, per tant, d'incrementar els impostos per a castigar als més rics, sinó de buscar nous recursos de finançament.

La tercera raó afecta a la justícia social. No és de rebut que mentre l'Estat destina recursos a les institucions financers i a les grans empreses, es permeti que els directius i els accionistes d'aquestes o altres empreses no incrementin la seva aportació a les arques de l'Estat. La progressivitat fiscal és possiblement la manera menys distorsionadora de distribuir els sacrificis per a superar la crisi econòmica.

La quarta raó penetra en el terreny dels continguts ideològics. El neoliberalisme ha presentat les rebaixes fiscals per a les rendes més altes com un mecanisme eficient que motiva als directius de les empreses i incrementa la seva productivitat. Els esdeveniments dels últims anys indiquen el contrari: les possibilitats d'enriquiment ràpid han propiciat la cobdícia i les actuacions fraudulentes. Els alts directius només han romàs atents davant les operacions de recorregut curt, desentenent-se dels efectes que la seva conducta pogués tenir a posteriori.

La cinquena raó seria política. Les classes dominants han fet un esforç per a predicar, primer , la desaparició de la lluita de classes. A continuació han ampliat la seva línia d'arguments teoritzant que ja no havien diferències entre dretes i esquerres. En uns moments com els actuals, en els quals encara no existeix una possibilitat immediata d'acabar definitivament amb el sistema capitalista, una de les manera més eficients de fer polítiques d'esquerra i de defensar a la classe treballadora és procurant una nova distribució del pastís més favorable per als explotats, independentment de les dimensions que ara tingui aquest pastís.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Les grans divergències dels governs europeus i les seves miserables convergències

La recessió és més severa a Europa que a EEUU. Des del primer trimestre de 2008 al primer trimestre de 2009, la reculada del PIB va ser del 2,6% a EEUU. A la Unió Europea la reculada va ser del 4,4%. Si ens limitem a la zona euro, la caiguda va ser del 4,6%.

Quant tindrem d'esperar per què els governs europeus iniciïn una actuació coordinada i eficient front la crisi? Fins al moment cadascun va a la seva bola.

Un exemple d'aquesta manca de coordinació l’hem viscut en la campanya electoral per al Parlament europeu i l’han protagonitzat els diferents components del grup socialista.

Inicialment partien d'un punt de coincidència atès que la majoria d'ells pretenien lluir de nou una imatge d'esquerres.

El PSOE, per fer-ho va apostar per ridiculitzar a la dreta a través d'una sèrie de cares més o menys desfigurades que simbolitzaven a personatges amb posicions suposadament distants a les seves. Però aquesta maniobra es va desplomar quan van sortir a la llum les coincidències entre una bona part dels eurodiputats socialistes i els eurodiputatas de la dreta durant gairebé vint anys de Parlament Europeu.

El Partit Socialista francès també va voler donar-se-la d’esquerrà. Va centrar la campanya atacant directament a Barroso. La idea no era dolenta atès que el President de la Comissió representa posicions dretanes i atlantistes. Però altres grups socialistes no els van donar suport. Zapatero va arribar fins i tot a fer pública la seva predisposició a votar de nou a Barroso. D'aquesta manera els va clavar una bona punyalada .

Els socialistes francesos també es van dedicar a atacar frontalment a Sarkozy. No obstant això, els espanyols no van incloure al president francès entre el llistat de cares detestables. Quina va ser la raó d'aquest oblit?

Però el pitjor de tot és que enfront d'aquesta situació general de divergència només s’arriba a acords destinats a aprofundir les polítiques neoliberals de privatització i flexibilitat dels mercat de treball.

Sembla que a una bona part des governs europeus no els importa que els pobres sofreixin. L'única cosa que els preocupa és salvar els seus bancs.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Amartya Sen

Amartya Sen és un dels economistes més prestigiosos a nivell internacional. El Nobel Robert Solow, el va definir com "la consciència dels economistes”.

Entre nosaltres, no és un personatge desconegut: bona part dels seus llibres han estat publicats a l'Estat espanyol i el 1997 se li va concedir el Premi Internacional Catalunya. Un any després (1998) va rebre el Premi Nobel d'economia.

Però aquest antecedent no ha evitat que “els nostres” mitjans de comunicació prefereixin recórrer a altres personatges - més donats a l'espectacle, encara que molt menys rigorosos i sobretot menys conscients i conseqüents que Sen- a l'hora de debatre de temes econòmics.

En altres llocs, en canvi, s'acostuma a sol•licitar, de tant en tant, el punt de vista de Amartya Sen. Ho fan, fins i tot, alguns personatges de dretes.

Sense anar més lluny, a França, recentment, Sen ha donat la seva opinió, entre altres temes, sobre A) la necessitat de disposar d'un nou indicador de la riquesa i B) sobre la crisi econòmica actual.

