SEGURETAT SOCIAL I CLASSE TREBALLADORA

La Seguretat Social ha estat una de les conquestes rellevants del moviment obrer. Garanteix subsidis als assalariats i les assalariades quan es veuen en la necessitat de deixar de treballar momentàniament (incapacitat temporal, maternitat, atur), així com pensions en cas d’invalidesa, jubilació o mort prematura. Des de fa uns anys també inclou prestacions assistencials per a persones que no han cotitzat prou però que acrediten un estat
d’extrema necessitat. S’ha convertit en un gran mecanisme protector i ha complert la funció de principal programa de lluita en contra de la pobresa.

L’actitud enfront la Seguretat Social diferencia de forma clara les propostes de dretes de les d’esquerres.

Les primeres volen tornar a l'estadi arcaic de les proteccions individuals, a la individualització dels riscs i a la promoció dels fons privats de pensions a través dels grans grups financers i d'assegurances particulars. No pensen en les necessitats socials de la majoria, sinó en els interessos privats.

Per aquesta raó, presenten la Seguretat Social com abocada a la fallida i com una pèssima inversió per garantir una situació estable en el futur. Inciten a pensar en altres procediments suposadament més eficients i aconsellen subscriure plans privats de pensions.

Es pretén, així, perpetrar una autèntica estafa per posar en mans privades els recursos que ara gestiona la Seguretat Social.

Però la Seguretat Social ha anat garantint, dia a dia, les prestacions i alhora ha incrementat les reserves financeres. Això ha tirat per terra les prediccions catastrofistes amb les quals s’esperava atemorir el personal. Els fons privats de pensions, en canvi, han mostrat un alt nivell
d’inestabilitat.

Tot i així, les dretes insisteixen en els arguments de sempre. D’una banda, pretenen traficar amb el fons de reserva, en aconsellar utilitzar-lo en inversions especulatives. Per l’altra, treballen per expandir els fons privats de pensions mentre burxen perquè disminueixin algunes prestacions públiques, com per exemple la pensió de jubilació, tot endurint els actuals mecanismes d’accés i
els seus continguts protectors.

L’allargament de l’esperança de vida no té per què ser un problema tan greu com alguns volen fer creure. La vida de les persones NO es prolonga únicament en el tram superior dels 65 anys. També ho fa en els trams inferiors i això comporta un increment dels anys cotitzats previs a la mort.

L’esperança de vida en el tram superior als 65 anys varia en funció de la classe social. Les persones benestants acostumen a viure més anys que les de les classes treballadores. Té sentit retardar la jubilació a aquells i aquelles que ara hi accedeixen després d’una prolongada, i a vegades, dura vida laboral?

Contràriament al que diuen les dretes, encara hi ha capacitat per millorar el fiançament de la Seguretat Social:

Una manera seria eliminant els topalls en les bases de cotització. És injust que les persones amb rendes elevades realitzin una aportació percentualment menor que les que perceben rendes baixes.

Donat el pes de les situacions d’atur en la vida laboral, caldria assegurar la cotització durant tot el període de desocupació, inclòs quan s’ha de recórrer a la prestació assistencial. Això també aportaria més recursos i a la vegada generaria nous drets.

Però per entendre el veritable context del debat, és convenient tenir present que no ens trobem només davant d’un problema de tipus econòmic. El problema té un fort contingut polític: és una qüestió de justícia social.

Demostrar la viabilitat financera de la Seguretat Social i la seva eficiència permet desmuntar les enganyifes dels partidaris de la privatització. Ara bé, per quina raó la Seguretat Social ha de passar la prova de la integritat financera en garantir el pagament de les prestacions a través dels seus propis ingressos, mentre que el pressupost militar, l'educació pública o les infraestructures no ho han de fer?

Més enllà de la seva viabilitat financera, que ara per ara és indiscutible, l’evolució de la Seguretat Social es decidirà per la confrontació d’interessos. O dit d’una altra manera: es dilucidarà en la lluita de classes.

Article publicat a Treball. Num 182 (juny/juliol 2009)


VERSIÓN EN CASTELLANO