Acabar amb els paradisos fiscals és molt senzill

Acabar amb els paradisos fiscals s'ha convertit en una necessitat imperiosa per a abordar la crisi econòmica.

Aquests paradisos han permès tot tipus d'excessos i han donat impuls a la desregulació financera de les últimes dècades.

És impossible utilitzar adequadament la palanca de la política fiscal si els privilegiats poden saltar-se-la a la torera.

Existeix una llegenda urbana que duu a la falsa creença que lluitar contra els paradisos és una quixotada.

No és així:

Els paradisos fiscals només poden existir si les grans potències econòmiques els toleren i si les entitats financeres els utilitzen i se n’aprofiten .

És absurd propugnar un millor control públic sobre el sistema financer - com ara es pretén fer- i permetre alhora, l'existència de zones opaques on el frau cavalca sense cap tipus de risc.

La hipocresia s’ha d'acabar.

Els governs europeus han decidit ajudar als bancs i institucions financeres. Aquesta ajuda s’hauria de condicionar. Exigint, en primer lloc l'eliminació de qualsevol relació directa o indirecta que puguin mantenir aquests bancs i institucions financeres amb els paradisos fiscals. I reclamant-los , en segon lloc, la cooperació per a posar al descobert tota la porqueria que es refugia en equests paradisos.

No és una quixotada. És molt senzill. Únicament fa falta coherència.





VERSIÓN EN CASTELLANO

La classe treballadora ocupa els carrers de Barcelona

Ahir vaig participar a Barcelona en la manifestació organitzada pel moviment sindical. L'assistència va ser notòria, i va destacar de manera especial, la presència de la gent de CC. OO. Aquesta manifestació, com tantes altres que darrerament s’han celebrat en diferents indrets de l’Estat espanyol, dóna esperança a aquells que diem que fa falta plantar cara a la crisi econòmica. La moral dels activistes, per descomptat, és alta. La clau ara és aconseguir avanços concrets. El govern i la patronal ja no poden ignorar la força que tenim. S'ha aixecat la destral de guerra en contra els desafiaments a l'augment dels salaris. També s'ha denunciat, una vegada més, que la crisi no té els seus orígens ni en els increments salarials, ni en les garanties que encara conserva la legislació laboral.

Justament passa el contrari del que diu el missatge oficial: la crisi s'ha alimentat amb les maniobres especulatives que en part s'han realitzat gràcies
a) als grans beneficies empresarials,
b)amb la desregulació de tota mena, inclosa la laboral,
i c)amb la disminució del poder adquisitiu de la gent que ha obligat a la majoria a endeutar-se i que ara els impedeix adquirir una part dels béns produïts.
Aquesta manca de poder adquisitiu és, precisament, una de les raons per les quals ara hi ha sobreproducció i per això algunes empreses redueixen plantilles i tanquen portes.

Les polítiques dels governs, ja siguin de tipus keynesià o de tipus neoliberal, segueixen estant majoritàriament al servei dels privilegiats. Ara ja estem en el temps de donar resposta. La resistència és ben viva i el moviment sindical hi participa de manera decidida!.

Aquesta manifestació ha estat una expressió més d'aquesta resistència. Alguns empleats es mobilitzen contra els acomiadaments i organitzant actes diversos amb el suport de la població. Els treballadors de l'ensenyament estan convocat a una vaga general el 19 de març. Tots som parts interessades en aquesta resistència i mobilitzacions. Tots els hi hem de donar suport.

Una altra política econòmica és possible. La prioritat ha de ser millorar els salaris i als drets socials. S'han de frenar les activitats especulatives impulsades gràcies als grans beneficis i als dividends pagats als accionistes, obligant-los a reinvertir una part d'aquest benefici i gravant fiscalment els dividends distribuïts. L’ "escut fiscal" per als privilegiats i els especuladors ha de ser reemplaçat per un blindatge social que garanteixi que la majoria de la població pugui viure dignament. Però per a això, és necessari propiciar una política fiscal més progressiva, una legislació laboral més protectora, salaris més alts i una renda mínima garantida per a evitar l'exclusió social.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Al carrer, que ja és l’hora

CCOO i UGT han convocat una manifestació unitària el dissabte 14 de març. El lema és: plantem de cara a la crisi.

Ara és més necessari que mai que les lluites i moviments socials convergeixin. La manifestació és un marc idoni per a fer-ho. Tots tenim suficients punts en comú per a demostrar de manera unitària el rebuig enfront del desafiament que ens fa una patronal arrogant que -a través de la por i l'amenaça- intenta continuar destruint els nostres drets socials per a poder col•locar més alt als amos del sistema.

Durant els propers dies hem d'escalfar l'ambient tant com sigui possible. Tot duu a pensar que la manifestació s’està prepara molt bé i que la participació serà massiva.

Òbviament, ningú hauria de fer-se falses il•lusions. Una manifestació, per molt contundent que sigui, no és suficient per a bloquejar els atacs que des de fa mesos està sofrint la classe treballadora. Però és una bona oportunitat per a plantar cara, i a més, per a fer-ho bé.

La clau ara és sortir al carrer. Els patrons han posat de relleu quin és el seu desafiament en relació amb l'augment dels salaris i els drets de la classe treballadora. Necessitem una resposta sonada. Fa falta que el descontentament es converteixi en ira, en mobilització, en demostració de força i, sobretot, en molt, molt de soroll al carrer!!

No podem romandre insensibles davant el sofriment que la crisi ja està comportant. Estic convençut que aquest dissabte, confluirà una veritable multitud en els carrers de Barcelona. Les raons per a la revolta estan creixent dia a dia. La manifestació ha d'augmentar la nostra capacitat de resistència i de lluita, i ha d'obrir les portes a futures accions .