20/10/18

Il.lustració general de la crisí del cotó de 1861-65. (Continuació del capítol sisè del llibre III d'El capital)

És evident que la incorporació d'un apartat històric, amb forma cronològica, en el capítol sisè, es fa per ajudar a entendre l'argumentació teòrica. En el relat de Marx, apareixent els efectes, que en una determinada conjuntura, van tenir els canvis en els preus de les matèries primeres, l'apreciació i la depreciació, els cicles de producció agrícola no sincronitzats amb el ritme de l'acumulació de capital, etc. Però l'apartat també aporta elements per analitzar les crisis econòmiques.

Cal tenir clar, d'antuvi, que el cotó era la matèria primera de l'anomenada indústria cotonera, o sigui, de la indústria especialitzada en la transformació del cotó. El cotó és un tipus de producte, que reuneix les condicions d'allò que Marx defineix com a "matèries primeres d'origen orgànic".

Tal com es relata en el capítol de l'acumulació originària del llibre I, va haver-hi una relació estreta entre la industrialització britànica i l'economia esclava del sud Amèrica. El cotó cru, collit pels esclaus, es transportava amb vaixell, des dels estats meridionals dels actuals EUA, fins al port de Liverpool. Des d'allí anava a les fàbriques on servia com a matèria primera per teixir la tela. Aquesta interrelació econòmica creava les bases perquè els capitalistes britànics no tinguessis gaires simpaties per la lluita contra l'esclavitud en la guerra civil nord-americana de 1861-1865.

Marx comença el relat abans del bloqueig causat per la Guerra Civil Nord-americana i explica la varietat de factors que conflueixen i com es relacionen uns amb els altres. No només és capaç de destacar la manera com el xoc extern ocasionat per la guerra civil dels EUA impacta sobre un cicle industrial-agrícola ja existent, sinó que també fa observacions sobre la manera com la classe capitalista actua com a classe per preservar els seus interessos classistes en temps de crisi i de com tot plegat empitjora les condicions de la classe obrera.

La premsa de l'època, va assenyalar com entre 1861-65, la indústria del cotó va trontollar per la falta de subministrament de cotó cru, de resultes de la Guerra Civil Nord-americana i del bloqueig dels ports del Sud per part de l'exèrcit del Nord. Marx, però, no va considerar que aquesta fos l'única causa, ni la principal, de la crisi de la indústria del cotó. Va vincular-la a la sobreproducció, amb el seu corresponent increment de capitals fixos, que havia madurat durant els anys del boom de 1859-60, o sigui, abans que comences la guerra. De fet, en els anys previs a l'esclat de la crisi, els símptomes de la sobreproducció, de manera puntual, ja anaven traient el cap, si bé s'havien pogut pal·liar. Marx insisteix, una vegada i una altra, en demostrar que la restricció en la matèria primera provocada per la guerra, es va produir just en un moment en què el mercat de productes acabats s'havia saturat excessivament, a causa de l'activitat industrial preliminar.

Un cop s'inicia l'escassetat de cotó, a conseqüència de la guerra, els preus del cotó augmentaren i els capitalistes i l'Estat s'entestaren a buscar nous filons. Es contemplà la possibilitat d'expandir els ferrocarrils en l'Índia a la recerca de matèries primeres més barates. L'Índia ja ajudava, aleshores, a absorbir l'excés de producció procedent d'Anglaterra. De fet, se li assignaren les dues grans funcions que el capitalisme persegueix en una colònia: 1/absorbir l'excés de capital i 2/proporcionar matèries primeres barates.

En 1861, es va fer evident que els fabricants havien produït en excés i que es necessitarien uns quants anys perquè el mercat absorbís la producció. Però els preus de la matèria primera, el cotó en aquest cas, no van baixar sinó que es van elevar a causa del bloqueig, com ja hem explicat. El cotó, per tant, escassejava, encara que no de la mateixa manera per a tothom: moltes de les empreses més grans tenien cotó emmagatzemant que es va apreciar evitant la depreciació habitual del capital total que una crisi sol ocasionar. Per contra, els petits capitalistes, que havien adquirit un pes considerable i que no havien pogut emmagatzemar grans stoks de cotó, foren els més afectats per la crisi.

Per intentar neutralitzar l'escassetat de cotó, els fabricants començaren a adulterar els seus productes de cotó afegint altres materials en el procés de filatura. Això augmentava el pes dels productes però minvava la seva qualitat. Aquests materials substitutius són més difícils de manejar en el procés de treball i es produeixen més interrupcions. Això redueix la productivitat. També solen ser perniciosos per la salut dels treballadors. Les hores de treball es reduïren, els salaris començaren a caure i esclataren les vagues.

S'utilitzà cotó inferior (provinent, generalment de l'Índia,) a tot arreu mentre es desaccelerava la producció. El cotó inferior retarda la producció, per la qual cosa té un efecte sever sobre els salaris. Els treballadors de cotó tenien un sistema de tarifa a tant la peça. Això significa que com menys produeixen, menys guanyen. Els salaris s'enfonsaren. A la vegada, els treballadors eren multats si no produint segons els mínims de producte requerit. Atur i subocupació van créixer. Marx assenyala que aquesta dràstica devaluació de la força de treball acaba sent un gran obsequi per a la classe capitalista.

Durant tot aquest temps es van produir aquelles galopant millores en maquinària que ajuden a canviar l'estructura de la indústria del cotó, facilitant la concentració en fàbriques més grans, amb un nombre més reduïts capitalistes i amb menys operaris. Marx ja havia aportat exemples, a partir dels informes dels inspectors de fàbriques per a l'any 1863, per il·lustrar la llei general d'acumulació de capital, en el llibre I.

Malgrat que les condicions de treball van empitjorar acceleradament, pitjor era encara la situació de la massa dels treballadors que van ser expulsats de la indústria.

Els comitès de socors no es van establir fins a 1862, de manera que al principi els treballadors només podrien recórrer als seus propis recursos o a l'odiada Llei del pobre. Els seus estalvis s'havien esgotat com a conseqüència de les lluites salarials anteriors. Els magatzems de les societats cooperatives es van reduir i a la vegada les seves vendes van caure dràsticament. Les caixes d'estalvis es van buidar.

A molts treballadors no els quedà altra alternativa que mendicar. Altres van preferir posar-se a disposició dels odiats tutors de la llei del pobre, que només donava ajudes després d'una severa investigació sobre els mitjans econòmics del sol·licitant, la vida privada i la seva conducta en el passat. En general es demanava una "prova laboral", que l'aturat estava disposat a acceptar treballs més durs i degradants dels que realitzava abans i si els rebutjava, se'l considerava responsable de la seva pròpia pauperització.

El 1863 s'aprovà una Llei de l'Obra Pública. Va posar a disposició 1.200.000 lliures (ampliant-se posteriorment fins als 1.850.000 lliures) per entregar-les a les autoritats locals que realitzessin obres d'utilitat pública i millora sanitària dins de les àrees de la indústria del cotó. Per realitzar aquestes obres s'utilitzaren els treballadors amb salaris esquifits. Tanmateix, en moltes àrees, els diners destinats van acabar beneficiant a la classe capitalista que va poder realitzar les millores públiques amb un cost considerablement inferior al normal.

