16/9/08

Apunts sobre la crisi econòmica

El dissabte al matí participaré en un debat sobre la situació economica organitzat a la Cambra de Comerç. Aquest és el guió de la meva intervenció:


La crisi actual és més que bancària. Té abast internacional. Hi conflueixen una pluralitat d'aspectes: econòmics, financers, industrials, alimentaris i energètics. Ha esclatat a partir de la ruptura de la bombolla immobiliària i ha provocat una reacció en cadena que mina els fonaments del model de creixement econòmic que a nivell global -i d'una manera molt especial en els EUA- s'havia imposat durant els últims anys.



Es tractava d'un model - amb punts de contacte amb el qual ha prosperat en el nostre país – construït sobre un doble mecanisme: El primer mecanisme ha estat la disminució de la fracció salarial. En gairebé tot el món, la proporció de riquesa produïda destinada a remunerar els assalariats està disminuint. El guany empresarial, per contra, s'incrementa, però una part es desvia cap a l'àmbit financer. En altres paraules, el drenatge dels salaris no s'ha utilitzat íntegrament per invertir més en l'economia productiva. El segon mecanisme ha estat l'endeutament, que ha permès estirar el consum.



Aquest doble mecanisme ara no pot operar a causa1) de la ruïna de milions de llars, 2) de l'endeutament generalitzat que s'ha fet insostenible, 3) de la situació de subconsum en què es troba la majoria de la població mundial, 4 ) l'increment de l'atur amb què a hores d'ara la crisi ja ens està esquitxant, i 5) de la disminució del valor del patrimoni d'actius d'aquells que han pogut accedir a un habitatge en propietat.



Això limita la capacitat de compra. La màquina disminueix la marxa ja que una part de les mercaderies produïdes, o possibles de produir, tenint en compte la capacitat productiva instal•lada, tenen dificultats per ser venudes. Les entitats financeres endureixen les condicions de préstec alentint la inversió i el consum.



Però els capitals segueixen buscant el benefici fàcil i tan alt com sigui possible. S'inverteix en aquells béns que hi ha garanties que es podran vendre: durant uns anys va ser l'habitatge. Ara l'atenció es desplaça cap a altres necessitats essencials com l'energia (el petroli i l'electricitat) i els productes alimentaris. Aquesta especulacions s'autoalimenta, permet acumular més i més beneficiós i ens precipita cap a noves bombolles especulatives.

Com més pugen els preus, més pugen els beneficiós, i cap a aquests productes on hi ha les expectatives de benefici es dirigiran de nou les inversions dels capitals especulatius i així els preus encara pujaran més fins que l'alentiment de la producció els faci baixar de nou. En això consisteixen la bombolla especulativa.



Un munt de capitals en Borsa han abandonat la bombolla immobiliària per precipitar-se sobre les matèries primeres. Avui l'especulació alimentària mata de fam a milions de persones al tercer món i redueix el poder adquisitiu en tot el planeta. La bombolla especulativa del petroli incrementa el preu de la immensa majoria de les mercaderies i fa cada vegada més costós el pagament de la factura energètica per a la majoria de les famílies. Però com les bombolles especulatives precedents, corre el perill d'esclatar si la mateixa desaccelaració mundial no fa de regulador i conté el preu del petroli. 

La crisi no només sotmet conjunturalment a la població assalariada a una inflació de la qual els assalariats només són les víctimes i al 'incrementi, igualment conjuntural de les taxes d’interessos, sinó que també els col•loca sota l'amenaça de les reestructuracions i els acomiadaments .

En un primer moment, el Govern espanyol va subestimar la gravetat d'aquesta crisi. No va donar massa importància a les conseqüències que podia generar en l'economia internacional. Un any després, ja admet que el que abans consideraven "un enrenou bancari", ens afecta de ple. El creixement econòmic afluixa, com també ho fa la creació neta d'ocupació. Per contra, el consum privat es deteriora. Tot apunta a una recessio.


Tot i tenir un abast internacional, la crisi actual no repercuteix en tots els llocs de la mateixa manera ni en el mateix moment. Així, en nombrosos països del Tercer Món, l'alça del preu dels aliments ha significat un augment important del nombre de víctimes de la desnutrició. Aquesta ha estat la factura per les polítiques agrícoles neoliberals que donen prioritat a les exportacions promogudes pels grans grups multinacionals i destrueixen l'agricultura tradicional.


A Europa, la situació (de moment) no és tan dramàtica, però la política monetària restrictiva del Banc Central pot acabar deteriorant una vegada més el poder adquisitiu de les classes treballadores.


