Estancament econòmic, atur i mercat laboral

Les últimes projeccions sobre l'economia espanyola i europea són alarmants. Es preveu que la taxa d'atur seguirà creixent. Això hauria d'inquietar a la gent ja que significa que milions de persones veuran arruïnades les seves vides. Els treballadors que no aconsegueixin trobar un treball digne no podran ajudar a les seves famílies, i s’incrementaran la misèria, l’estrès i les ruptures.
La raó per la qual l'economia no està creant llocs de treball és bastant senzilla. De moment no hi ha cap font de demanda capaç de substituir la demanda que en el seu moment va crear la bombolla immobiliària. Al no haver-hi capacitat per reemplaçar aquesta demanda, les empreses no tenen necessitat d'augmentar la producció i no contracten a cap nou treballador. A més, una bona part de les empresa aprofiten la situació de confusió i de pànic per acomiadar, reduir plantilles, intensificar els ritmes de treball i allargar la jornada laboral.
La despesa governamental també és una font de demanda. No obstant això, aquesta aixeta s'ha tancat a causa de l'obsessió pel dèficit i per les polítiques d'austeritat. Tenim milers de persones que semblen convençudes que si el govern deixa de gastar diners, acomiada a una part dels empleats públics i degrada encara més els drets laborals, llavors el sector privat augmentarà la producció i s'animarà la contractació laboral.
El govern del PP s'està comprometent a reduir el dèficit públic, costi el que costi, i intenta ser l'alumne més aplicat en matèria d’austeritat. Se'ns vol fer creure que aquestes mesures donaran un gran impuls al sector privat. En realitat, les dades recents ens alerten que als països on s'han aplicat les polítiques d'austeritat més dures, està passant justament el contrari i això, fins i tot, ho ha hagut de reconèixer el FMI.
Malauradament, des dels cercles governamentals i empresarials, s’intenta amagar aquesta i altres realitats i no es fa altra cosa que acusar la legislació laboral de ser el responsable directe dels actuals nivells d'atur. Però, com acabo d’explicar més amunt, això és una temeritat. Des de fa algunes dècades, el mercat de treball espanyol ha estat un dels més moguts i flexibles de la zona de l'euro: En l'època de bonança econòmica va ser perfectament capaç de cobrir milions de nous llocs de treball. Això va permetre una transformació profunda de l'economia espanyola i de la societat, ja que molts d'aquests llocs de treball van incorporar a dones i a treballadors estrangers .
El problema dels anys de bonança econòmica va venir, en tot cas, dels continguts precaris de bona part dels llocs de treball de nova creació i de la precarització de bona part dels que existien prèviament. La precarització no es deriva de la “rigidesa” sinó que precisament és una conseqüència directa de les polítiques laborals desreguladores.
Encara que actualment tenim uns volum elevadíssims d'atur, tot indica que el mercat de treball espanyol serà capaç de cobrir els nous llocs de treball quan la demanda augmenti . No podem culpar a la legislació laboral de l'atur i de la inestabilitat de l'Euro. Aquests problemes s’han de buscar en altres llocs si de debò es vol resoldre'ls.

Article publicat a REUS DIGITAL

Las razones del estancamiento

Las últimas proyecciones sobre la economía española y europea son alarmantes. Se prevé que la tasa de paro seguirá creciendo.

Esto debería inquietar e indignar a la gente ya que significa que millones de personas verán arruinadas sus vidas. Los trabajadores que no logren encontrar un trabajo digno no podrán ayudar a sus familias, y ello comportará miseria, estrés y rupturas.

La razón por la cual la economía no está creando puestos de trabajo es bastante sencilla. De momento no hay ninguna fuente de demanda capaz de sustituir la demanda que en su momento creó la burbuja inmobiliaria. Al no haber capacidad para reemplazar esa demanda, las empresas no tienen necesidad de aumentar la producción y no contratan a ningún nuevo trabajador. Además, una buena parte de las empresa aprovechan la situación de confusión y de pánico para despedir, reducir plantillas, intensificar los ritmos de trabajo y alargar la jornada laboral.

El gasto gubernamental es una fuente de demanda. Sin embargo, esta grifo se ha cerrado debido a la obsesión por el déficit y por las políticas de austeridad. Tenemos miles de personas que parecen convencidas de que si el gobierno deja de gastar dinero, despide a una parte de los empleados públicos y degrada de nuevo los derechos laborales, entonces el sector privado aumentará la producción y se animará la contratación laboral.

El gobierno del PP se está comprometiendo a reducir el déficit público, cueste lo que cueste, e intenta ser el alumno más aplicado en materia de auteridad. Se nos quiere hacer creer que estas medidas darán un gran impulso al sector privado. En realidad, los datos recientes nos alertan que en los países donde se han aplicado las políticas de austeridad más duras, está pasando justamente lo contrario y esto, incluso, lo ha tenido que reconocer el FMI.

Sería bueno que la mayoría de la población tomara conciencia de lo que está pasando allí donde se ha enquistado la austeridad . Esto permitiría descubrir que la reducción del déficit destruye puestos de trabajo, y que no crea de nuevos, aunque algunos nos quieren hacer creer todo lo contrario.

Mapa de la guerra

Cada estel representa una base militar d'EE.UU.

Aquest mapa no apareix en els mitjans de comunicació. Es prefereix situar a Iran com l'enemic bel·licista i a Síria com l'infractor en matèria de drets humans. El teló de fons per endolcir l'expansió militar nord-americana són les referències constants i esbiaixades sobre les "revolucions àrabs"

L'ocupació sota l'euro liberalisme

El desè aniversari de la implantació de l'euro ha passat amb més pena que glòria. Les autoritats europees no ho han celebrat i diuen que la seva missió no és organitzar festins. Abans de la crisi, en canvi, les celebracions es succeïen any rere any. De fet es van dur a terme fins al 2008, encara que llavors el gran discurs commemoratiu no es va pronunciar a primers de gener sinó el 10 de juliol, moment en què Jean-Claude Trichet va afirmar el següent:

"Els èxits que he descrit han acompanyat a una actuació impressionant en termes de creació d'ocupació. Des de l'inici de la UME fins l'any passat, (...) el nombre de persones ocupades a la zona de l'euro s'ha incrementat en 15.700.000, en comparació amb un augment de només uns 5 milions en els nou anys anteriors, i a la zona de l'euro la taxa d'atur ha caigut al seu nivell més baix des de la dècada de 1980. "

Com es veu, Rodríguez Zapatero no era l'únic que llavors negava la crisi econòmica i que intentava viure de les rendes en creació d'ocupació dels anys anteriors.

