El pensament econòmic dominant ha donat categoria de llei a la idea segons la qual la desregulació laboral (mal anomenada flexibilitat) i la moderació salarial, serien les dues grans vies per a crear ocupació. És una idea que s’inscriu en un llarg procés d’empobriment de la reflexió econòmica i que ara, aprofitant l’increment de l’atur, s’utilitza per a intentar degradar les condicions de treball encara més.Desregulació laboral, moderació salarial i atur
Paradoxalment, en els últims anys de creixement econòmic, va persistir de manera ininterrompuda una bossa d’aturats que rondava els dos milions de persones.
Aquesta bossa d’atur, que ens ha deixat en un pèssim punt de partida en esclatar la crisi, ha estat una expressió de la rotació laboral generada per les precarietats. Però el discurs oficial ho amaga. Sosté, en canvi, sense cap mena de fonament, que l’atur és el resultat d’unes remuneracions salarials i d’unes cotitzacions socials “massa elevades”.
Segons aquest axioma, la moderació salarial i la desregulació laboral que l’anima podrien permetre crear més ocupació, 1) o bé millorant la competitivitat, 2) o bé afavorint l’ús del “factor treball” en lloc del “factor capital”.
Ens proposen fomentar la competitivitat a través de la disminució del costos salarials i en detriment de la inversió i de la innovació, i per tant, col·locant en segon terme la productivitat del “factor treball”.
Moderació salarial i competitivitat
La moderació salarial que proposen els empresaris podria tenir un efecte positiu si s’apliqués només en un sol estat. Ara bé, si ho fan també els altres, es transforma en una lluita desmesurada d’uns contra els altres. És el que ha passat en les últimes dècades i el que ara ens reclamen de nou, com si fos una mesura necessària per a poder sortir de la crisi.
Quant a l’efecte de la substitució del “factor treball” sobre el “factor capital”, per mitjà dels salaris baixos, acostuma a expressar-se de maneres diferents a com el missatge oficial insinua: les empreses amortitzen els actius immobilitzats amb la finalitat de substituir-los al cap d’uns anys per uns altres que necessàriament incorporaran la tecnologia dominant. En cas contrari no es pot competir. Les empreses també acumulen en forma de reserves una part dels beneficis. Aquesta acumulació hauria de permetre’ls ampliar el negoci i millorar l’eficiència productiva.
El que en tot cas poden fer els salaris baixos és alentir el procés modernitzador i animar activitats de poc valor afegit. Aquestes polítiques, en comptes de propiciar la productivitat, la frenen. L’ocupació que es crea és volàtil. Quan arriba una crisi, les conseqüències són catastròfiques, tal com ara es comprova a l’Estat espanyol.
Moderació salarial, benefici empresarial i benefici especulatiu
No obstant, hem de tenir en compte que en els últims anys la innovació i l’acumulació de capital no han funcionat exactament com ho feien abans. Una part del benefici empresarial no s’ha reservat: s’ha distribuït en forma de dividends que han servit per a especular. El Cash-Flow generat i les facilitats per accedir al crèdit barat també han animat l’especulació.
Ara bé, no tota la liquiditat ha anat a parar a la inversió productiva i/o a l’especulació. Una part s’ha destinat a la reestructuració empresarial i ha comportat molts acomiadaments. Per tant, no ha servit per a crear ocupació. L’ha destruït. I, sobretot, ha destruït la de més qualitat en subcontractar, externalitzar o deslocalitzar fragments de la producció.
El rol de la reducció de les cotitzacions socials
La moderació salarial no és l’única fórmula per a restringir el cost laboral. També es pot aconseguir rebaixant les cotitzacions socials. Ara s’intenta fer per dues vies:
La primera pretén traslladar mecànicament a l’Estat espanyol el denominat “IVA social” que el president Sarkozy va propugnar a França i que va desencadenar una forta resposta sindical. Consistiria a incrementar l’IVA per destinar la recaptació obtinguda a finançar les cotitzacions socials de les empreses. Aquest increment de l’IVA cauria damunt de les espatlles dels treballadors. Degradaria més la seva situació. També afectaria negativament al consum.
La segona via s’assembla a la primera, però és menys transparent. Proposa que l’Estat aporti un part de les cotitzacions empresarials de les noves persones contractades. A diferència de la primera, no s’especifica d’on han de sortir els recursos per a finançar-ho. Ja sortiran!
De fet, aquesta última via és la que el Govern espanyol ha començat a materialitzar en acceptar bonificar les cotitzacions dels nous contractes indefinits amb una quantia equivalent a la suma total de la prestació d’atur a la que tindrien dret les persones contractades. La mesura serà negativa per a la classe treballadora. D’una banda, s’apropiarà d’uns recursos públics que s’hagueren pogut destinar a mesures socials. De l’altra, castigarà els desocupats procedents de situacions laborals precàries i que per tant han generat una prestació de desocupació minsa o nul·la. També perjudicarà els aturats de llarga durada.
Moderació salarial i distribució de la riquesa
La disminució del cost salarial no té com a objectiu la creació d’ocupació per molt que el missatge oficial ho digui, sinó instal·lar un repartiment de la renda més desfavorable per als assalariats. La distribució cada vegada més injusta de la renda –que està prosperant de manera escandalosa des dels anys vuitanta del segle XX– ha estat un dels desencadenants de la crisi.
En els darrers anys, els salaris han augmentat menys que la productivitat, tot i que aquesta tampoc ha augmentat gaire, ja que, com hem vist més amunt, part del benefici empresarial s’ha destinat a l’especulació. Això ha significat que la gent no disposés de suficients diners per a comprar la totalitat dels béns i serveis produïts. A més, alguns d’aquests béns han sofert uns increments desmesurats molt per sobre del dels salaris, a conseqüència de l’especulació. Pensem només en els preus de l’habitatge.
Però perquè l’economia continués funcionant, era necessari estimular la demanda: la producció s’havia de vendre. Hi ha diverses maneres de fer-ho. Una és incrementant la despesa de l’Estat. L’altra, la creació de diners per part del banc. La tercera és donar crèdit. Això darrer va ser l’opció preferida en aquells anys.
El salaris no són els causants de la crisi. Els assalariats han estat víctimes de la manca de poder adquisitiu motivada per la restricció salarial. L’endeutament va actuar com a via substitutòria.
Moderació i reducció salarial han conformat un element persistent en els anys de creixement econòmic. Els guanys d’aquest creixement han engreixat únicament les rendes del capital. Part de les rendes engreixades s’han destinat a especular preparant el terreny sobre el qual ha germinat la crisi. Per sortir-ne cal esmicolar aquest engranatge pervers. I una manera de fer-ho és assegurant una distribució de la riquesa més favorable a les rendes del treball, incrementant salaris i prestacions socials.
Article publicat a Treball (Nº181)
Escrits