A mitjans de 1864, quan va passar la pitjor de la crisi, van aparèixer queixes patronals ocasionals per la manca de treballadors en algunes especialitats. Com que els salaris no van millorar, les vagues van reaparèixer. La protecció pública començava a garantir una mica de seguretat. Això va reanimar als burgesos per protestar, reclamant que es derogués la Llei d'Obres Públiques i ho van aconseguir.

Encara que la classe capitalista buscava els mercats lliures i el comerç global per aconseguir que el subministrament de cotó tornes a la normalitat i per aconseguir l'absorció dels excedents de productes acabats, no defensaren la mobilitat del treball. Suposaren a qualsevol intent de permetre l'emigració de treballadors dels districtes de fàbrica de cotó a altres indrets on hi hagués més demanda de força de treball.

El relat de Marx s'acaba sobtadeament, amb unes breus referències a la questió de l'habitatge. A mesura que avançava la crisi, moltes cases quedaven deshabitades i molts llogaters no tenien prou diners per pagar el lloguer.

Com Marx explica en un altre lloc, la situació terrible a què es va veure abocada la classe obrera, no va fer disminuir les seves simpaties pels nordistes. Marx va defensar que el suport als que lluitaven contra l'esclavitud era imprescindible perquè la classe obrera assumís el seu paper emancipatori. La resistència de la classe obrera d'Anglaterra allunant-se de la insensata campanya criminal que venia a dir que calia protegir Europa, amb una croada per afavorir la perpetuació i prolongació de l'esclavitud a l'altre costat de l'Atlàntic, va salvar la dignitat de les persones que vivent en les nacions capitalistes. Però quant a la conducta de la classe obrera durant la crisi, va estar molt allunya del que podríem considerar com una conducta revolucionaria. Com es diu al final del capítol, molts dels obrers més aviat es van comportar com ovelletes.

Gairebé tots els temes que Marx sospesa aquí, segueixen tenint actualitat. Vam veure, com quan va esclatar la crisi del 70 del segle passat, es va voler reduir tot, a la pujada dels preus del petroli i avui en dia, encara ho fan, molts historiadors. Alguns també han pretès tipificat la primera crisi del segle XXI, fixant-se només en la bombolla immobiliària o en la conducta de les finances. Però els problemes causats per aquestes fluctuacions en els preus de les materials primeres o en l'habitatge, forment part de processos molt més profunds de l'acumulació capitalista. La manera com va actuar la classe capitalista durant la crisi del cotó, és gairebé la mateixa amb la qual actua la classe capitalista dels nostres dies, quan hi ha situacions de crisis o quan es creen les condicions perquè la crisi reaparegui. El mateix passa amb l'actuació de l'Estat, que, d'una manera o altra, es preocupa de garantir que el procés d'acumulació de capital es reprengui i que la dominació de classe és perpetuí.



Llegir »

17/10/18

El Capital. Llibre tercer. Capítulo Sisè: EFECTES DE LA VARIACIÓ DELS PREUS




EFECTES DE LES OSCIL·LACIONS DEL PREU DES MATERIALS SOBRE LA TAXA DE GUANY

Aquest capítol explica com les modificacions de preus impacten en el cost de la mercaderia i de rebot en la taxa de guany. Si puja el cost de producció la taxa de guany baixa i viceversa.

L'explicació la podem exemplificar, inicialment, veient l'impacte d'un augment i d'una disminució en els preus dels materials:
  • si augmenta, per obtenir una determinada massa de plusvàlua, cal posar en funcionament una massa superior de capital. En conseqüència, el numerador de la taxa de guany és el mateix, mentre que el denominador creix i, en aquestes circumstàncies, la taxa decreix.
  • Si disminueix, el denominador també ho fa i la taxa creix.

Supòsit numèric
La taxa de beneficis i la taxa de guany es calcula amb aquestes fórmules:
  • Taxa de beneficis.- b'=p / c + v
  • Taxa de guany.- g'= p / C
  1. p.- Plusvàlua
  2. c.- Capital constant.
  3. v.- Capital variable
  4. C.- Capital total, és a dir, c + v si capital consumit i capital total coincideixen.
A / Si es produeix un descens (que anomenarem d) en el preu dels materials, passa el següent:
  • Taxa de BENEFICI = p / (c-d + v) > p / c + v
  • Taxa de GUANY = p / (C-d) > p / C
  • La taxa puja.

B / Si es produeix un alça (que de anomenarem a) en el preu de les matèries primeres, passa el següent:

  • Taxa d'BENEFICI = p / (c + a +v) < p / c + v
  • Taxa de GUANY = p / (C + a) < p / C
  • La taxa baixa.

Marx, en consonància amb la seva explicació dels preus de producció, esmenta que aquestes fluctuacions de preu no serien tan extremes en una situació de taxes de guanys mitjanes i preus de producció. De moment estem suposant que l'intercanvi de les mercaderies respon als seus valors. Però si s'acopla als seus preus de producció, la formació de taxes de beneficis mitjanes suavitzaria lleugerament aquesta fluctuació del preu.

Veient l'impacte dels materials en la taxa de guany, no ha d'estranyar l'interès per abaratir-los, en general, i especialment en els països industrialitzats. A la vegada, la despesa en transport, l'eficiència del comerç mundial i el sistema tarifari, com que també influeixent els preus d'aquests materials, es converteixen en preocupacions centrals per als capitalistes, com observem ara mateix.

Els materials, en ser part del capital circulant, passen directament i en una sola vegada, al producte. El valor del capital fix, en canvi, ho fa de mica en mica. Això vol dir que en el primer cas les fluctuacions en els preus tenen un impacte més directe que en el segon.

Quan s'incrementa la productivitat, augmenta la quantitat de producte consumida en el mateix període de temps. Si els treballadors produeixen el doble, consumeixen el doble de materials. Això, tot i que no influeix en la massa de plusvàlua, impacta sobre el preu unitari que contindrà una porció més escassa de treball directe, un valor més o menys similar transferit pel capital fix i un valor proporcionalment major aportat pels materials. Estem, per tant, davant d'un fenomen tendencial que sols es frena disminucin el preu dels materials.

En ser elements del capital circulant, els materials han de ser incorporats de nou, una vegada derara l'altre, després de ser consumits per fabricar la mercadería (a diferència del cas del capital fix, del qual només s'amortitza la part consumida, constituint un fons de reserva, del que es pot disposar, o no, per fer noves inversions). Si l'ingrés aconseguit amb la venda dels productes acabats resulta insuficient per a la substitució d'aquest capital circulant, llavors el procés de reproducció en general queda bloquejat.

Finalment, els efectes sobre el nivell de preus d'aquests materials fan que el tema dels residus adquireixi una importància addicional. En apujar-se els preus puja també la quantitat de diners que acompanyen les deixalles, el que sol provocar una major cura en llur generació i administració.

INCREMENT DE VALOR I DEPRECIACIÓ; ALLIBERAMENT I VINCULACIÓ DE CAPITAL

Marx parla d'increment de valor i de depreciació del capital per referir-se als canvis, per causes diverses, en el valor de qualsevol dels factors de la producció, després de comprar-los.

Un exemple d'increment de valor seria comprar petroli i que, un cop acordat el preu, aquest preu puges. Un de depreciació seria quan havent-se instal·lat una línia de producció per fabricar un nou model, es descobreix que unes empreses de la competència ha aconseguit un sistema millor, que els permet produir amb menys costos.