Però igual que feia Rodríguez Zapatero  - i com va fer Aznar en el seu moment- Jean-Claude Trichet no va tenir mai en compte les característiques de l'ocupació generada.

Les dades subministrades recentment ens permeten visualitzar alguns dels detalls en què Jean-Claude Trichet no va entrar i esbrinen quins països van crear ocupació durant els primers anys del segle XXI (és a dir, el període en què Trichet es refereix), en quins sectors es va crear i quines característiques va tenir.

Taula 1.-

A la primera taula es pot veure que el major creixement de l'ocupació va ser en els països anomenats perifèrics de l'euro (excepte Luxemburg). L'Estat espanyol es va col·locar en el primer lloc, Irlanda en el segon.

Els països on es va crear més ocupació també van ser els que van experimentar un major creixement demogràfic. Queda palès que el mal anomenat afecta crida de la immigració, no s'ha de buscar en la normativa legal sinó en les possibilitats de trobar feina.

Com es pot veure, en termes nets es van crear 14,4 milions de llocs de treball entre 1999 i 2007 i no 15.700.000 com exageradament va afirmar l'ex president del BCE en el seu discurs.

Remarco això de "termes nets" per deixar clar que, de fet, es van generar molts  més llocs de treball durant aquests anys ja que també se'n va destruir i alguns dels destruïts eren de major qualitat que els que es van crear.

En tot cas, vincular els èxits i els fracassos de la Unió Europea únicament amb l'euro resultava llavors, i resulta ara, agosarat. La taula també ens indica que en tres països de la UE (Dinamarca, Suècia i Regne Unit) situats fora de l'euro es van crear 2,8 milions de llocs de treball en termes nets. Si calculem el total de la UE-12 ens adonarem que en aquestes tres països  s'hauria generat un 16,6 per cent del total de llocs de treball de la UE-12 i que el seus percentatges de creixement són similars als dels països centrals de la zona euro.

Taula 2.-

La segona taula proporciona alguna pista a nivell sectorial. Es pot veure com l'augment més substancial es va produir en la Construcció. Recordem que la participació d'aquest sector a Irlanda i Espanya, es va associar sobretot al seu auge en l'habitatge. Una cosa semblant va passar a Grècia, Itàlia i Portugal.

El sector de serveis també va tenir un paper excel·lent, però aquesta no va ser una tendència exclusiva de tal o qual país, va ser una tendència generalitzada. El descens de l'ocupació en l'agricultura i la indústria també va ser general i això val fins i tot per Alemanya.

Globalment podem dir que la creació d'ocupació durant aquest període va expressar les disfuncions de la UE-12, i d'una manera especial, les de la zona euro. Una part de l'ocupació va venir de la mà d'un impressionant desequilibri comercial que va generar un gran excedent a Alemanya i un fort dèficit en els països de la perifèria. El supòsat malbaratament que en aquests últims països es va dur a terme i del que ara tant es parla, va permetre inflar la bombolla Immobiliària amb què els especuladors locals i forans es van folrar. Els prestamistes alemanys i francesos, entre altres, també es van apuntar al festí i van ajudar a finançar-lo.

Paradoxalment Trichet, va prendre com a punt de partida per a la seva comparació la dècada de 1980, és a dir, el període en el qual van començar a aplicar-se  les polítiques neoliberals i això li va permetre afirmar amb goig que s'havia arribat a la taxa d'atur més baixa del període.

Si Trichet hagués retrocedit uns quants anys més s'hagués vist en  l’obligació de recordar el que passava en el període anterior a la crisi de les dècada dels 70. Al fer-ho s'hagués adonat que les taxes d'atur, en aquells anys, eren més baixes. Això té una explicació: Llavors la prioritat de les polítiques econòmiques no era controlar la inflació, era la plena ocupació.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Euro i euro liberalisme

Mentre la situació política i econòmica a Europa es degrada, creix la crítica generalitzada cap a tots els polítics, sense fer distinció entre els que es consideren de dretes i els que es consideren d'esquerres. Això no passaria si els principals partits progressistes d'Europa fossin capaços de prendre la iniciativa i recuperar el control del debat polític.

Lamentablement, l'esquerra tradicional, i especialment la socialdemòcrata, ha quedat sepultada per l'agenda neoliberal i les seves propostes no s'allunyen de les dels conservadors. El problema llavors és que el debat públic queda orfe i és molt fàcil distorsionar-lo amb mentides i disquisicions que no tenen ni cap ni peus i que reforcen encara més el malestar i la confusió de la gent.

El buit de les esquerres ha donat ales a alguns partits que fins ara, o bé no existien o bé tenien un paper marginal. També ha donat ales a nous moviments socials més o menys reeixits. La presència d'uns i altres permet posar sobre la taula qüestions que les esquerres tradicionals no han estat capaces de situar en els últims anys.
El problema és que tot això coincideix amb el creixement de diferents projectes populistes de base ultra nacionalista, tolerats i fins i tot impulsats per l'elit que governa els assumptes europeus. M'estic referint, òbviament, a partits xenòfobs i reaccionaris com el Front Nacional a França i la Lliga Nord a Itàlia, que malgrat la seva oposició a tot el que sona a europeista, justifiquen i aplaudeixen les polítiques d'austeritat dels neoliberals.
Una de les propostes que darrerament circula amb cert èxit, és la recuperació de les monedes nacionals.
La desaparició d'aquestes monedes va eliminar la possibilitat de dur a terme ajustos modificant el tipus de canvi i va col•locar als governs dins d'una camisa de força. Amb el marge de maniobra limitat, els governs se senten obligats a situar la retallada salarial com l'única eina per millorar la competitivitat del país.
Així mateix, la moneda única ofereix seguretat als inversors en deute públic. Aquests inversors no corren cap risc ja que la quantia invertida i l'interès a ella associat no es pot devaluar degut a que la moneda que opera al país del prestador i la que opera al país del prestatari és la mateixa. L'únic que els pot fer la guitza és la inflació, però en aquest terreny estan tranquils: saben que de la inflació  s'ocupa el Banc Central Europeu. És evident, per tant, que l'euro estimula l'especulació.
Ara bé, en les condicions actuals la sortida de l'euro no resoldria la regressió social derivada de les polítiques d'austeritat i aquest és el veritable problema. D'altra banda, l'abandonament de l'euro obriria la possibilitat d'especular amb les diferents monedes nacionals que el substituirien.
Per tant, la sortida de l'euro únicament tindria sentit invertint les prioritats de la política econòmica i abandonant prèviament les polítiques neoliberals. El que passa és que un cop garantits aquests requisits previs, probablement aquesta sortida ja no aportaria cap avantatge.
Menys viabilitat té encara, tot i que tècnicament sembla més fàcil, la implantació de dos euros: l'euro de primera i l'euro de segona. Això subdividiria a la Unió Europea en dues grans àrees i en cadascuna d'elles prosperaria un nou centre i una nova perifèria. Si França, per exemple, es col•loqués a la zona de l'euro feble, seria, sense cap dubte, el centre d'aquesta zona, en canvi si es situés a la zona de l'euro fort, el seu paper seria el de perifèria, ja que el centre li correspondria exclusivament a Alemanya.

