Crisi del capitalisme neoliberal

Per a alguns comentaristes, la crisi actual deixa al descobert els punt febles del neoliberalisme. Uns altres consideren que amb aquest tipus d'anàlisi es llancen pilotes fora i diuen que s'hauria de parlar, sense embuts, d'una crisi sísmica.

Inicialment sóc partidari dels segons: crec, doncs, que és una crisi del sistema capitalista. Ara bé, no és la del capitalisme manxesterià o keynesià, posem per cas. És, en concret, la crisi del capitalisme neoliberal, o sigui, del tipus de capitalisme hegemònic que hem patit aquests últims anys. I això li dóna uns trets peculiars.

Les causes profundes no es troben en les hipoteques subprime ni en la cobdícia d'uns banquers que van perdre el món de vista. Aquests esdeveniments són l’expressió d'unes polítiques (reestructuració productiva, lliure mobilitat de capitals,...) aplicades en les últimes dècades i darrera d'elles no hi ha altra cosa que l'intent del capital de millorar beneficis.

Però la millora de beneficis no cau del cel. En el cas que ens ocupa, l'han pagat els treballadors del món sencer, que han estat posats en competència uns contra els altres, han vist reduir el pes dels seus salaris dintre de la distribució de rendes i han perdut estabilitat en l'ocupació.

Aquesta distribució més injusta de rendes ha afavorit les del capital. Una part d'aquestes rendes engreixades, no s'han destinat a la reinversió productiva. Han “quedat lliures” i han servit per a especular i obtenir substanciosos beneficis complementaris. El que passa és que molts d'aquests beneficis no tenien base econòmica real. La ficció ha quedat al descobert, d’una banda, a l'enfonsar-se en els EE.UU els preus dels habitatges i de l’altra, amb la insolvència de societats especialitzades a finançar l'activitat immobiliària i /o especulativa.

Els plats trencats podrien haver-los pagat aquells als quals s'han transmès els actius sobrevalorats. Aquesta hagués estat la solució aplicada si s’hagués tractat únicament de persones modestes. Això no ha estat possible del tot donat l'alt nivell de contaminació de les entitat financeres. Ara, una part d'aquests plats trencats els reposaran els Estats. També hauran de reparar altres desgavells. Si no ho fan, es corre perill de paràlisi en tot el sistema de crèdit. D'aquesta manera, la festa la pagarem entre tots.

A mesura que el reguerol de la pólvora de la crisi s'escampa, no cremen únicament les “males herbes” que ha fet créixer l'especulació. També socarrima una part del “ blat madur”, o sigui, d'activitats econòmiques inicialment ben encarrilades. Amb les polítiques neoliberals, molts capitals especulatius s'han engrossit i continuen especulant (amb petroli, amb aliments i amb altres actius).

Com que negar la crisi és d'estúpids, gairebé tothom reconeix que es necessiten solucions globals i contempla que alguna cosa s’haurà de regular ; però, al mateix temps, cada país intenta treure la seva llenya del foc i salvar els mobles.

L'episodi més sonat de salvament de mobles, fins al moment, ha estat la nacionalització de bancs en fallida. Els governs la contemplen com un parèntesi. La intenció és revendre'ls en amainar la tempesta. Aquesta mesura és un pedaç. Si no es dóna continuïtat a la nacionalització, els bancs ja saben que a partir d'ara seran salvats si tenen dificultats. Llavors, per què no arriscar-se un altre cop?

Necessitem bancs que permetin transitar cap a un altre model de desenvolupament, que donin prioritat al finançament d'inversions creadores de llocs de treball i respectuoses amb la natura. Els bancs dominats per la lògica del benefici fàcil i màxim no satisfan aquesta necessitat. Això també es vàlid per a l'Estat espanyol, on segons el President del Govern tenim el millor sistema financer del món mundial. Enmig de tanta “excel·lència”, una part dels bancs espanyols miren cap a una altra part a veure “què pesquen” o si “ són pescats”. Per contra, la població troba dificultats per a accedir a les fonts de finançament que sol·licita. La possibilitat de nacionalitzar “bancs sanejats” no es pot descartar.

Paral·lelament és urgent reforçar les regles i els controls aplicables al conjunt dels banc i actors financers, privats i públics. Això implica una modificació de la política duta a terme en el marc de la Unió europea que ha donat prioritat absoluta a la liberalització dels sistemes financers.

El BCE també ha de canviar. No podem permetre que sempre s’acabi donant la culpa als salaris perquè no són responsables de l’actual inflació. Els autèntics responsables són les conductes especulatives i l'increment del benefici empresarial.

La ruptura amb el neoliberalisme ha de ser radical. Els canvis no poden venir de la mà del G7, compromès a fons amb el caos que patim. La cançó de l’autoregulació s'ha d’acabar. La regulació no pot ser superficial. S'ha de portar a terme des dels Estats nacionals, des de la Unió Europea i des de l'ONU.

Publicat a Avant nº 972
Nota.- Aquest article ha estat redactat per a la revista Avant, que publica el PCC. Vull donar-lis les gràcies per haver pensat en mi i oferir-me la possibilitat d'opinar sobre la crisi.



VERSIÓN EN CASTELLANO