La revalorització i la devaluació del capital, com veurem, pot afectar al capital constant, al variable o ambdós; i, pel que fa a capital constant, pot afecta al capital constant fix i al capital constant circulant, o ambdós.

L'alliberament del capital és un fenomen més enrevessat. Ja va ser analitzada en el volum II, en observar el període de rotació. Allà s'explicava que perquè la producció no s'interrompi i prossegueixi en la mateixa escala, cal avançar un determinat volum de capital, no només per assegurar el període de treball en què es produeix la mercaderia, sinó també per assegurar el període de circulació perquè la mercaderia recorri el camí fins que es ven i es cobra. Si s'escurça el període de circulació, els diners arriben abans i s'en necesiten menys per el cami; aquests diners es poden convertir en capital productiu. Com a conseqüència, el capital que prèviament s'havia d'avançar per cobrir aquest període, ara, en escurçar-se, s'allibera. Per contra, si s'amplia el període de circulació, és necessari vincular un capital addicional per garantir que la producció no s'interrompi.

Per entendre tot el raonament no es pot perdre de vista que una part del capital es troba en l'esfera de la producció i una altra a la de la circulació. Pel que fa a la part incrustada en l'esfera de la producció, hi ha diferències notòries segons quin sigui el seu destí (materials, màquines, edificis, salaris ...).

Per veure l'efecte de la fluctuació del valor dels materials, imaginem un augment en el preu del petroli. En enlairar-se, els preus dels productes acabats i semiacabats derivats del petroli, així com els valors dels estocs de petroli, s'elevaran. Alhora, el petroli afegirà una major porció de valor al producte, en comparació amb el que afegia abans. En aquest supòsit, estaríem davant d'un augment general de valor. Naturalment, en el cas d'una caiguda del preu, passaria el contrari.

Si la proporció de productes derivats del petroli que ja han arribat al mercat quan el preu puja, és alta, l'augment produït en el valor del capital en forma de mercaderia pot contrarestar l'efecte de la pujada en la matèria primera i compensar el seu efecte sobre la taxa de guany. Naturalment, el contrari també pot passar.

Al començament del capítol, Marx assenyala que una comprensió completa d'aquests factors -increment de valor, depreciació, vinculació i alliberament - requereixen una anàlisi del sistema de crèdit i del mercat mundial. Aquests són temes que Marx tractarà més tard i de moment no es tenen en compte. Una situació similar ens trobem en l'increment o descens del valor de la terra, que impacta de ple en l'apreciació i la depreciació de capital, generalment, en la seva part fixa (valor dels edificis, per exemple). Queda igualment ajornat, ja que per tractar-ho cal desvetllar la problemàtica associada a la renda de la terra i Marx que no s'hi posa fins a arribar a la part final del llibre III.

Per contra, el tema de la devaluació de la maquinària ja el podem tractar:

Si el valor d'ús de la maquinària es deprecia ràpidament, les màquines perden valor, en depreciar-se abans que el treball que contenen es pugui transferir completament a la mercaderia. Si, per exemple, una empresa automobilística construeix una nova factoria i la competència en construeixen una de molt més eficient tres anys més tard, les màquines de la primera perden valor. La factoria més antiga no podrà vendre els seus automòbils a preus que permetin recuperar les inversions en capital fix. Ha de vendre al preu de mercat, ara més baix, establert per les empreses més competitives. Marx denomina a aquest fenomen com "depreciació moral". Això significa que quan la nova maquinària arriba a la fàbrica, sovint es necessita urgentment treure'n el màxim profit fent-la produir a tot drap abans que quedi obsoleta, prolongant la jornada laboral, establint torns de nit, realitzant hores extraordinàries, treballant els festius i caps de setmana,...

Es pot arribar a una certa estabilitat en l'ús de la tecnologia, durant un tems. Això no evita que la maquinària també es devaluï, ja que és probable que es millori l'eficiència en la seva producció, produint-les, aleshores, a més bon preu. Això significa que no tots els nous usuaris de les màquines se'n beneficien de la mateixa manera. Sovint alguns capitalistes surten del negoci, perquè no poden competir. El seu capital fix s'ha de vendre. Altres capitalistes el compren a preus de ganga i després poden obtenir un millor marge de benefici.

Aquí Marx dona una imatge de com es modifica l'organització del treball per evitar-la caiguda de la taxa de guany. Ja s'ha vist en altres capítols, i ho veurem d'una manera més detallada en capítols posterior, com un augment en la composició orgànica del capital incentiva la caiguda de la taxa. L'increment de la composició orgànica es pot compensar amb la caiguda de preus de la maquinària i altres elements del capital constant. Però quan cauen els preus de capital fix, en trobem davant d'una depreciació moral que també pot perjudicar a molts capitalistes. Només en els moments de crisis, es pot conciliar la devaluació i la millora en la taxa de guany, però això tan sols afavoreix als capitals més potents que surten reforçats mercès a la crisi.

Tot plegat fa que hi hagi resultats confusos. Si el capital perd valor mitjançant la depreciació, això pot significar, a la llarga, que la taxa de beneficis augmenta, ja que relaciona la plusvàlua amb el valor del capital total. Si es revalua, la taxa de guany baixa pels mateixos motius.

Passem ara a considerar les modificacions en el capital variable.

Ja sabem que si els mitjans de subsistència s'encareixen, els salaris han de millorar per garantir l'alimentació dels obrers i aleshores la plusvàlua cau. Tot el contrari passa si els mitjans de subsistència s'abarateixen, ja que la força de treball es desvaloritza.

Quan els salaris cauen, una part del capital variable s'allibera. Aquesta "propina" es pot utilitzar per al gaudi del capitalista o es pot reinvertir en la producció, expandint-la i contractant més treballadors per explotar. Quan el valor de la força de treball s'encareix, passa tot el contrari: es necessita més capital "lligat" al capital variable, el que significa que si la producció es manté a la mateixa escala, la plusvàlua minvarà. En aquestes circumstàncies, taxa de plusvàlua i taxa de beneficis cauen.

Una part del capital variable pot ser alliberat també per canvis de productivitat. Si augmenta, és possible obtenir la mateixa quantitat de mercaderia amb menys treballadors, alliberant capital variable. Tanmateix, com ja hem vist, això sol anar acompanyat d'un creixement en el consum dels materials, obligant al capitalista a invertir més capital constant. Les quantitats relatives de l'alliberament del capital variable i l'increment del capital constant, determinen l'efecte sobre les taxes de beneficis.

En general, un creixement en el capital constant es justifica per garantir més productivitat. La situació inversa la trobaríem en el cas particular de l'agricultura: si la fertilitat del sòl disminueix, es necessitarà més capital constant per obtenir la mateixa quantitat de producte de la terra. En aquest cas, quant cau la productivitat, el capital constant s'ha d'incrementar.

En cas que la disminució del capital variable doni lloc un increment del capital constant de la mateixa quantia, es produirà un canvi en la distribució del capital entre els seus components variables i constants, una redistribució que canviarà tant la massa com la taxa de plusvàlua, però es tractarà d'un fenomen diferent del de l'alliberament de capital que ara estem analitzant.