Que el problema no és únicament l'euro ens ho demostra Gran Bretanya que tot i conservar la seva pròpia moneda, ahir va ser el bressol del neoliberalisme i avui és el país on s'apliquen les polítiques d'austeritat més brutals.

La ruptura, per tant, no ha de ser amb l'euro. Cal trencar amb l'euro liberalisme i això és vàlid, tant per a la zona euro com per a Gran Bretanya.

En les condicions actuals, aquesta ruptura només és possible a partir de les lluites nacionals. És impensable que la iniciativa en aquest terreny vingui de l'elit que governa la Unió. Però les lluites nacionals s'han d'acompanyar de propostes que permetin una veritable reforma a Europa. Si no és així, acabarem presoners de les propostes de la dreta xenòfoba obstinada a implantar el proteccionisme, tancar fronteres i recuperar monedes nacionals.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Enric Barbat i Cesaria Evora RIP

Enric Barbat, un cantante maldito. Manuel Vázquez Moltalbán


Tota la discografia d'ENRIC BARBAR

Anticapitalismo, democracia real y retorno no dogmático a Karl Marx.

En un momento en que hay un aparente resurgimiento del activismo anticapitalista en todo el mundo, es oportuno preguntarse: ¿A qué se oponen todas estas personas que se han puesto en movimiento? Una posible respuesta podría ser: "Esto es obvio, ¡se oponen al capitalismo!".
Pero uno tiene la impresión de que los puntos de convergencia entre anticapitalistas acaban una vez se acaba la oposición a la negatividad más visible del capitalismo actual.
Para que el movimiento supere este estadio embrionario debería tener claro, en primer lugar, cuál es la especificidad de esta cosa que llamamos capitalismo.
Una manera de resolver el problema podría ser volviendo a Marx, que ha sido el mejor crítico del capitalismo.
Pero en las condiciones actuales, este retorno no es fácil. Por ahora, lo que preocupa a muchos anticapitalistas es cómo montar la acampada, cómo llevar a cabo una ocupación puntual, cómo organizar un boicot o cómo formular una crítica concreta de un tema de actualidad. Mientras el movimiento se quede en este estadio será difícil encontrar en los escritos de Marx recetas concretas que expliquen cómo articular este tipo de luchas.
Por otro lado, mucha gente limita la obra de Marx al Manifiesto Comunista y considera que Marx ni tuvo en cuenta la crítica ecologista al sistema, ni consideró otras críticas. Algunos, incluso, afirman que Marx justificó los elementos que ahora son objeto de crítica.
Cuando Marx escribió el Manifiesto Comunista, la clase obrera además de ser explotada durante una inhumana jornada laboral, vivía y trabajaba en condiciones pésimas. Ahora, en cambio, al menos en la mayoría de los países occidentales, hay un cierto Estado del bienestar y una legislación laboral, las condiciones globales de producción han cambiado y los trabajadores tienen unos niveles de poder adquisitivo superior al de los trabajadores del siglo XIX.
La historia tiende a demostrar que siempre que la gente mejora su nivel general de vida, defiende estas mejoras y lucha para ampliarlas. Pero al mismo tiempo, en estas condiciones, la gente tolera la explotación y la desigualdad de una manera mejor que antes.
Si después de la crisis actual, todo esto cambia, entonces puede ser que la crítica fácil contra la explotación capitalista recupere parte de su potencial y que la gente se apunte en masa a la lucha por una sociedad no capitalista que elimine esta explotación. Pero esto aún está por ver.
Todo este conjunto de factores alejan a mucha gente del Manifiesto Comunista. Una buena parte de los activistas considera innecesaria la lectura de este texto y lo observan como un texto ya caducado. Ahora bien, a pesar de ser cierto que sería absurda  una lectura dogmática del Manifiesto Comunista, no se debería olvidar que el Manifiesto finaliza con un llamamiento a la unidad de la clase obrera y esto, como otros aspectos del texto, tiene plena actualidad.
Si contemplamos la realidad actual nos daremos cuenta de que vivimos unos momentos en los que se busca enfrentar a los trabajadores de la función pública con los trabajadores asalariados, a los trabajadores con contrato indefinido con los trabajadores temporales, a  los parados con lo que conservan el empleo, a los de las empresas pequeñas con los de las grandes, a los trabajadores sindicados con los no sindicados, a las bases de los sindicatos con sus direcciones, a  los nacidos en España con los recién llegados, y así sucesivamente.
No todos los movimientos de protesta actual tienen un claro contenido anticapitalista. Una parte ha construido el discurso basándose en argumentos políticos: "los hijos de puta que ejercen el poder no nos representan, queremos una democracia real", vienen a decir.
Esta argumentación a favor de más democracia nos podría llevar a reivindicar la Comuna de París. Por este camino también podríamos volver a Marx. Ahora bien, en un contexto que presupone que el derecho a voto es universal, no tiene mucho sentido plantear las cosas como si aún nos encontráramos en el estadio del capitalismo liberal más antidemocrático. Por lo tanto, de nuevo parece que nos estamos metiendo en un callejón sin salida.
Queda una última opción: reivindicar al Marx del Capital. Esta, ciertamente, es una vía potente aunque complicada dadas las dificultades que conlleva la lectura de los tres tomos.
En El Capital, Marx demuestra que todas las ganancias de los capitalistas y las maldades estructurales de este sistema se derivan de la explotación del trabajo. El Capital, además, aporta una base válida para entender el capitalismo del siglo XIX y válida también para entender el capitalismo contemporáneo. Ahora bien, ¿con eso basta?
El problema que ahora preocupa más a la gente es la crisis. El Capital, ciertamente, aporta herramientas para analizar esta y otras crisis pero no las analiza de una manera directa. Esto es un problema. Hay mucha gente que quiere que le den las cosas masticadas y El Capital no las mastica.
Entonces, ¿dónde quiero ir a parar con todo esto?
El capitalismo actual es en parte igual y en parte diferente del que analizó Marx. De hecho, es el mismo monstruo pero más viejo, con más experiencia y con más recorrido. La cuestión es aclarar cómo demonios queremos agrupar todas las víctimas del capitalismo para acabar con la política agresiva del monstruo y ofrecer a la gente una propuesta diferente a la que el capitalismo neoliberal de hoy en día nos ofrece. Marx nos puede ayudar en esta tarea y sería suicida prescindir de su ayuda, pero somos nosotros los que debemos llevarla  acabo.