En relació al primer tema, Sen afirma que s'ha de saber compaginar la qualitat de vida i el manteniment de les característiques ambientals. Segons ell, aquestes consideracions no haurien d'abocar-nos a dissenyar un únic sinó diversos indicadors econòmics.

Pel que fa a la crisi econòmica mundial, Sen diferencia tres àrees geogràfiques:

1/ "El vell món" (Europa, Estats Units) que, segons diu, és víctima de la crisi a conseqüència de la reducció excessiu de la intervenció de l'estat durant els últims trenta anys i de l'exposició sense defenses als defectes d'un mercat desregulat.

2/”La part dinàmica dels països pobres” (Xina, Brasil, Sud-àfrica, Índia) que ha sofert un descens en les taxa de creixement econòmic, però que no han confiat tan cegament en l'economia de mercat com “el vell món”, i això els ha permès mantenir un creixement econòmic al voltant del 5%.

3/ “Els pobres, poc o gens dinàmic" que veuen com empitjora encara més la seva situació.

Amb la finalitat de conciliar el desenvolupament sostenible i el creixement econòmic, Sen insisteix que, atès que el medi ambient exigeix un respecte i l'espai té limitacions, no estaria de més preguntar-se sobre el model de creixement econòmic que hem de defensar i els límits d'aquest creixement.

Amartya Sen també ha dissertat sobre el paper de l'Estat. Diferència tres funcions: d'una banda, atendre a les necessitats de la comunitat (salut, jubilació,..., atur), per altra banda mantenir l'economia de mercat però evitant que el sistema embogeixi a conseqüència de la desregulació. Finalment, l'Estat ha de proporcionar una visió de llarg termini, no només a nivell nacional sinó també a nivell internacional amb la finalitat de promoure la coordinació entre els països.

El paper del finançament estatal és una qüestió important, però no tant com alguns pretenen fer-nos creure. La visió convencional sovint és estàtic, mentre que les necessitats socials van posant-se de manifest de manera dinàmica i això exigeix mesures i solucions que obliguen als estats a superar les dificultats financeres.

Pel que fa a les polítiques econòmiques, considera que les de tipus keynesià prevaldran una vegada més sobre les més liberals. Ara bé, segons Sen, el pensament keynesià és útil per a posar ordre en el desordre neoliberal, però continua sent insuficient per a afrontar altres qüestions com la justícia social.

Com dèiem al començament, de Amartya Sen en el nostre país ara es parla poc, però com acabem de veure, allà on va, segueix exposant idees justes i brillants que haurien de ser escoltades i preses en consideració.

VERSIÓN EN CASTELLANO






France Inter - Amartya Sen

Eleccions europees. I ara què?



L'abstenció ha arribat a un rècord històric. Els conservadors i l'extrema dreta avancen. La Unió Europea continua perdent legitimitat. Una majoria la percep únicament com un instrument al servei dels grans capitalistes.
Les característiques de la campanya electoral ens alerten de nou sobre la capacitat dels mitjans de comunicació -cada vegada més reaccionaris i més controlats per la dreta i pels poderosos- de condicionar la conducta d’una part important de la població a l’hora d’emetre el vot.

Els resultats, posen de manifest al mateix temps, la dificultat per a constituir una alternativa de masses, ferma i digna, capaç de plantar cara al bel·licisme, a la subordinació als interessos imperialistes dels EUA i a les polítiques neoliberals.

Aquestes eleccions no podien, al meu entendre, ser tractades pels mètodes tradicionals partidistes. Era necessari, abans de res, unir a les forces polítiques i socials que mantenen punts de coincidència en la defensa dels interessos de les classes treballadores davant l'actual crisi econòmica capitalista, en la lluita per la pau i en la solidaritat internacional. Desgraciadament, algunes persones i col·lectius d'esquerres van triar el camí invers.

En aquestes circumstàncies, l'únic signe d'esperança era la llista conjunta d'Esquerra Unida i Iniciativa per Catalunya, que malgrat totes les dificultats, ha aconseguit mantenir els seus dos escons. Aquests modests resultats mostren que encara existeix un lloc per a treballar, des del vessant institucional i al costat dels moviments socials, amb la finalitat de millorar les condicions de vida i treball de la gent.
La situació per a les classes populars és preocupant. Avui som testimonis d'una gran segregació social, una veritable fractura cívica provocada per la desocupació massiva, el treball precari, els guetos dels barris. La democràcia funciona a mitges.

Queda molt per fer. Hem de persistir en la construcció de propostes i alternatives unitàries que ens permetin salvar a l'esquerra transformadora, respondre a les necessitats socials i a les aspiracions democràtiques del nostre poble i fomentar la convergència de (i en) les lluites.




VERSIÓN EN CASTELLANO