El capital constant també pot quedar afectat si l'augment de la productivitat del treball requereix l'ús de més mateirals, màquines i instalacions, per una determinada massa de capital variable. La dificultat en aquests casos és que, com vam veure en el volum II, tant en termes de valor com en termes de unitats físiques, les proporcions dels elements de producció (mà d'obra i mitjans de producció) estan determinades pel caràcter tècnic del procés de producció. A part de la força de treball, l'element de producció més sensible a les fluctuacions en el preu són les matèries primeres: el desgast del capital fix es pot compensar, en general, comprant-ne de nou, en qualsevol moment de la facturació dels preus. En canvi, les matèries primeres, com ja hem vist, s'han de substituir per noves matèries primeres , en la quantitat adequada i en el moment puntual. Les fluctuacions violentes en el preu (o en el subminstrament de les matèries primeres) donen lloc a interrupcions, a grans pertorbacions i fins i tot a catàstrofes en el procés de reproducció.

Quan el preu de les matèries primeres arriben a un pic al qual mai s'havia arribat, els capitalistes sovint s'uneixen en associacions per estimular la producció d'aquestes matèries primeres. Aquesta és una de les maneres en què els capitalistes actuen col·lectivament com a classe quan es veuen amenaçats com a classe. Però tan aviat com la producció torna a la normalitat, els capitalistes tornen a obrir les comportes de la competència en el mercat i la seva ideologia de "lliure comerç" humiteja el terreny.

Les matèries primeres d'origen orgànic, són tremendament susceptibles a les fluctuacions. Com que llur producció queda condicionada per circumstàncies naturals, no s'en pot augmentar significativament la quantia, ballant al so dels canvis en la producció. És possible, per tant, i de fet inevitable quan la producció capitalista està plenament desenvolupada, que la producció i l'augment de la part del capital constant que consta de capital fix, maquinària, etc. creixi a un ritme significativament més accelerants que la porció corresponent a les matèries primeres orgàniques, de manera que la demanda d'aquest tipus de materials creix més ràpidament que el seu subministrament i, per tant, el seu preu s'eleva. Com que l'expansió de la producció, abasta noves ubicacions, sovint més allunyades i encara no “colonitzades” pel capital, en “colonitzar-les” es provoca una disminució proporcional de la demanda. Els contractes de producció i el cicle comencen de nou.

L'agricultura és un bon exemple de tot plegat. Una mala collita, una plaga, etc. poden fer fluctuar els preus agrícoles. Els productes de la natura no són tan estables i previsibles com els productes del treball purament humà en altres àmbits de producció. La producció agrícola tampoc no pot augmentar ni disminuir immediatament per afrontar les fluctuacions de la demanda, tot i que el capital no para d'incorporar noves tècniques per fer-ho. La producció, en bona part dels correus, es planifica al voltant dels cicles anuals de cultius i no es pot ajustar fins al començament de la temporada vinent de sembra. Això vol dir que hi pot haver excessos i carències de productes agrícoles.

La moral del relat que treu Marx, en aquest temes, i que també es pot extreure d'altres discussions de l'agricultura, és que el sistema capitalista s'oposa a una agricultura racional o que una agricultura racional és incompatible amb el sistema capitalista, fins i tot si aquesta última promou el desenvolupament tècnic en el camp. El sistema necessita petits agricultors que treballen per ells mateixos o associats amb altres productors. Ens ha d'estranyar, doncs, que avui, bona part de l'agrícola depengui de subvencions i aranzels massius?

Marx conclou el capítol amb extractes detallats dels informes dels Inspectors de fàbrica, que il·lustren l'últim punt i una cronologia de la "crisi del cotó", que tractarem en una futura entrega.

Llegir »

6/8/18

L’actualitat de Marx en el seu bicentenari

El bicentenari del naixement de Marx ha donat lloc a nombroses conferències, articles i ressenyes dedicades a aspectes de les seves investigacions  i de la seva vida. Ha aparegut, també, una nova i monumental  biografia que se suma a les moltes ja existents i, fins i tot,  s’ha rodat  una pel·lícula sobre la seva joventut.
El capitalisme del nostres dies, conserva les grans característiques que Marx va descriure de manera eloqüent a El capital, fa més de 150 anys. Heus ací perquè els activistes que lluitem per superar aquest sistema seguim prestant-li atenció i perquè encara està d’actualitat.
Per Marx, els individus no som  abstraccions. Som  criatures socials, immerses en un sistema concret i històrica de relacions de producció.
Tots els modes de producció tenen a veure amb el treball humà. En el capitalisme,  la divisió del treball ha arribar a nivells inimaginables en els modes de producció precedents. El treball humà, ara, es destina a produir mercaderies, sota el domini del capital. Però les mercaderies no es produeixen principalment per satisfer les necessitats socials, sinó  per vendre-les a qui té poder adquisitiu, i obtenir guanys.
El capital és, per tant, una suma de diner que creix (es valoritza) mercès a un sistema concret de relacions socials, sustentat en l’explotació del treball humà i dedicat a la producció mercantil.
Marx, en la seva anàlisi del capitalisme, desenvolupa la teoria del valor treball per mostrar com l’explotació laboral permet extreure plusvàlua. El terme plusvàlua l’utilitza per assenyalar que el benefici capitalista prové d’una forma particular de dominació, on el capital, com a propietari dels mitjans de producció, dirigeix l’activitat econòmica i subordina els productors.
Com ho fa? El temps de treball es contracta en el mercat, ja que en el capitalisme tot està mercantilitzat. Comprar temps treball, no vol dir adquirir el treballador que ven el seu temps. El treballador és un ésser lliure. El sistema constitucional burgès li  respecta uns drets, que  varien segons el lloc i el moment. De fet, perquè el capitalisme progressi, es necessiten  treballadors/res que siguin i se sentin lliures; productors que “disfruitin” del dret de vendre i comprar.
El capital usa el temps de treball  pactat “lliurament” per impulsar el procés de producció. És el sobirà d’aquest procés i l’amo de les mercaderies produïdes. El treballador, per tant, és lliure, però la seva vida, s’ha de posar al servei del capital, durant un període acotat de temps, que es, justament, el temps consagrat a la producció. Has d’estar preparat per produir de manera eficient i disposat a fer-ho, si no vols ser exclòs definitivament.
En recompensa per l’entrega “voluntària” del temps de treball, els treballadors rebem una remuneració (generalment, però no únicament, de tipus salarial), pactada en el contracte. La remuneració permet adquirir  mercaderies necessàries per a la subsistència i reproducció dels productors, tot i que la reproducció comporta moltes més derivades, a més de la compra mercantil a través del salari i aquesta compra també té altres conseqüències, a més de la reproducció.
El temps de treball que els productors entreguen al capital, dona lloc a un nombre superior de mercaderies de les  que ells poden adquirir amb el salari.  Al cap d’avall, es la vida laboral de tots els treballadors, allò que fa possible la producció de totes les mercaderies. Han produït aliments, cotxes, edificis, llibres, diaris, activitats d’oci i altres mercaderies. Una part les adquiriran els propis productors. L’altra part passarà a altres mans. Però també han produït màquines, avions, armes, fàbriques, hotels… o vaixells de luxe, que aniran a mans dels seus explotadors, assegurant les condicions perquè els segueixin explotant, permetent que els mes rics dropegin enmig d’un món d’abundància i oci i inflant el capital perquè se segueixi expandint i fent de les seves.
L’últim pas de Marx en l’explicació sobre la dominació del capital, és destina a analitzar el procés d’acumulació. El capital, com hem vist, és una quantia de diners que es valoritza gràcies a la plusvàlua. Aquesta plusvàlua pot esdevenir nou capital, amb la qual cosa, la producció capitalista creix en forma d’espiral, a mesura que creix el capital dedicat a aquesta producció. El procés d’acumulació, va acompanyat del  canvi tècnic que incrementa la productivitat i incentiva la competència entre capitalistes. Accentua, a la vegada, les diferències socials. Crea, també, un “exèrcit de reserva” d’aturats, que proporciona la base per enfortir la disciplina laboral, conté els salaris, permet formes de producció desregulades, com per exemple el treball submergit  i garanteix que el capital disposi de mà d’obra sobrant per atendre qualsevol oportunitat de negoci.
El capitalisme, doncs, per la seva naturalesa, necessita augmentar contínuament l’explotació del treball i sotmetre cada vegada més gent a la seva organització productiva, i ho necessita a escala mundial.
Marx, tot i ser un gran investigador, no va deixar una teoria completa. Aquesta no era, a més, la seva intenció! No va arribar a conèixer les mutacions que el capitalisme ha sofert els darrers 150 anys, ni va assistir a l’aparició de noves corrents econòmiques burgeses, com per exemple, la keynesiana. Malgrat tot, El capital s’ha convertit en una obra de referència, especialment, a partir de l’esclat de la crisi econòmica al 2007. Això ha estat possible, perquè és una obra que també posa les bases per a una teoria de la crisi. No dedica, certament, cap secció a tractar-la, d’una manera general. Però les crisis tenen un paper  important al llarg de tota la investigació de Marx.
Marx considera que una forma de societat humana no dona pas a l’altre fins que el desenvolupament de les forces de producció que caracteritzen una època entren en un conflicte fonamental amb les relacions socials existents de producció. Si ens atenem al capitalisme actual, podem dir que aquest sistema perdurarà  fins que les forces productives  xoquin de ple amb les relacions de propietat i amb  la vida ideològica i  institucional que el sistema ha creat.
Ara hem arribat a un punt on les crisis econòmiques prosperen en el mercat mundial capitalista, en intervals gairebé regulars. Aquest patró ja s’havia observat en el segon quart del segle XIX. Les crisi han brollat de nou, malgrat els intents dels governs capitalistes per evitar-les. El keynesianisme tampoc les va esquivar.
Els períodes de crisis violentes, fins ara, s’han superat, tot i que sovint ho han fet causant  un gran sofriment a la població, i  han donat lloc a períodes de floriment capitalista o a períodes on  les crisis son més moderades. Però tard o d’hora apareixent crisis més severes, com ja hem pogut comprovar.
A mesura que progressa l’acumulació de capital, l’enorme força expansiva de la indústria moderna, xoca de ple amb les relacions de propietat. L’extensió dels mercats i l’impacte d’una producció creixent sobre la natura, no poden suportar l’ampliació folla de la producció. Com el sistema no pot trobar cap solució definitiva, les col·lisions es fan periòdiques i esdevenen inevitables.
Per això, mentre aquest  mode de producció existeixi, Marx serà llegit com un bon investigador que ens ajuda a analitzar i transformar la realitat.