Ya está de nuevo en la red la página de LO QUE SOMOS, en la que publica de forma continuada. Esta es la dirección de la página:

LO QUE SOMOS partidarios de la libertad de comunicación


Y está es la dirección de la página donde se publican mis escritos:


A. Puig. Lo que somos

CRISIS ECONÓMICA Y CAPITALISMO MONOPOLISTA

La entrada más consultada de este blog es la que dediqué al libro de John Bellamy Foster y Fred Magdoff , La Gran crisis financiera. Causas y consecuencias. Este “éxito” puede llevar a la conclusión que me identifico de manera incondicional con los contenidos del libro. Esto no es del todo cierto.
Como se podrá comprobar, mi comentario se limitaba a un resumen del libro, resaltando con cierto detalle sus aspectos más interesantes y recomendando su lectura.
Quiero señalar de nuevo, que los autores del libro se inscriben en la tradición de la economía marxista formulada por Paul Sweezy, Paul Baran y Harry Magdoff y consideran que la causa de la crisis económica de nuestros días se debe buscar en la sustitución del capitalismo competitivo del siglo XIX por un capitalismo de tipo monopolista.
Según su punto de vista, esta variante del capitalismo conduce al estancamiento porque la competencia es débil. A su vez, los salarios de los trabajadores (que sí que están obligados a competir) se ven frenados y el precio de monopolio permite una transferencia de los beneficios desde las empresas pequeñas a las grandes.
Como que los trabajadores no gastan mucho por culpa de sus ingresos exiguos, los excedentes se acumulan en el monopolio y tienen que realizarse a través de gastos militares y campañas publicitarias, o, como acaeció en la etapa anterior a la crisis, con un auge del crédito.
Pero al estallar la burbuja de crédito, las limitaciones del capitalismo monopolista se han puesto de manifiesto de nuevo y el estancamiento se revela con toda su crudeza.
La crisis no viene provocada, por tanto, por una reducción de la tasa de ganancia. Lo que ocurre es que el excedente es demasiado alto y no hay manera de poderlo realizar. Esto conduce a la conclusión que las crisis capitalistas actuales ya no son cíclicas (boom y recesión), sino estructurales (estancamiento).
Esta visión incorpora elementos de la explicación subconsumista de la crisis capitalista, es decir, de aquella que viene a decir que no hay suficiente "demanda efectiva" de los trabajadores dado que sus salarios han disminuido mientras las desigualdades se ensancha a favor de las rentas del capital. Lo que ocurre es que ahora el subconsumismo ya no es coyuntural. Es estructural.
En el caso reciente el efecto subconsumista de la desigualdad y los salarios exiguos se retrasó gracias a la burbuja de crédito. Al estallar esta burbuja también estalló la crisis.
Buena parte de estos argumentos son contrastables y forman parte de las raíces de la crisis actual. Yo mismo los he defendido desde el momento que tuvimos evidencias de esta crisis. Esta fue precisamente una de las muchas razones que me animaron a recomendar la lectura del libro. Ahora bien, esto no significa bendecir la teoría del estancamiento.
No es verdad que los costes salariales se hayan estancado desde la aparición del capitalismo monopolista. Tampoco se ha estancado el consumo de los trabajadores sino que ha prosperado. La posibilidad de poder disfrutar de vacaciones, el derecho a la asistencia sanitaria, las pensiones de la seguridad social, etc. se han convertido en potentes yacimientos de empleo.
Lo que ha ocurrido, sobre todo durante el periodo conocido como "edad de oro", es que los dividendos crecieron por encima del crecimiento salarial y estos crecimientos se produjeron en unos momentos en los que la producción también crecía.
Esta tendencia al crecimiento desigual entre salarios y dividendos se modificó con las políticas neoliberales que permitieron que el capital monopolizara las ganancias en productividad en detrimento de los salarios que en este periodo sí que se estancaron. Cuando la rentabilidad llegó a su  máximo, el sector productivo más dinámico del ciclo (la construcción) alcanzó su punto límite y a partir de este momento empezó a caer. Fue entonces cuando el crecimiento se desaceleró y entramos de lleno en la crisis.

He publicat el següent article a LA FÀBRICA (espai de producció i reproducció d'idees dels Països Catalans):ACCIDENTS NUCLEARS I CRISI ECONÒMICA

INTERVENCIÓ EN EL CONSELL NACIONAL D'ICV.

Els resultats electorals s'emmarquen en un desplaçament cap a la dreta. Hi han contribuït, sobretot, la merescuda caiguda del PSOE i en menor mesura, l'abstenció (1).


Els aspectes més positius han estat: 

• El resultat d'ICV-EUiA a Catalunya i el d'IU a la resta de l'Estat.
• La conformació d'un Parlament més plural. 

El peculiar èxit electoral de CiU a Catalunya respon a diverses causes: 

•  La situació de crisi, confusió ideològica i desprestigi generalitzat de la política i els polítics, porta a molta gent a aferrar-se a la nació i a la bandera. Els missatges retorçats, com els llançats per Duran, solen tenir èxit en aquests contextos.
•  La política antisocial del PSOE no feia creïbles les crítiques extravagants del PSC sobre les retallades i en certa mesura, li ha donat legitimitat. Els mitjans de comunicació també han ajudat a fer creïble el discurs ben articulat d'Artur Mas sobre l'austeritat (2).
•  L'èxit cantat del PP ha permès diversificar el vot de dretes a Catalunya sense risc de beneficiar el PSOE.

