La prova de foc del salari mínim interprofessional


El salari mínim interprofessional (SMI) és un instrument essencial per a garantir un ingrés decent, protegir la part inferior dels treballadors per compte aliè i reduir les desigualtats.

Tanmateix, el salari mínim no s'ha lliurat de les polítiques de liberalització dels mercats, precarització de l'ocupació i desregulació de la legislació social que s'ha vingut aplicant des de la dècada dels 80 del segle passat.

A Espanya, l'evolució del SMI pot resumir-se en tres períodes: una millora continuada des de 1971 a 1978, una disminució perllongada des de 1979 fins al 2003, fet que va comportar una pèrdua acumulada pròxima al 25%, i un augment a partir del 2004 que no ha permès recuperar la disminució acumulada en les dècades anteriors.La pèrdua històrica tampoc queda compensada per l'increment del 4% que ara aplica el govern i que deixa el SMI en 624 euros al mes.

No tenir en compte tot això, escudant-se, com ha fet el president del govern, en els suposats problemes que un increment més pronunciat podria ocasionar a les empreses amb dificultats, no té ni cap ni peus:

Es convenient recordar que el SMI a Espanya només afecta de manera directa a una fracció molt petita dels assalariats (el 0'77%!) atès que les empreses apliquen convenis col•lectius propis o de sector que garanteixen salaris més alts. Però malgrat d'aplicar-se de manera directa a poca gent, un increment del SMI podria ser beneficiós per a atenuar els efectes perjudicials de la crisi i per això el govern ho hauria de convertir en una qüestió d'emergència.

En primer lloc, el SMI s'utilitza per a calcular els topalls en la prestació d'atur. Una millora considerable hagués permès frenar la perduda de poder adquisitiu que han de suportar aquells que com a conseqüència de la crisi poden perdre l'ocupació. Com es pot comprovar, les paraules boniques del govern per a tranquil•litzar als empleats amenaçats per la crisi no van acompanyades de mesures cautelars que les facin creïbles.

En segon lloc, el salari mínim s'aplica als assalariats que encara no estant coberts per conveni col•lectiu, situació amb la qual s'acostumen a trobar els que treballen en sectors econòmics de nova creació. Les crisis econòmiques, per regla general van acompanyades de processos de reestructuració i de creació de noves activitats. Un SMI considerable pot frenar les maniobres empresarials que volen aprofitar el canvi econòmic per a disminuir els salaris. També ajudaria a fer menys dolorós per als treballadors el trànsit forçat des d'una activitat a un altre.

I en tercer lloc, el SMI serveix per a determinar la part no embargable del salari. Això en la situació actual és important.

A diferència dels EUA, a Espanya quan un ciutadà deixa de pagar la hipoteca, el banc, a més d'apropiar-se de l'habitatge, si al subhastar-lo no es cobreix la hipoteca, pot embargar-li el salari fins a completar la totalitat del deute.

Aquest peculiaritat ha actuat com estímul perquè els bancs concedissin hipoteques desorbitades mentre mantenien el discurs que prometia que els habitatges no deixarien de pujar. Però ara, que baixen, molts treballadors es troben entollats i als ciutadans espanyols els resulta més difícil desfer-se de l'habitatge adquirit del que ho va ser per a les persones humils dels EUA.

Si puja el SMI, les persones hipotecades poden desprendre's amb més facilitat de la hipoteca preservant una part considerable dels seus ingressos salarials. Això afavoriria de manera directa als treballadors i perjudicaria als bancs, que han estat els principals inductores de la borratxera immobiliària.

Probablement darrere d'aquest últim element s'amaguen moltes de les reserves que té el govern per a no incrementar més el SMI. D'aquesta manera, una qüestió que aparentment és insignificant s'ha convertit en una veritable prova de foc per a comprovar si el govern té voluntat d'afavorir als assalariat o a la banca, i una vegada més s'ha situat del costat dels opulents.


Publicat a Avant nº 975

VERSIÓN EN CASTELLANO