 L’article forma part de al col·laboració mensual del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Publicat a la directa

Llegir »

20/3/18

Capítulo V. EL TIEMPO DE CIRCULACIÓN


Supongamos que un capitalista dispone de una cantidad de dinero y decide empezar un negocio. En sus bolsillos o  cuenta corriente,  este dinero no era  capital monetario. Sólo era dinero, utilizable para varios fines. Pero  cuando el dinero se destina a comprar capital productivo ya toma la forma de capital, pues su finalidad es obtener plusvalía. La utilización del dinero para comprar, tendrá  lugar en la esfera de la circulación. Una vez efectuada la compra, una  parte de este capital, trasmutado ahora en capital productivo, será capital constante (materiales, herramientas,  maquinas, edificios, etc.) que permanecerá   en la empresa durante un periodo mayor o menor, según el elemento en cuestión. Los materiales se incorporaran al proceso productivo o quedaran en reserva como existencias, mientras que las máquinas,  herramientas y edificios, quedarán disponibles para la producción durante un periodo más o menos largo, en función de su vida útil. Luego las mercancías producidas  partirán de nuevo hacia la esfera de la circulación, con la intención de intercambiarse por dinero. Todo esto requiere su tiempo, al que llamamos tiempo del ciclo del capital y que será la suma del tiempo de producción y el de circulación, en sus dos momentos.

  TIEMPO DE CIRCULACIÓN (D-M)

+ TIEMPO DE PRODUCCIÓN (..P..)

+ TIEMPO DE CIRCULACIÓN (M'-D')
-----------------------------
TIEMPO DEL CICLO DEL CAPITAL


 EL TIEMPO DE PRODUCCIÓN

El tiempo de producción computa, lógicamente, el horario del  proceso de trabajo, o sea, el tiempo durante el cual opera el trabajo vivo. Pero también suma las interrupciones periódicas que impiden el normal funcionamiento (noches, festivos, etc.) y el tiempo en que  los medios de producción permanecen inactivos en el lugar de trabajo a la espera de participar más adelante, en la producción. Esto incluye el tiempo en que los materiales permanecen almacenados, para evitar futuras  rupturas en el proceso de producción.

Durante su inactividad, los medios de producción descansan en el mundo de los muertos a la espera de que el trabajo humano los transporte al de los vivo, pero su descanso no evita que las manecillas del reloj sigan girando.

En todo caso, pese a ser una parte del capital, que por una u otra causa, quede inactivo durante un tiempo, no abandona su condición de capital productivo al ser imprescindible para reemprender la producción y transferir valor. Es capital productivo adormecido en la esfera de la producción aunque no se active momentáneamente en el proceso de trabajo.

Existen casos particulares donde el producto, después de que  el trabajo vivo le haya dado el empujón inicial, debe reposar para seguir su curso, pero con este reposo algunos de los medios de producción siguen activados cumpliendo una función productiva. Sería el caso, por ejemplo, del vino que debe fermentar. Aquí, aunque el proceso de trabajo se ha paralizado, el medio de producción sigue su curso y transfiere valor. Pensemos en la contribución de la barrica para que al final tengamos un buen vino.

Marx para describir todas estas situaciones en las que el trabajo vivo no opera,  se refiere a los medios de producción como capital latente y al describir la situaciones en las que este capital latente está disponible, pero no opera de ninguna manera porque la producción a la que contribuye queda paralizada o el medio de producción queda fuera de ella, habla de capital en barbecho.

Los periodos de espera, pueden necesitar de alguna actividad humana para evitar deterioros o  aportar mejoras. Las materias primas y auxiliares, por ejemplo, deben ser almacenadas adecuadamente lo que exige trabajo vivo y consumo de trabajo muerto. Este trabajo vivo también será creador de valor y de plus valor. Aquí no está de más recordar que el valor de una mercancía proviene de todos los trabajos realizados para que dicha mercancía pueda llegar en las condiciones exigidas allí donde se va a consumir, por lo cual también incorpora los trabajos de conservación y transporte.

Cuando el capital productivo queda en barbecho, no  transfiere valor alguno al no haber  creación de producto. Esto no quiere decir que  durante las interrupciones, las máquinas y los edificios no pierdan valor. Lo pierden, o mejor dicho, lo derrochan. El ejemplo más ilustrativo lo tenemos en las situaciones de crisis, donde  una parte del capital constante deja de operar, pero pese a ello envejece,  se oxida, se pudre o se descompone, sin poder transferir valor.