 Hi ha raons per a l'esperança:  

• El PP, certament, ha recollit molts vots. Però el seu èxit electoral és moderat. Ha estat possible gràcies al desprestigi del PSOE i amagant una part de les seves intencions.
• És factible organitzar la protesta de la gent i construir una alternativa política àmplia contra les polítiques neoliberals. Disposarem d'un bon grup parlamentari.

 Ara bé, caldrà comptar amb una organització molt ficada en el conflicte social i que treballi per a la unitat. Això exigeix canvis, també en les nostres organitzacions juvenils. Però no es tracta de fer seguidisme dels conflictes. Hem de saber identificar-los, analitzar-los, coordinar-los i donar-los sortida (3).


Alhora caldrà revitalitzar el debat teòric en el terreny ideològic, en el terreny polític i en el terreny organitzatiu (4).


La situació post electoral ve marcada per una crisi econòmica, que és molt més profunda que una crisi periòdica i que en certa mesura recorda la crisi del 29. Les polítiques neoliberals hegemòniques ens volen fer retrocedir a una situació social semblant a la prèvia al 1929, on no existia Estat del benestar, on els drets laborals i socials eren precaris i on el feixisme va prosperar.


Per evitar aquesta amenaça, cal reunir tots els sectors de la societat que han vist danyades les seves vides per les polítiques capitalistes. Hem de donar continguts anticapitalistes al nostre ideari.


Però el conflicte no és entre capitalistes d'una banda i anticapitalistes de l'altra, com plantegen alguns corrents d'esquerra (5). Tampoc és raonable ressuscitar la vella consigna de Socialisme o barbàrie. Això últim no significa negar, de cap de les maneres, que les polítiques neoliberals ens porten a la barbàrie.


La controvèrsia es situarà, en tot cas, entre les polítiques bàrbares dels neoliberals i les d'aquells que lluitem per una democràcia de tipus nou.

• Una democràcia en la dimensió política,
• Una democràcia en la dimensió econòmica i
• Una democràcia en la dimensió social.

Aquest plantejament també és vàlid per a les polítiques europees. Els problemes de la Unió Europea no es poden focalitzar en l'euro. No es tracta de mitificar la sortida de l'euro com si fos la solució de tots els mals ni de proposar la creació de dos euros, un per al centre i l'altre per la perifèria, com darrerament ha suggerit Arcadi Oliveres. Es tracta, en tot cas, de sortir de l'euro liberalisme(6).


És previsible, que un cop s'hagi constituït el nou govern ens caiguin de sobte dues mesures reaccionàries.La primera en l'àmbit laboral i la segona en el financer:

• Una reforma laboral que d'una banda incorpori el mal anomenat contracte únic i que per l'altre fulmini els convenis col • lectius sectorials; i una Llei de salari mínim amb menys poder adquisitiu.
• La configuració d'un banc tarat que adquireixi tots els immobles i les hipoteques sobrevalorades del nostre sistema financers al que posteriorment s'hagi de socórrer amb diners públics.

Les dues mesures alimenten les arrels en les que s'enfonsa la crisi econòmica actual(7).


La primera implantaria un marc jurídic més desfavorable per al món del treball, faria retrocedir els salaris i posaria noves dificultats a les classes treballadores per cancel•lar els seus deutes.


La segona, significaria entrar en un nou episodi del festí financer.

Notes:

1.-La peculiar visión de J. F. Martín Seco sobre el Estatuto, el Estado y el Neoliberalismo

2.- Argumentació i significat de l'austeritat neoliberal
3.- Teoria i pràctica
4.- Marxistas en un callejón de difícil salida
5.- Per què no ens apuntem al Partit Anticapitalista?
6.- La unió europea, l'euro i la crisi tenen solució
7.- Crisi i recuperació econòmica

ACLARIMENT.- La meva intervenció, no va poder exposar la primera part d'aquest escrit ja que es va limitar el temps. Em vaig centrar sobretot, en la segona part.

El problema no està en el mercat de treball

Corre la remor que José Manuel González-Páramo – membre del Comitè Executiu del Banc Central Europeu (BCE)- serà ministre de Rajoy.
Aquest senyor duu anys insistint en la necessitat de precaritzar encara més el mercat de treball espanyol. L’acusa de ser el responsable directe dels actuals nivells d'atur. Però no és cert.
Des de fa algunes dècades, el mercat de treball espanyol ha estat un dels més moguts i flexibles de la zona de l'euro:
En l'època de bonança econòmica va ser perfectament capaç de cobrir milions de nous llocs de treball. Això va permetre una transformació profunda de l'economia espanyola i de la societat, ja que molts d'aquests llocs de treball van incorporar a dones i a treballadors estrangers .
El problema dels anys de bonança econòmica va venir, en tot cas, dels continguts precaris de bona part dels llocs de treball de nova creació i de la precarització dels que hi havia prèviament. La precarització no es deriva de la “rigidesa” sinó que és una conseqüència directa de les polítiques laborals desreguladores.
Encara que actualment tenim uns volum elevadíssims d'atur, tot indica que el mercat de treball espanyol serà capaç de cobrir els nous llocs de treball quan la demanda augmenti (tot i que la superació de l'atur, no es troba únicament en el terreny de la "demanda" sinó també en el de les grans inversions).
No podem culpar a la legislació laboral de l'atur i de la inestabilitat de l'Euro. Aquests problemes s’han de buscar en altres llocs si de debò es vol resoldre'ls.

Las vulgaridades del Banco Central Europeo en lenguaje infantil

Una compañera de " l'Escola de Formació Sindical"  (Lorena Castro) me alerta que debo visualizar un video en dibujos animados sobre la inflación y la estabilidad de precios que difunde el Banco Central Europeo.

Aúnque no lo dice de manera directa, supongo que también me  anima a dar mi opinión, a lo que accedo con agrado.

El video, que tiene una estética infantil,  está acompañado de un folleto “informativo” para el alumno y un libro para “el formador”. En este escrito dejo de lado estos dos documentos complementarios.

Con el video de dibujos se pretende atemorizar a los escolares a través del “monstruo” de la inflación y confundirlos con un lenguaje simplista. 

