La Seguretat Social i la mentida neoliberal

La crisi econòmica permet polvoritzar unes quantes mentides del discurs neoliberal. Vegem sinó el que ara ocorre amb els fons privats de pensions. Fa no gaire, els economistes al servei de les entitats financeres i la majoria de mitjans de comunicació de masses, profetitzaven la fallida generalitzada dels sistemes públics de Seguretat Social. Això, segons ells, faria impossible garantir les pensions dels futurs jubilats. Per contra, el sistema de capitalització gestionat per les entitat financeres privades seria l'alternativa més fiable. El model que va imposar Pinochet a Xile després d'aixafar militarment al govern de la Unitat Popular i de desmantellar l'anterior Sistema Públic de Seguretat Social, era, segons els neoliberals més fanàtics, l'exemple que tots havíem de seguir.

A Europa, i fins i tot en els EUA, el model Xilè no va prosperar del tot gràcies, entre altres coses, a l'oposició del moviment sindical i es va donar continuïtat al model de Seguretat Social solidari i de repartiment. No va ocórrer el mateix en molts països de l'Amèrica llatina com Mèxic i Argentina, on van prosperar els models de capitalització, fet del que es van beneficiar -i molt- algunes entitats financeres espanyoles.

Però aquests fons de capitalització tenien i tenen molt risc. En estar connectats a l'evolució dels mercats financers, han sofert l'impacte de la crisi. En el cas de Xile, en pocs mesos ha disminuït el valor dels seus actius en 16.184 milions de dòlars. Això no és més que la punta de l'iceberg. Com que l'administració dels fons és opaca, encara no es pot comprovar l'autèntic abast. Ara està en joc la jubilació de milions i milions de treballadors xilens.

Veient aquesta devaluació, una part dels treballadors ha apostat per traslladar els seus estalvis a fons amb menor risc. De moment les entitats financeres i les autoritats públiques volen retenir-los amb el missatge “tranquil·litzador” que s'ha posat de moda: els repeteixen, dia si, dia també, que “l'efecte és només conjuntural” i que “el millor és quedar-se quiets pensant en el llarg termini”.

A l’Argentina, en canvi, el govern ha tingut un paper més actiu i ha nacionalitzat el sistema privat de pensions, en perdre aquest el 45% del seu valor com a conseqüència de la crisi.

En les actuals condicions , el que ha fet el govern argentí no és altra cosa que anticipar, d'una manera col·lectiva, allò que molts treballadors intentaven fer a títol indivídua : traslladar els seus fons a un lloc més segur. I no hi ha res millor que destinar de nou els recursos estalviats al model públic de Protecció Social.

Hi ha una raó afegida per a defensar el sistema de repartiment i ser crítica amb el de capitalització:

El sistema de repartiment obté els seus ingressos de les cotitzacions socials que es recapten sobre la base del salari dels treballadors actius. Els diners recaptats es reparteixen per a satisfer les pensions a les quals es té dret. El dret a la pensió deriva d'haver cotitzat durant els anys d'activitat tot cooperant amb la solidaritat intergeneracional. Aquesta manera de funcionar té un efecte positiu sobre la demanda, ja que la major part de les pensions es destinen a facilitar el consum dels pensionistes i de les seves famílies.

El sistema de capitalització és radicalment diferent. Les quanties cotitzades no es destinen al consum; queden a disposició de les entitats financeres que les gestionen a la seva manera. I això últim ha estat precisament un dels elements que ha alimentat les fonts permanents de recursos en mans de les asseguradores i dels bancs, amb els quals han pogut especular.

VERSIÓN EN CASTELLANO