EL TIEMPO DE CIRCULACIÓN 

En la circulación, el capital existe  únicamente como capital  mercancías y capital dinero, pasando de una a la otra forma, según sea el caso. Durante este tiempo, esta parte del capital no funciona como capital productivo. No produce plusvalía.

Por lo general, mientras una parte del capital opera en la circulación, otro lo hace en la producción. El capital se transmuta y una forma alimenta a la otra.

Esto no evita, que cuanto  más dura el proceso de circulación, mayor será el tiempo que esta forma del capital necesitará para transmutarse en capital productivo y producir producto y plusvalía. Esta duración puede aumentar o disminuir, por circunstancias diversa. Puede incluso tender a cero: Si una empresa produce sobre pedido y cobra al contado, el paso M'-D' tendrá una duración fugaz. En estas condiciones, todo el capital se puede destinar a la producción. La situación aún es más favorable si se cobra por anticipado.

¿Cómo percibe la economía política clásica el tiempo de circulación? Se deja engañar por las apariencias. Concibe el tiempo de circulación como positivo, porque sus efectos lo son, ya que es allí donde se realiza la plusvalía.

En la esfera de la circulación el capital lleva a cabo sus dos fases contrapuestas. Primero (compra) pasa de D a M. Más adelante (venta) pasa de M a D. El tiempo de circulación contabiliza estas dos partes. Ambos tiempos, no sólo se encuentran separados por el tiempo. También pueden estarlo por el espacio, ya que la compra se puede efectuar en un lugar y la venta en otro distinto y su duración puede ser dispar. Salvo algunas excepciones, la segunda, o sea la venta, es la más dificultosa y por consiguiente, es a la que se destina más tiempo.

La compra, va asociada al proceso de reproducción. Si esta reproducción funciona bien, la compra de medios de producción y de fuerza de trabajo, presentará pocas dificultadas.Si una empresa, además se encuentra en una situación de dominio, puede comprar exigiendo a algunos de sus proveedores pago aplazado, con lo cual, este tiempo de circulación se reducem pero se alarga para el proveedor. Eso no quiere decir que  en determinadas coyunturas las dificultades no puedan aparecer a diestra y siniestra. Pensemos, por un momento, en todas las barreras con las que historicamente el capital se ha encontrado para garantizar los resursos energéticos y los  materiales necesarios para poder producir con normalidad.

Hay, en todo caso, una diferencia fundamental entre D-M y M'-D': La segunda permite la realización de la plusvalía. Por esto, además de ser el paso más difícil, es el más importante.


En la parte final del capítulo, encontramos una reflexión de Marx, sobre las limitaciones en el tiempo de circulación para determinadas mercancías, sobre la cual puede ser intereante añádir alguna cosa.

"Cuanto más perecedera sea una mercancía, cuanto más rápidamente deba ser consumida y, por tanto, vendida, después de su producción, menos podrá alejarse de su lugar de producción, más reducida será, por tanto, su esfera territorial de circulación, mayor carácter local tendrá su mercado de venta. Por consiguiente, cuanto más breve sea la vida de una mercancía, cuanto más estrecho sea, por su carácter físico, el límite absoluto de su tiempo de circulación como mercancía, menos apta será como objeto de la producción capitalista. Esta sólo puede aclimatarse en lugares de gran densidad de población o a medida que las distancias geográficas se acortan con el desarrollo de los medios de transporte. La concentración de la producción de un artículo en pocas manos y en lugares densamente poblados puede, sin embargo, crear un mercado relativamente grande para esta clase de artículos, como ocurre por ejemplo con las grandes fábricas de cerveza, las grandes lecherías, etc." 
El ejemplo hace referencia, principalmente, a los productos alimentarios y  es válido, tanto para los de de consumo humano, como para los de consumo animal y ya nos anuncia que estos productos puede "crear mercados relativamente grandes".

El capitalismo ha actuado, no sólo sobre el transportes, sino también sobre la organización productiva, para superar laa limitación temporal. Los animales  han pasado a ser alimentados con piensos y muchos han quedado confinados en grandes granjas donde se reproducen y permanecen hasta que son "sacrificados". Los pocos animales que aún gozan de "una cierta libertat",  lo hacen, por lo general, encerrados en tierras valladas, que han sido abandonadas por la agricultura para destinarlas a la ganadería. Los alimentos de consumo humanos, ahora ya pueden conservarse durante largos tiempo y transportadas en cámaras frigórificas. Su durabilidad se acrecenta con la introducción de conservantes. Todo esto flexibiliza los tiempos de circulación y hace que las mercancías sean más aptas para la producción capitalista. 

 

Llegir »