Pero los contenidos de este video carecen de fundamento y ya han sido arrinconados por lo hechos: 
Sí los problema de la economía europea se resolvieran controlando al “monstruo” de la inflación , ahora no habría razones para hablar de crisis. En cambio, hoy en día existe una gran preocupación porque la economía real se hunde, una parte de la población (y de los bancos) está endeudada, algunas entidades financieras hacen aguas y el desempleo sube como la espuma.

¿Qué es más monstruoso: la inflación o el desempleo?
El vídeo únicamente habla del” monstruo” de la inflación. Olvida otros monstruos, como por ejemplo, el monstruo del paro. Esta elección tiene consecuencias a la hora de decidir las prioridades en la política económica:
• Sí se considera que el principal problema es la inflación, lo importante será la estabilidad de precios.
• Sí es el paro, la prioridad será el pleno empleo.
Hay estudios que ponen al descubierto los daños personales, familiares y sociales que ocasiona el desempleo. Estos daños no son pasajeros: permanecen y repercuten en generaciones futuras.
Por el contrario, no conozco ningún estudio fiable que estime de forma detallada cuáles son los costes de la inflación.
En todo caso, resulta evidente que los daños totales de la inflación están por debajo de los daños totales del desempleo.
Estos daños no afectan de la misma manera a cada una de las clases sociales:
• El desempleo afecta a las clases trabajadoras.
• La inflación afecta, sobre todo, a los más ricos que ven como el valor real del dinero atesorado se encoge.
¿Qué es y qué no es la inflación?
Algunos comentaristas consideran que un incremento de los salarios, una devaluación de la moneda o una subida de impuestos son inflación. Esto no es cierto.
La inflación se produce cuando los empresarios aumentan los precios de sus mercancías y lo hacen de una manera continuada y general. Es decir, el nivel de precios debe aumentar en cada periodo observado.
La definición es importante. Si un nivel salarial o un impuesto aumenta un 2% en un mes y luego no vuelve a hacerlo, únicamente estaremos ante un incremento particular y puntual dentro de un período estable. No hay aumento general y continuo.
En cambio, si el nivel de precios aumentó el 1% en un mes, el 2% en dos meses, el 3% en tres meses y así sucesivamente, sí existe inflación.
Cuando el crecimiento es grande (50%, 60%, 70%,..., 200%, etc.) tenemos hiperinflación.
Alternativamente, si el nivel de precios aumenta un 10% en un mes, un 9% en dos meses, y sigue disminuyendo por cada mes que vamos sumando, se produce una caída o desaceleración de la inflación.
En el supuesto de que el nivel de precios caiga de manera general y continuada y tome valores negativos, diremos que se ha entrado en una situación deflacionista.
Inflación y ajustes cíclicos
Las empresas aumentan o disminuyen los precios de sus productos en función de la capacidad de utilización de sus plantas y, sobre todo, en función de sus estrategias para conservar o aumentar su cuota de mercado.
La variación en los niveles generales de precios se debe, sobre todo, a los ajustes cíclicos.
Cuando la economía va mal, algunas empresas reducen precios en un intento de seguir utilizando su capacidad productiva y mantener su cuota de mercado. En estos casos incluso llegan a aceptar una disminución del beneficio. Las empresas que generalmente eligen esta vía son las que cuentan con instalaciones y máquinas muy valiosas y encuentran dificultades para despedir a sus trabajadores.
La situación es radicalmente distinta cuando la capacidad instalada de la empresa tiene un valor bajo y se pierde poco transformando las máquinas en chatarra. En este supuesto, cuando la empresa afronta una situación adversa, generalmente opta por el cierre. La tentación por el cierre crece en proporción directa a las facilidades legales para despedir a los trabajadores y al coste de su despido.
Al llegar el momento en el que las condiciones de la demanda vuelven a ser favorables, las empresas preexistentes y las que se van incorporado de nuevo, comienzan a aumentar los precios para volver a alcanzar los niveles de beneficio que se obtenía antes y mejorarlos más adelante.
Incremento de la demanda y disminución en los precios
Paradójicamente, un incremento de la demanda puede ocasionar una disminución de precios. Este evento se pone de manifiesto cuando coinciden dos situaciones en una misma empresa:
1) Que produce muy por encima de un punto que en contabilidad se llama el punto muerto.
2) Que no ha superado la capacidad productiva de sus instalaciones.
Esto le permite aumentar producción y bajar precios. Incluso puede llegar a vender sus productos por un precio equivalente a sus costes variables sin que por ello disminuya beneficios. Este tipo de operaciones contribuyen a ampliar cuota de mercado.
Los cuellos de botella
A veces, se producen cuellos de botella en algunos sectores en los que ya se está utilizando la capacidad total. Al haber un exceso crónico de demanda, se genera inflación e incluso hiperinflación.
Los cuellos de botella se pueden mantener artificialmente durante años a través de estímulos a la demanda. Esto se puede lograr creando falsas expectativas a la gente y facilitando el endeudamiento de los consumidores. Es lo que sucedió en el sector inmobiliario durante el último período de auge económico. Mientras todo esto transcurría, las autoridades monetarias de la Eurozona no movieron ni un dedo.
Llegados a este punto, es necesario recordar que en el período de crecimiento de los precios en el sector inmobiliario, los salarios de los obreros de la construcción se congelaron o subieron con moderación y los impuestos que debían soportar las empresas constructoras disminuyeron.
Pero en el vídeo, las empresas de tipo capitalista y las entidades financieras no aparecen en ningún momento. Tampoco aparece el monstruo especulador. Sólo aparece un artesano individual malhumorado que se dedica a vender sus propios pasteles y que también es víctima de la inflación.
La versión monetarista
Para los autores del vídeo, el problema de la inflación se encuentra principalmente en la política monetaria.  "La inflación se produce como consecuencia de una pérdida de valor del dinero", nos dicen. Esto significa situar como causa a lo que únicamente es una  consecuencia.
Según esta versión, el valor del dinero está vinculado a los intereses: cuando más bajos son los intereses, menos vale el dinero, y viceversa.

De esta manera, el Banco Central Europeo únicamente tiene que preocuparse de manejar adecuadamente los tipos de interés:

• Si hay síntomas de deflación es que el valor del dinero es demasiado elevado; para abaratar hay que reducir los intereses.

