4/11/08

LA CRISI ECONÓMICA I EL CONFLICTE SOCIAL


La crisi actual no és únicament una crisi financera. Combina diferents elements (socials, alimentaris, energètics, ambientals,...) que hem de prendre'ls com un conjunt d'aspectes vinculats entre ells. Només d'aquesta manera podrem entendre-la en la seva totalitat.

A la base hi trobem moltes transformacions de l'estructura social i de l'arquitectura financera que han prosperat durant les últimes dècades.

Precisament per això aquesta crisi té la particularitat de ser la primera gran crisi econòmica significativa i d'abast mundial de l’època de la globalització neoliberal.

LES TRANSFORMACIONS SOCIALS

En el primer grup de les transformacions cal incloure el deteriorament de les condicions laborals. Això ha generat una distribució més injusta de les rendes, en detriment de les rendes del treball.

L'increment de les rendes del capital, a través de les seves diferents formes, ha premès alimentar els capitals especulatius.

La globalització neoliberal ha obligat als camperols més vulnerables, sobretot als països empobrits, a abandonar els seus cultius i aliments bàsics per conrear altres cultius dedicats a l'exportació.


Avui, pobles sencers es veuen condemnats a la fam com a conseqüència de les maniobres especulatives i de les polítiques de les multinacionals, que controlen els processos de distribució.

LA TRANSFORMACIÓ DE L'ARQUITECTURA FINANCERA

El segon grup de transformacions inclou, entre d'altres esdeveniments, la concentració desmesurada de poder en mans d'institucions i entitats financeres.

La possibilitat de crear nous productes financers cada vegada mes complexos i sofisticats aprofitant la innovació tecnològica i la manca de regulació ha premés escalar esglaons cada cop més alts i perillosos en la cursa especulativa.

LA COBERTURA DEL DISCURS IDEOLÓGIC NEOLIBERAL

Aquestes transformacions han progressat de la mà d'un discurs ideològic que s'ha instal•lat als mitjans de comunicació i en alguns ambients acadèmics, i que ha condicional les actuacions dels partits polítics majoritaris i dels governs.

S'ha avalat la idea errònia que la desregulació era necessària i beneficiosa i s'ha intentat fer creure que els diners desvinculats de l'esfera de la producció i de l’activitat laboral podien crear, de forma autònoma, més diners.

ELS PRIMERS EFECTES VISIBLES DE LA CRISI

Ara la crisi ja es manifesta de manera oberta: les borses viuen jornades de pànic, algunes de les grans entitats financeres acumulen pèrdues multimilionàries a conseqüència de la seva activitat especulativa desenfrenada..., i una part dels dipòsits dels bancs trontollen.

Al costat d’aquests esdeveniments que ens poden semblar llunyans, n'hi ha d’altres que perjudiquen de forma directa i latent les classes treballadores, fruit de les febleses del nostre model productiu que ha anat creixent en els últims anys i que ens fa molt vulnerables davant la crisi. Pensem en la disminució de l'ocupació, l’increment dels preus, la pujada dels tipus d’interès de les hipoteques i d'altres crèdits d’interès variable, o la congelació de crèdit nou a persones i empreses.

UN NEOLIBERALISME A LA DEFENSIVA?

A conseqüència del dany que la crisi ha generat i del que generà properament, el neoliberalisme s'ha situat en una posició aparentment defensiva.

La cançó de la no intervenció desafina. Ara els Estats intervenen aportant fons nets als bancs, adquirint una part dels productes financers contaminats o de difícil liquiditat i nacionalitzant els bancs amb més problemes.

Tot això no ens ha de fer creure que el neoliberalisme està enfonsat.

No ens pot passar per alt que el nivell actual d'intervenció de l'Estat, juntament amb el dels bancs centrals, pot acabar apuntalant una distribució de la riquesa que ha demostrat ser profundament injusta i desigual.

Les nacionalitzacions dutes a terme son parcials i temporals. De fet, s'hauria de parlar d'una privatització de fons públics. Si no ho impedim, duraran el temps que els bancs necessiten per a reestructurar-se, reflotar i restaurar beneficis. Després tornaran al sector privat.

CRISI I REIVINDICACIÓ LABORAL

Si la classe obrera no intervé de manera activa i eficient, el capital reorganitzarà de nou les coses a la seva manera. Les classes dominants faran tot el que estigui al seu abast per desplegar els efectes de la crisi sobre les classes treballadores.

Per això formulem les sis propostes següents:

1. Distribució més equitativa de la riquesa. Els treballadors no s'han de veure sotmesos a un nou deteriorament de la seva situació perquè els opulents puguin seguir distribuint bons beneficis. El manteniment i millora del poder adquisitiu i les clàusules de revisió salarial han de ser considerats com a mesures d’emergència.

2. Creació d'un sector financer públic. Els diners procedents dels diversos racons del planeta no s'han d'utilitzar com si no hagués passat res. Seria massa fàcil per als bancs i altres institucions financeres, el fet que els Estats es fessin càrrec de les seves pèrdues quan tenen dificultats, mentre que els que disposen d'una situació més o menys sanejada poden continuar gaudint dels seus beneficis i, al contrari, anar de compres.

3. Ordenació de l'activitat econòmica i financera. La cançó de l'autoregulació s'ha d'acabar. La regulació no pot ser superficial. S'ha de dur a terme des dels Estats nacionals, des de la Unió Europea i des de I'ONU. Això ha d'anar lligat a la idea del control democràtic. Els treballadors han de tenir eines per poder esbrinar on va a parar el diner públic i per conèixer com es genera i com es distribueix el valor afegit de les empreses. S'ha de posar fre als moviments de capitals i als mecanismes financers que han demostrat ser nocius, tals com els procediments opacs i els mercats de derivats. Els paradisos fiscals s'han de tancar.

4. Un sistema productiu més racional, d'una banda, que augmenti la productivitat, no per la intensificació del treball, sinó mitjançant la reducció de treball socialment innecessari, i invertint en recerca, innovació i formació, i, d'altra banda, que sigui capaç de reduir el consum dels productes nocius per al medi ambient i de fomentar les energies renovables. Això permetria disposar de més temps lliure, de més i millors serveis públics i de millor poder adquisitiu individual.

5. Enfortiment de l'Estat del benestar. S'han de recuperar les polítiques fiscals progressives i garantir un nivell de protecció social ampli i que a la vegada permeti socórrer aquells sectors més vulnerables i millorar les polítiques publiques.

6. Modificar l'actual model de globalització neoliberal sense regles i sense drets per tal de garantir el treball decent, el desenvolupament sostenible i la universalització dels principis i drets fonamentals del treball. El comerç internacional pot tenir un paper positiu. Però no ha de ser un fi en si mateixa, sinó un sistema d’intercanvi just que ajudi a eradicar les desigualtats i la pobresa.




Nota. Aquest escrit acabo de presentar-lo en forma de resolució en el Congrés de la Unión Intercomarcal de CC.OO de Tarragona. Ha estat aprovat per unanimitat.