21/11/17

UNA REFLEXIÓ SOBRE VALORS I PREUS

El capitalisme es basa en la producció de mercaderies, és a dir, d'objectes útils destinats a la venda. El valor d'aquestes mercaderies no es desprèn de la  quantitat de treball concret consumit al produir-les. Va associat al treball abstracte socialment necessaris. Amb aquest concepte, Marx es refereix al temps mitjà de treball requerit, usant la tecnologia predominant en cada moment, per produir una mercaderia.
La tecnologia té a veure amb els mitjans de producció (maquinària, edificis, materials, etc.). A la quantitat monetària destinada a adquirir-los , Marx l’anomena capital constants. Aquests mitjans funcionen gràcies a la força de treball, una força  que ha de ser suficient i ben  formada per emprar cadascuna de les  tecnologies. La quantia monetària destinada a l'adquisició d’aquesta  força de treball, Marx l’anomena capital variable.
Cada procés productiu té les seves particularitats. Això dóna  lloc a diferents proporcions de capital constant i variable. La relació entre aquestes dues formes del capital,  s'anomena composició orgànica i difereix entre unes empreses i altres i entre sectors productius.
El valor de la mercaderia només s'expressa en el moment del canvi, posant-se al costat de  les altres mercaderies (o sigui en el mercat) que també tenen el seu valor. Ho fa a través d'un preu. En altres paraules: el temps de treball abstracte socialment necessari  és l'essència i el preu l’aparença.
La diferència entre l'essència i la forma d’aparèixer és important. En realitat, els productes individuals gairebé mai, excepte estranyes coincidències, tenen un preu que equivalgui a la magnitud del temps de treball socialment necessari per produir-los. Per això és important distingir entre valor i  "preu de producció" i entre aquest i "preu de mercat". Marx no  desenvolupa aquestes distincions fins arribar al llibre 3er d’El capital.
El preu de mercat es  el que realment paga el client en passar per la caixa registradora. De fet, es el preu  que emergeix i que finalment expressa el valor. El preu de mercat, per tant, és l’aparença  del valor que,  com ja hem dit,  és l’essència. Aquest preu no es altra cosa que  la quantia obtinguda a canvi, de la mercaderia que actua com l'equivalent universal, és a dir, els diners obtinguts amb la venda. Inicialment, aquesta mercaderia (diner) que representa universalment el valor de totes les mercaderies, va ser l’or o la plata, que al seu torn va donar  lloc a la seva presentació en forma de moneda. Després es  van originar els diners simbòlics.
El preu de  producció, en canvi, és la quantitat de diners per la  qual una mercaderia s’hauria de canviar per garantir que  la taxa de benefici fos igual en totes les branques i empreses capitalistes.  Es un preu teòric. Per això Marx parla de tendència a la igualació de la taxa de benefici. Però  és una tendència important que permet  apropar-nos a la superfície de la vida econòmica. La taxa mitjana de beneficis existeix en la ment dels capitalistes que estan interessat en depassar tots  els d'obstacles per assolir-la i superar-la si és possible. Qualsevol pla d’inversió, per exemple, parteix d’una estimació informada del preu que suposadament respectarà  el mercat i que el  farà (o no) viable. Aquest preu, podríem dir, d’una manera barroera, que és el preu de producció.
Ara bé, malgrat la diferència entre valor mercantil, preu de producció i preu de mercat, tot es relaciona. La  manca de correspondència entre preu de producció i preu de mercat, per exemple, no es pot escindir del temps de treball socialment necessari. Quan baixen els preus a causa d'excés d'oferta, es posa de manifest que s’ha destinats un temps de treball a produir tal o tal mercaderia, superior al socialment necessari, és a dir, s’ha emprat més treball del que pot absorbir el mercat.
¿Però, si be l’oferta i la demanda ens poden explicar perquè el preu de mercat difereix del preu de producció, que diantres explica  que els preus de producció  no concordin amb els valors?
El mode de producció capitalista, no respon a  l'actuació  d'un, sinó d’una colla de  capitals que competeixen entre ells i  cooperen a la vegada, uns amb els altres. Aquests capitals es desplacen a la recerca de la situació més rendible, el que produeix una equiparació de les taxes de benefici en el mercat, i incentiva, com veurem, una desviació entre valors i preus.
El capital és una quantitat de diners que es valoritza, a través del circuit D-M-D'. L'increment de valor que expressa D', prové de la creació d'un excedent. Marx va demostrar que aquest excedent (plusvàlua) existeix gràcies a la diferència entre el valor de la força de treball (salaris) i el valor creat amb la utilització d'aquesta força. L'explotació del treball és el que permet, doncs,  la valorització del capital. Més gran  sigui el nombre de treballadors explotats, major serà la massa de plusvàlua generada.
El capital en apropiar-se dels mitjans de producció (incloses les xarxes de distribució ) fonamentals, deixa a l'obrer desposseït sense més opció que vendre la seva força de treball per sobreviure. El capitalista s'apropia de la mercaderia produïda i dels diners obtinguts amb la venda d’aquesta mercaderia. L’excedent (plusvàlua) pot augmentar perllongant la jornada de treball. També pot fer-se reduint el temps de treball necessari per produir les mercaderies que l'obrer necessita per assegurar la reproducció de la força de treball. Aquesta reducció de temps s’obté mercès a un canvi tecnològic que augmenta la productivitat del treball. La competència, impulsa als capitalistes a augmentar la productivitat.
Com Marx ja explica en el 1er volum d’El capital, el capitalista que s’anticipa en la introducció d’una millora tecnològica pot produir per sota del temps de treball socialment necessari (redueix costos, segons el seu argot) i per tant obté una plusvàlua extraordinària si ven les seves mercaderies respectant el preu que determina la productivitat mitjana. En augmentar la productivitat, augmenta el nombre de mercaderies produïdes i s'amplia l'oferta. Això pot reduir els preus, però el descens no evita que el capitalista innovador segueixi en una situació privilegiada. Per contra, amenaçarà els guanys d'altres capitalistes. Alguns s'arruïnaran i l’innovador guanyarà mercat. Pot, fins i tot, vendre per sota del valor derivat del nou temps de treball socialment necessari (atès que el seu temps de treball necessari és menor que la mitjana), obtenint la seva corresponent taxa de plusvàlua i garantint-se encara una certa plusvàlua extraordinària. Però no hi ha mal (ni avantatge) que mil anys duri. Altres capitalistes adoptaran les mateixes o similars innovacions, augmentant llur productivitat. Aleshores, la majoria dels capitalistes produirà en condicions del treball socialment necessari, obtenint així només la "plusvàlua ordinària", que al cap i a la fi, no està gens malament. Aquest estadi comportarà la desaparició de la plusvàlua extraordinària i animarà la recerca d'una nova innovació, que donarà lloc a una altra tanda de canvi tecnològic. No cal aclarir que una tàctica habitual dels capitalistes anomenats innovadors és dedicar una fracció de la plusvàlua extraordinària (i de l'ordinària) a promocionar la innovació. Aquest procés d’innovació permanent del capital, ageganta la seva composició orgànica, és a dir, creix més la quantitat de capital constant (màquines, matèries primeres) que la de capital variable (salaris). L’augment de la composició orgànica del capital posa pressió sobre la taxa de benefici.
Els capitalistes només produeixen si en fer-ho obtenen un lucre i volen que aquest lucre sigui el més alt possible. Difícilment accepten que el seu benefici sigui menor que el de la resta. Només ho fan aquells capitals que estan mal posicionats i han de combregar amb rodes de moli. Els capitalistes no produeixen pensant en allò que la gent necessita sinó amb allò que la gent pot comprar per un preu suficientment alt que permeti que el seu benefici iguali , o si és possible superi, l'obtingut per altres capitalistes . Això es el que va portar a Marx a parlar de preus de producció com a suma entre les despeses de producció i la taxa mitjana de benefici vigent en cada moment. De fet, el mercat estableix una taxa mitjana de benefici per els capitals agregats que circulen. Les empreses amb composicions orgàniques més baixes, si produeixen respectant el temps de treball socialment necessari, generaran més plusvàlua que les que tenen una composició orgànica més alta, ja que tenen, en conseqüència, una major proporció de capital variable, però no per això han d’obtenir majors taxes de benefici. Si fos així, els capitals no es dirigirien a aquelles empreses que necessiten més tecnologia que la resta a excepció de quan i on això els pot generar una plusvàlua extraordinària. Aleshores, el sistema perdria part del seu dinamisme. Per compensar aquesta “anomalia”, les empreses amb baixa composició orgànica, no poden apropiar-se de la plusvàlua total produïda. Venen per sota del seu valor, però garantint, malgrat tot, la mateixa taxa de benefici que les altres, ja que el seu patró de conducta no és el valor mercantil sinó els preus de producció. D’aquesta manera, es transferirà (de nou a través d’una realitat fantasmagòrica) part de la plusvàlua a les empreses amb major composició orgànica, que també vendran segons el patró dels preus de producció. En altres paraules, les empreses o branques amb més capital constant, utilitzen menys temps de treball social, però s’apropien d’una major part de la plusvàlua social. Aquest procés pren l'aparença dels preus, però el que realment conté és valors i el que hi ha darrera d’aquesta redistribució de beneficis, és plusvàlua. Els preus i els valors no són iguals, però es relacionen entre si. Al final, els preus oscil·len al voltant dels valors i difereixen dins d’uns límits. Els beneficis, per la seva banda, estan associats amb la plusvàlua global. Aquest procés es produeix contínuament i dóna lloc a una major centralització i concentració de capital. Periòdicament també crea sobreproducció i el col·lapse de molts dels capitals menys productius. Tot plegat incentiva un flux de capital cap aquells sectors amb majors taxes de benefici, lo que obliga a invertir una quantia superior de capital constant, elevant, a la vegada, la composició orgànica en els sectors menys productius si volen subsistir, per poder atrapar als més productius. El resultat és una equiparació de la taxa de benefici entre unes empreses i altres, lo que no vol dir que aquesta taxa de benefici sigui igual a tot arreu, ja que hi ha capitals més ben posicionats que altres i que, gracies a això, poden beneficiar-se dels intercanvis desiguals.
Ara mateix, veiem que la producció industrial es desplaça a països on el valor de la força de treball és menor que en els països del centre imperialista i, per tant, la taxa de plusvàlua és superior. El nombre d’assalariats en aquest països ha crescut d’una manera mai vista. Mentre la població assalariada creix a nivell mundial, les indústries que queden en els països del centre imperialista tenen composicions orgàniques extremadament altes de capitals i utilitzen molt pocs treballadors. Per tant, es produeix cada vegada menys plusvàlua en els països imperialistes i cada vegada es produeix més en els països de la perifèria. Això, junt a la qüestió dels preus del monopoli, l’extracció de plusvàlua extraordinària i l’intercanvi desigual, ens ajuda a analitzar d’on venen  els grans beneficis que obtenen les gegantines corporacions del centre capitalista. Quelcom similar hi ha darrera dels processos de descentralització productiva que prospera en els països del centre imperialista.
Aquests processos  de moviment de capitals, continuen dia rere dia, a través dels cicles d'acumulació però també afronten, com ja hem dit, moments de crisi. Paradoxalment, en la crisi, a mesura que les empreses van a la fallida, el capital global es va devaluant i aleshores la composició orgànica del capital cau (en termes de valor). Quan la rendibilitat es restaura i el PIB creix altre vegada, s’inicia un nou cicle d’acumulació.