• Si la inflación sube, entonces resulta que el dinero es excesivamente barato; se sube el tipo de interés y problema resuelto.

Aunque en el video no se diga, según los neoliberales, la existencia de una tasa "razonable" de desempleo,  se considera necesaria para poder garantizar la "estabilidad de precios".  Como este es un tema espinoso y puede poner de manifiesto el carácter perverso de sus políticas, han optado por no hablar del tema en la primera clase. Imagino que lo harán en "clases" posteriores.

Argumentació i significat de l'austeritat neoliberal

Les polítiques d'austeritat parteixen de la idea que els individus i els governs "gastem massa." Sí fóssim "més austers", els pressupostos s'equilibrarien, i llavors les coses serien "normals".

És molt fàcil fer combregar a la gent amb aquests arguments, sobretot quan els formulen acadèmics i experts en els mitjans de comunicació de major audiència i diuen insistentment "que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats".

Sembla que els únics que "han allargat més el braç que la màniga" han estat els treballadors. És a dir, aquells que obtenen els seus ingressos a través d'un salari a canvi d'una jornada laboral.

Paradoxalment, els salaris, en el període d'auge econòmic, pràcticament es van congelar. El preu de l'habitatge, en canvi, va pujar més d'un 100%.

Com que tot i la congelació salarial, una part dels treballadors van tenir "l'atreviment" de comprar un pis i un cotxe i subscriure una hipoteca, ara estan endeutats.

Aquesta criminalització dels de baix, deixa de costat als bancs, a les immobiliàries, a les empreses constructores, als fabricants de cotxes ,..., i a les companyies d'assegurances. Uns i altres es van folrar amb el cobrament d'interessos, amb les maniobres especulatives i amb la venda dels seus productes per preus elevadíssim que deixaven un marge de benefici impressionant.

L'austeritat també es justifica per la crisi. Hi ha menys recursos i això no canviarà fins que no es produeixi "la recuperació". Ara bé, per garantir "la recuperació" cal posar més riquesa i mà d'obra barata i dòcil en mans de les grans empreses perquè "s'animin a contractar". També cal garantir que tornin els "bons temps" per al capital financer.

En canvi, l'austeritat no contempla per res alleujar la càrrega del deute de la classe obrera, ni a curt ni a llarg termini. Tampoc alleuja la crisi del deute públic.

Si la despesa pública es redueix tal com s'està reduint ara, es redueix el nombre de llocs de treball públics, les concessions públiques als contractistes privats també es redueix i molts dels llocs de treball privats es perden. En disminuir les rendes salarials, els ingressos fiscals procedents d'aquestes rendes i del consum també es redueixen i el dèficit s'eleva.

En altres paraules, l'austeritat significa menys poder adquisitiu i això al seu torn significa menys producció i més atur. Per tant, menys ingressos per als treballadors i per al govern i més deutes per a tots. Això és el que significarà l'austeritat neoliberal.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fracàs de les polítiques d'austeritat i dades revisades de la Unió Europea

Quan a Espanya ens disposem a votar, els partits i els líders que van guanyar les eleccions a Grècia i Itàlia, es veuen obligats a abandonar el govern per donar pas a un grup de tecnòcrates.

No simpatitzo amb Papandreu ni amb Berlusconi. Han impulsat polítiques neoliberals nocives per als seus conciutadans. No obstant això, mai m'ha passat pel cap negar la seva victòria electoral i la seva legitimitat per governar.

Després de tres anys de crisi, les xifres mostren que a Europa el lideratge està fallant i les coses van a pitjor. Però Berlusconi i Papandreu únicament són dues de les fitxes d'aquest lideratge i no són les més importants.

L'informe de la Unió Europea

Segons les dades "revisades" presentades recentment en un informe elaborat per la pròpia Unió Europea, les previsions que s'havien fet en informes anteriors es modifiquen a la baixa.

L'economia mundial ha entrat de nou en una situació de perill i la zona euro es configura com el focus de major preocupació. Les esperances sobre una certa recuperació de la demanda s'han frustrat. Tot això ens confirma que l'ajust fiscal ha ocasionat resultats inversos als esperats.

El mateix paradigma

He de confessar que el patró que es troba darrera del redactat d'aquest estudi amb les dades "revisats" que ara comento, em resulta familiar. Es parteix del mateix paradigma ideològic dels informes anteriors. Únicament "es revisen" les previsions. Canvien les xifres, però no es reconeix el fracàs de la ideologia que anteriorment les va justificar i que ens ha portat a l'actual empitjorament.

Tota la retòrica sobre l'austeritat fiscal i la contenció de la despesa s'ha basat en l'esperança que la demanda privada actués "com el motor d'una recuperació moderada". Això significava, ni més ni menys, que confiar que els consumidors i les empreses gastarien més i invertirien més tot i la destrucció de llocs de treball, la permanència de l'enorme deute privat, el col • lapse del mercat immobiliari, ..., i les retallades en salaris i pensions.

Els estudis anteriors també pronosticaven un increment de les exportacions un cop l'atur i la pèrdua de drets laborals facilitessin una reducció encara més gran dels salaris. Això encadenaria una rebaixa dels preus dels nostres productes i els faria més competitius. Paradoxalment, en les dades "revisades" publicades recentment, no es diu ni una paraula de la tan esperada recuperació a través de la reactivació de les exportacions i tampoc s'aclareix perquè ara les previsions s'esvaeixen.

En tot cas, el que sí que sembla evident és que últimament s'ha incrementat la taxa d'explotació. D'això, l'informe sobre "les dades revisades" no diu ni una paraula.

El Grup de Frankfurt

Ja fa temps que la majoria dels líders polítics europeus estan sota les ordres de les elits més poderoses i no tenen en compte les necessitats socials dels seus ciutadans. Aquesta constatació també és vàlida per al Govern de Rodríguez Zapatero que aquests dies exhaureix mandat.

Ara a Grècia i a Itàlia, les coses s'han portat més lluny: es retira de forma directa als líders electes i es deixa de comptar amb l'electorat. Tot això ens indica que quan una de les "fitxes" es converteix en fràgil, l’arraconen i la substitueixen per una altra de més eficient, sense encomanar-se a ningú.