Aquí a Espanya, a més, ens trobem en una cruïlla delicada. Durant més d'una dècada hem assistit a un creixement econòmic espectacular que ha permès crear un volum impressionant de noves ocupacions. Però aquest creixement, s'ha sustentat sobre uns pilars - la construcció d'habitatges, els serveis de baix valor afegit i el consum privat intern- que estan sent molt sacsejats per la crisi actual.


És evident, que la gravetat de la situació exigeix adoptar mesures de xoc i recuperar moltes de les polítiques keynesianes que han estat abandonades durant els últims temps.


Prenguem com a exemple la inevitable reculada de la construcció d'habitatges privats. Podem contrarestar els seus efectes perversos amb la construcció d'habitatges de protecció oficial d'una banda, amb la rehabilitació d'edificis públics i privats de l'altra i també amb l'obra pública.


Ara bé, sense oblidar-nos de les mesures de xoc, també hem de començar a pensar en el medi i en el llarg termini. La transició cap a un model de creixement menys caòtic requeriria una distribució més igualitària de les rendes, reordenar el comerç internacional (i també, dit sigui de passada, les emissions de CO2) i respondre molt millor a les necessitats socials.


Per tant, cal deixar clar que ja ha arribat l'hora de dir prou a l'especulació, a la servitud de la societat a les finances, la mercantilització del món, a la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues.


La desregulació financera fa impossible controlar els fluxos financers, que viatgen pel món a la recerca de beneficis cada vegada més exagerats. Ens enfrontem a un capitalisme desbocat que s'escapoleix del control i que cal regular. Hem de atacar en l'origen, la vàlvula que alimenta l'especulació.


Però resulta que a la Unió Europea, qualsevol transformació en aquesta direcció s'enfronta a la increïble protecció del tractat de Lisboa, que ha concedit una llibertat il•limitada al capital financer.


Per aquesta raó és necessari abolir l'article 56 del Tractat de Lisboa que prohibeix restringir els moviments de capitals. Aquest és un pas polític necessari per deixar clar que es té voluntat per trobar solucions i per recuperar el control.


Un cop abolit l'article esmentat es podrien dur a terme les mesures següents:


* Control estricte del moviment dels capitals, per poder posar fi a l'obertura generalitzada dels mercats de capitals i de mercaderies;


* Situar el sistema bancari sota control públic, principalment el Banc Central europeu i sotmetre a controls ordinaris a la resta del sistema bancari.

* Supressió dels estoks-opcions i els procediments similars;


* Supressió dels paradisos fiscals;


* Impost progressiu sobre el capital i els seus beneficis, per reduir les desigualtats;


* Distribuir els guanys de productivitat en les empreses entre els salaris, la protecció social i les inversions, per posar un sostre a l'acaparament dels dividends;


* Evitar la penetració del capital privat en els serveis públics i en el sistema de protecció social.


Com hem dit al principi, l'altre element generador de la crisi econòmica actual, és la creixent taxa d'explotació dels treballadors a tot el món. Heus aquí doncs, una més de les potents raons que ens duen a lluitar per la mundialització dels drets laborals.


Aquest no serà un camí de roses. Ho sabem. Les polítiques neoliberals encara són majoritàries i duen a la conclusió que els èxits econòmics són directament proporcionals a la regressió social. Els projectes que apunten a regular, reordenar o humanitzar el sistema econòmic i financer són catalogats com utòpics. Però no ens hem de espantar per les grans paraules i per les desqualificacions de tipus neoliberal. Una veritable sortida a la crisi exigeix subordinar les decisions guiades ara per la rendibilitat i el benefici privat, a les decisions socials coordinades amb la finalitat d'assolir el benestar de la població. I això últim és precisament el que caracteritza a un veritable projecte ecosocialista.























Explicació del diagrama:

1.Els beneficis van augmentar gràcies a la compressió salarial.
1.El capital absorbeix tots els guanys amb productivitat.
1..Les oportunitats de noves inversió rentables escassegen.
1.Les famílies es començant a endeutar.


2.S’incrementen els capitals lliures a la recerca de rendiments superiors.
3. La desregulació anima la bombolla financera.
3.els capitals es dirigeixen a les inversions financeres més rendibles.

4.el sector immobiliari es converteix en un dels principals de l'economia real.
4.Les desigualtats és multipliquen, però malgrat tot augmenta el consum. L’endeutament creix.

5.En esclatar la bombolla financera i immobiliària es torna a la situació 1 on les possibilitats d’inversions rentables eren escasses. Però ara els beneficis cauen. És contamina l’economia real.