Llegir »

15/10/17

QUÈ DIANTRES ÉS AIXÒ DE LA BRETXA SOCIAL DE LA QUAL TANT ENS PARLEN?

Durant els darrers mesos hem sentit parlar molt a Catalunya del concepte "bretxa social". De fet va començar a difondre'l per Espanya la dreta més extrema, i d'una manera particular, Jose María Aznar, pronosticant que la reivindicació independentista provocaria una divisió extrema difícil de superar.
Malauradament, darrerament aquest concepte, utilitzat cada dia pels mitjans de comunicació de masses, també ha fet forat en alguns partits d'esquerra i entre alguns sindicalistes. Han arribat a considerar que la realització de manifestacions independentistes per una banda i de manifestacions reivindicant la unitat d'Espanya, per l'altra, amb les seves banderes i consignes corresponents, serien l'evidència que la bretxa ja s'ha produït. Les casserolades de distint signe i l'aparició de banderes "confrontades" en les balconades dels nostres pobles i ciutats, afegirien noves constatacions d'aquesta bretxa.
Però el terme "bretxa social" es va començar a emprar, en l'àmbit general, d'una manera molt diferent de la que ara s'utilitza per embrutar la lluita d'alliberament nacional a Catalunya i fer-la responsable de no se sap quantes malifetes.
Inicialment es va popularitzar, especialment a Amèrica Llatina, per assenyalar una situació extrema en les diferències socials, però sense fer cap referència a la lluita de classes, ja que no és un concepte desenvolupat des del marxisme. El mot bretxa (o fractura) evoca, no solament a una situació de diferència social extrema, sinó a una ruptura, a un trencament. Aleshores, en un cantó queden els inclosos i a l'altra els exclosos.
Per tant, en comptes de parlar de classes en lluita, els teòrics de "la bretxa social", prefereixen queixar-se per les situacions que ells consideren crítiques i demanen que s'evitin, per tal de garantir la pau social.
Si, per exemple, funciona l'anomenat "ascensor social", aleshores hi ha un bon mecanisme per impedir arribar a la bretxa i ja podem sentir-nos tots inclosos, ja que pensem que el sistema ens ofereix possibilitats de millorar. En aquestes condicions, segons aquests teòrics, el sistema marxa bé. Si no funciona aquest "ascensor social", en canvi, i una part de la població no troba una feina amb un salari digne, aleshores hi ha una gran inseguretat econòmica i incertesa en el futur en una part de la població i això pot animar els disturbis, especialment en els suburbis on la població se sent exclosa. Així i tot, la situació encara es pot perxejar amb polítiques públiques per atenuar la desgracia "dels que no segueixen", i aconseguir que mercès a aquestes polítiques no se sentin exclosos.
Una analogia d'aquest concepte, l'hem trobat darrerament en l'anomenada "bretxa digital" que donaria lloc a dos grups socials diferenciats: un seria el que té accés a internet i l'altra el que no en té i queda exclòs dels avantatges que se'n deriven. És evident que l'analogia només és anecdòtica i cal prendre-la únicament com un exemple per il·lustrar el que diem.
Com es pot veure, res d'això té a veure amb la pluralitat política o amb les diferents concepcions que la població pot tenir sobre un tema concret, com ara és a casa nostra, la qüestió nacional. La pluralitat política i fins i tot el mateix concepte de PARTIT indiquen que una part de la ciutadania s'organitza de manera separada de la resta per fer realitat un projecte polític que una altra part no comparteix. La bretxa social, en canvi, vindria donada, pel tipus de desenvolupament econòmic i pel marc de relacions socials existents. Això, certament, no és independent de l'aplicació dels programes polítics, però sí que cal tenir clar la particularitat del fenomen.
Cal dir, en tot cas, que els marxistes no acostumem a emprar aquest tipus de terminologia esbiaixada. Per nosaltres les diferències socials són degudes a la posició de classe que els individus ocupen en un sistema determinat de relacions socials de producció i considerem que entre aquestes classes hi ha una lluita, que tard o d'hora acaba sent irreconciliable. I cal tenir clar que vol dir això d'irreconciliables per no trobar-nos amb sorpreses en el moment que la conflictivitat esclata.
Es una llastima, doncs, que gent que s'autodefineix d'esquerres, surti ara amb aquesta terminologia i caigui amb el parany d'emprar-la, per fer referencia a les distintes percepcions sobre la qüestió nacional que hi ha entre la població, unes percepcions  que en moments crítics com els que ara estem vivint, emergeixen.
Més llastimós és encara, que els mateixos que afirmaven fa quatre dies que la qüestió nacional és una enganyifa de la burgesia per amagar les malifetes socials del capitalisme, ara diguin que la qüestió nacional crea la fractura social, tapant que és el capitalisme el que crea aquest tipus de fractura.
Podem, en algun cas,  utilitzar aquesta terminologia i fer-la compatible amb  l'anàlisi de classes? Sí, i tant que podem! Podem fer-ho, per exemple, en assenyalar aquelles situacions extrema en què al problema de l'explotació s'agrega el de l'exclusió. Marx, en tot cas, per referir a aquestes situacions extremes a què es veuen condemnats una part dels explotats, va utilitzar el concepte "pauperització". Aquestes situacions de pauperització s'han de saber analitzar acuradament i han de ser ben governades, evitant caure en l'error d'ignorar-les o en l'error de considerar que els explotats són únicament els exclosos, mentre que la resta de les classes treballadores se les assimila a les mal anomenades "classes mitjanes". La lluita contra l'exclusió, en tot cas, ens obliga a  escoltar i dialogar, per evitar un enfrontament entre uns explotats i altres i ens obliga a construir un projecte polític que tingui com a columna vertebral, la unitat i la solidaritat en la lluita contra totes i cadascuna de les formes d'opressió, sense claudicar, en cap moment, de les nostres aspiracions emancipatòries. 

Llegir »