Espanya sembla ser una excepció dins d'aquesta orgia antidemocràtica d'Europa ja que ara es consulta als votants. No obstant això, els dos partits majoritaris no s'atreveixen a qüestionar les polítiques d'austeritat que se'ns imposa des de la UE. Fa només quatre dies que van modificar sobtadament la Constitució fruit d'aquestes imposicions. I ara, tots dos mostren predisposició a seguir les ordres de l'elit minoritària que decideix pel seu compte el present i el futur d'Europa. Si no ho evitem, aquesta elit també decidirà pel seu compte el nostre futur.

Qui pren les decisions a Europa? Si fem cas a The Guardian, ara governa el Grup de Frankfurt, una quadrilla formada per vuit personatges: Lagarde (presidenta de l'FMI), Merkel, Sarkozy, Mario Draghi (nou president del BCE), José Manuel Barroso (president de la Comissió Europea), Jean Claude Juncker (president de l'Eurogrup), Herman van Rompuy (president del Consell Europeu), i Olli Rehn (comissari europeu). Però per sobre d’ells hi ha una altra quadrilla molt més poderosa, de la qual The Guardian no diu res i a la qual se sol fer referència amb el nom genèric dels "mercats".

Resulta escandalós veure com a la premsa comercial i als tertulians de torn tot això no els preocupa. Prefereixen fer acudits fàcils sobre "l'estupidesa" de Papandreu en pretendre consultar el poble grec per conèixer el seu veredicte.

El contingut pervers de l'austeritat i les propostes del Partit Popular

Tota la justificació sobre l'austeritat fiscal s'ha basat, per tant, en dos "grans esperances": El rellançament de la demanda i el creixement de les exportacions. Aquestes també són les dues "grans esperances" que ara fa circular el Partit Popular.

Aquesta justificació ha capturat per complet, per activa o per passiva, als representants polítics que van obtenir les últimes majories electorals en cadascun dels països de la Unió Europea i ara pot capturar a la majoria dels electors espanyols .

La recuperació és necessària i possible

Sospito que quan la quadrilla que conformen el Grup de Frankfurt es retiri, gaudiran d'una pensió de luxe pagada per l'erari públic.

Els joves d'avui, en canvi, han de suportar tots els inconvenients derivats de l'atur i la precarietat laboral i això marca la seva vida immediata en forma de pobresa i manca d'oportunitats i també afectarà a les seves pensions de jubilació .

D'això no es parla. L'atur i la precarietat no es veuen com els problemes prioritaris. Per contra, els estan utilitzant per debilitar els salaris i els drets dels treballadors i perquè els especuladors puguin millorar les ràtios financeres.

La revisió de les dades que ens presenta l'informe de la Unió Europea, probablement té un cert fonament i s'acosta més a la realitat que les dades anteriors.

Però hauria de deixar clar que el que més està danyant la recuperació és l'obsessió en les polítiques neoliberals. No hi ha cap raó de pes per insistir en la reducció del dèficit públic tal com s'està fent. I això és vàlid per a tots i cada un dels Estats membres de la UME.

Hi ha, en canvi, una urgent necessitat de superar l'endeutament privat i la pèrdua de poder adquisitiu de la gent i aquestes dues xacres només es podran resoldre si s'utilitza la palanca de la inversió pública per donar suport al creixement econòmic.

VERSIÓN EN CASTELLANO

La teoria i la pràctica

De vegades he escoltat comentar que aquells que opten per la vida acadèmica i l'elaboració teòrica són uns covards. Es considera que volen evitar la incomoditat d'haver d'adoptar les mesures en el " món real”. Però aquesta és una opinió equivocada.


És cert, que en algunes ocasions, el regne de la teoria no està connectat amb el "món real". A pesar d'això, la majoria de les vegades, la seva influència en aquest “món” és significativa. Ara, per exemple, han aparegut moltes teories sobre la crisi econòmica que volen fer creure que aquesta crisi es deu al fet que “hem volgut viure per sobre de les nostres possibilitats”. Això ajuda a estendre un sentiment de culpabilitat entre les classes populars, les acovardeix i les desarma ideològicament. Si aquestes teories tenen tanta difusió és perquè els poderosos tenen interès en fer-les circular. Heus aquí la raó de la seva influència sobre el “món real”.


Precisament, la suposada desvinculació entre teoria i pràctica, permet als economistes vulgars, enganyar als seus alumnes, als seus lectors i en molts casos a ells mateixos, en pretendre que les seves teories són apolítiques. Aquesta difusió sobre una suposada ideologia científica i neutra és alhora deshonesta i perjudicials per als estudiants i per tots aquells que s'empassen les prediccions i les anàlisis d'aquests economistes.


La pretensió de presentar una teoria sota l'embolcall de la neutralitat, ja sigui en les teories dominants o no, és en si mateix una decisió política que segueix difonent la ideologia hegemònica . En economia no existeix un món diferent del de la política, del de la cultura i del de la qüestió social. Pretendre que l'elecció política, no forma part de la teoria econòmica que s'imparteix a l'aula, que es comunica des de la ràdio i la televisió o que es publica en els mitjans, és gairebé una bogeria. Ja que la teoria econòmica que es presenta a les aules i els mitjans, no pot deixar d'avalar una concepció política determinada, tots aquells que apostem per una política diferent de la del corrent neoliberal, hem de ser molt més acurats en la nostra forma d'actuar i ser capaços, alhora, d'apostar per una concepció teòrica alternativa.


Podem infravalorar la teoria i dedicar-nos a seguir els esdeveniments, adaptant-nos a la realitat i arrossegant-nos conforme van succeint les coses. En aquest cas, ens situarem a remolc de les teories dels altres, que acostumen a ser les teories de les classes dominants.


També podem adoptar el punt de vista contrari i convertir-nos en uns “essencialistes teòrics”, afirmant que sense les teories, els esdeveniments mai poden succeir. Ara bé, difícilment podrem sostenir les nostres teories sí la realitat les desmenteix repetidament i si no interessen a ningú.


Quan volem confeccionar una teoria treballem amb el cap, la ploma (o l'ordinador) i les mans, mentre que en la pràctica “lluitem amb l'espasa”, o sigui, en el carrer, el barri, la fàbrica,..., o en la contesa electoral.


El resultat final es decideix en la pràctica. Per aquesta raó, la lluita amb les mans i la ploma no pot ser més poderosa que la lluita amb l'espasa. Però la ploma és una condició necessària per a tenir clar quan, on i com “empunyar l'espasa”.

VERSIÓN EN CASTELLANO