23/7/08

Afrontar la crisi econòmica, en el curt i en el llarg termini

L’estiu passat, el Govern espanyol va subestimar la gravetat de la crisi hipotecària que s’estava vivint als EUA. En aquells moments no va donar gaire importància a les conseqüències que aquesta crisi podia generar en l’economia internacional. Un any després, ja admet que el que abans consideraven “un enrenou bancari”, ha acabat sent una crisi internacional que ens afecta de ple. El creixement econòmic afluixa, com també ho fa la creació neta d'ocupació. Per contra, el consum privat es deteriora a causa d'una inflació provocada sobretot per uns increments inusuals en els preus de l'energia i en els productes alimentaris.

Tot i tenir un abast internacional, la crisi actual no repercuteix a tots els llocs de la mateixa manera. Així, a nombrosos països del Tercer Món, l'alça del preu dels aliments ha significat un augment important del nombre de víctimes de la desnutrició. Aquesta ha estat la factura per les polítiques agrícoles neoliberals que donen prioritat a les exportacions promogudes pels grans grups multinacionals i destrueixen l'agricultura tradicional.

A Europa, la situació no és tan dramàtica; però la política monetària restrictiva del Banc central pot acabar deteriorant una vegada més el poder adquisitiu de les classes treballadores.

Aquí a l'Estat espanyol, a més, ens trobem en una cruïlla delicada. Durant més d'una dècada hem assistit a un creixement econòmic espectacular que ha permès crear un volum impressionant de noves ocupacions. Però aquest creixement s'ha sustentat de manera prioritària sobre tres pilars: 1)la construcció (d'habitatges, sobretot), 2) els serveis de baix valor afegit i 3) el consum privat intern. I aquests són, precisament, pilars molt sacsejats per la crisi actual.

No podem adormir-nos més i hem d'adoptar mesures de xoc.

Prenguem com exemple la inevitable reculada de la construcció d'habitatges privats. Podem contrarestar-ne els seus efectes perversos amb la construcció d'habitatges de protecció oficial d’una banda, amb la rehabilitació d'edificis públics i privats de l’altra i també amb l'obra pública. Això, per cert, posa de manifest l'oportunitat de les mesures aprovades en el “Pacte nacional per a l'habitatge 2007-2016” i la necessitat de promocionar a fons l'actuació econòmica dels poder públics.

Ara bé, també hem de començar a pensar en el mitjà i en el llarg termini. La transició cap a un model de creixement menys caòtic requeriria una distribució més igualitària de les rendes, reordenar el comerç internacional (i també, sigui dit de passada, les emissions de CO2) i respondre molt millor a les necessitats socials.

Aquest no serà un camí de roses. Ho sabem. Les polítiques neoliberals encara són majoritàries i duen a la conclusió que els èxits econòmics són directament proporcionals a la regressió social. Els projectes que apunten a regular, reordenar o humanitzar el sistema econòmic i financer són catalogats com utòpics. Però no hem d'espantar-nos per les grans paraules i per les desqualificacions de caire neoliberal. Una veritable sortida a la crisi exigeix subordinar les decisions guiades ara per la rendibilitat i el benefici privat, a les decisions socials coordinades amb la finalitat d'assolir el benestar de la població. I això darrer és precisament el que caracteritza a un veritable projecte écosocialista.

El següent enllaç permet accedir a un video que oferix una versió senzilla però interessant i divertida de la crisi econòmica actual:
Financial Showdown