Un grup nombrós de treballadors britànics s'han llançat a la vaga perquè una part considerable d'una obra molt important ha estat subcontractada a una empresa italiana que únicament contracta a treballadors italians i en condicions laborals pitjors que les dels britànics. La vaga ha contat amb la complicitat de milers de treballadors que s'han unit als vaguistes.
Darrere de tot això es troba la ira dels treballadors britànics per l'ús abusiu de la subcontractació, que separa uns treballadors dels altres i arracona els acords laborals que estableixen les normes que haurien de respectar-se en la construcció.
La subcontractació, en aquestes condicions, és molt beneficiosa per als patrons del país de destinació. En primer lloc, es lliuren de la necessitat de captar i contractar als treballadors estrangers doncs d'això s'encarrega el patró del país d'origen. En segon lloc, poden inhibir-se de tota responsabilitat derivada d'accidents de treball o de qualsevol incompliment laboral, en altres paraules, s'externalitzen els riscos. En tercer lloc, obtenen la garantia que una vegada finalitzada l'obra els treballadors estrangers seran repatriats al país d'origen. I finalment, i aquí es troba el nus de la qüestió , els garanteix un suculent estalvi econòmic.
Que els treballadors comencin a prendre mesures directes sobre les característiques de l'ocupació és bo. Necessitem una acció sindical capaç d'evitar que le crisi doni pas a situacions de major precarietat. Ara bé, el lema que s'ha escollit: "llocs de treball britànics per a treballadors britànics ", possibilita que la vaga es presenti com si fos una mesura de força en contra dels treballadors italians i no en contra de les polítiques patronals.
Treballar lluny de casa no és una cosa nova en la construcció. Milers de treballadors britànics estan treballant en diferents llocs del món. També ho fan milers de treballadors espanyols. A Espanya, el boom de la construcció va permetre utilitzar a molts treballadors estrangers i això va ajudar als patrons a fer un bon negoci. Davant aquestes realitats, la lluita d'uns treballadors en contra els altres no pot ser el camí a seguir.
Els treballadors italians no tenen la culpa de la crisi capitalista. Tampoc la tenen els treballadors britànics. Barrar el pas als treballadors estrangers no evitarà l'augment de l'atur. Fomentarà el racisme i dividirà a la classe treballadora, enfortint encara més el poder dels patrons.
No s’hauria d’oblidar que un dels primers promotors del lema "llocs de treball britànics per a treballadors britànics " va ser el mateix Gordon Brown, que el va fer servir per a justificar les expulsions de treballadors estrangers que el seu govern porta a terme. La premsa britànica de dretes ha vessat molta tinta per a intentat popularitzar aquest lema o d’altres de similars. Els “populistes” reaccionaris fa temps que l’utilitzen. Ara, malauradament, un grup de treballadors s’han contaminar d’aquesta consigna i l’han fet seva a l’hora d’intentar millorar la situació laboral.
Qualsevol que estigui familiaritzat amb la lluita sindical sap que en el nostre país tenim una certa experiència a afrontar el tema de la subcontractació. També hem debatut, en diferents ocasions, les conseqüències que una utilització sense controls del treball subcontractat pot comportar a nivell europeu. Aquesta va ser justament una de les principals raons de la forta oposició sindical a la Directiva Bolkestein.
Tot això ens ha ajudat a formular una colla de reivindicacions, que son totalment adequades a aquesta i altres situacions similars:
• Obligatorietat de respectar íntegrament les condicions laborals del país de destí.
• Impulsar mecanismes per evitar el treball amb mà d’obra estrangera sota situació d'il•legalitat, i sancionar, amb gran duresa, les empreses que treuen profit d'aquesta situació.
• Vincular el treball triangular (subcontractació, ETT...) amb el principi de causalitat en la contractació.
• Definir clarament qui són els subjectes que poden ser considerats com a empresaris i establir la responsabilitat social solidària en tota la cadena de subcontractació.
• Regular el dret de subrogació en el cas de que l’obra o servei canviï de titularitat empresarial.
• Actualitzar els drets econòmics i socials, tot assegurant que el moviment sindical pugui intervenir en totes les noves realitats que conformen el món del treball.
• Regular els procediments per fer possible la negociació col•lectiva laboral d’àmbit europeu, i potenciar-la.
• Establir un salari mínim d’àmbit comunitari.
• Definir també què és el treball per compte aliè i què és el treball autònom, delimitant, en aquest últim supòsit, quan l'autònom ha de ser considerat com a dependent. Garantir un marc regulador de drets laborals i socials, per als autònoms dependents.
Si els treballadors britànics en vaga, fessin seves aquestes o altres reivindicacions similars, podrien ampliar el suport. Però desgraciadament, no és aquest el cas. Les demandes actuals de la vaga són el que són, és a dir, són reaccionaries. Confronten als treballadors. La vaga actual amb els lemes que utilitza condueix a un carreró sense sortida. En el cas que els vaguistes britànics aconseguissin fer fora als treballadors italians, les conseqüències serien terribles i l'extrema dreta trobaria un filó per a enarborar les seves idees reaccionaries.
Una bona part dels governants dels països rics, han triat com una de les seves prioritats la lluita contra els paradisos fiscals. Aquest serà, segurament, un dels vaixells insígnia de la propera reunió de G20.
VERSIÓN EN CASTELLANO
Escrits
