El sistema econòmic capitalista és inestable i periòdicament produeix depressions profundes i de durada perllongada en les quals, com passa ara, l'atur creix per sobre de l’habitual.
La solució a aquestes situacions sempre ha requerit combinacions particulars d'actuacions econòmiques i polítiques.
Des del començament oficial de l'actual crisi econòmica fins al present, el nombre d'aturats ha augmentat en varis milions.
Davant d'aquesta realitat, les dretes i la major part de comentaristes econòmics demanen mesures al govern per a frenar l'atur. No obstant això, no s'atreveixen a suggerir que sigui el propi govern qui contracti directament als aturats. Es limiten a demandar bonificacions econòmiques i majors facilitats en l'acomiadament a l'espera que això animi als empresaris a contractar desocupats.
No sóc dels obstinats en fer paral•lelismes entre aquesta crisi i la gran depressió iniciada en 1929. Però vull recordar que lo que en aquella situació finalment va atenuar l'atur no van ser ni les bonificacions concedides als empresaris ni les reformes desreguladores del mercat de treball, que generalment no es van produir. El que "va resoldre" el problema de l'atur va ser més aviat l'esclat de la Segona Guerra Mundial que va incorporar a milions de desocupats en la indústria destinada a atendre a les forces armades. Van ser, per tant, els governs i les decisions polítiques els que van facilitar l’ocupació.
La guerra no té per que ser l'únic mitja per a implementar un programa d'ocupació per part del govern.
Avui, com en la dècada de 1930, la majoria de la gent vol l'activitat del govern per a acabar amb l'atur. Ara, com aleshores, l'oposició a la intervenció del govern prové principalment dels mateixos que l'acusen de passivitat a l'hora de reduir l'atur (consells d'administració, accionistes majoritaris, grans inversors,...) perquè s'oposen a pagar impostos addicionals i intenten impedir que el govern pugui controlar o regular la seva activitat. També tenen por que el govern pugui competir amb ells convertint-se en empresari.
Avui existeixen polítiques per a ajudar i rescatar a les empreses i això es veu com a normal. En canvi sembla una barbaritat sol•licitar que el govern es dediqui a ocupar a la força de treball que les empreses privades han acomiadat.
Un programa seriós d'ocupació impulsat des del govern no pot ser mai una qüestió subordinada a l'actuació de les empreses privades que es limiten a buscar el seu interès particular. Ha de ser, per contra, una prioritat social i una qüestió D'ECONOMIA POLÍTICA amb majúscules.
La consulta realitzada el passat 13 de setembre a Arenys de Munt ha posat damunt la taula un debat present a la nostra societat sobre el futur de Catalunya com a nació. Un debat que –malgrat que vagi més enllà de l’actual marc legal vigent- ICV considera que els partits i les institucions hem d’afrontar. Una altra cosa és de quina manera ho fem. Des d’ICV Reus, pensem que seria un error plantejar el debat sense reflexió, anàlisi de la situació actual i amb manca de pedagogia.
Precisament per complir aquests objectius, cal exigir responsabilitat i claredat als impulsors de possibles consultes. En primer lloc perquè el marc del debat és importantíssim. No és el mateix plantejar una consulta directament sobre la independència que sobre l’autodeterminació. La primera opció –evidentment que legítima- prejutja un determinat camí. En canvi, la segona –que és la que defensa ICV- comporta reconèixer el dret a l’autodeterminació del nostre país, la capacitat de Catalunya de decidir el seu futur sense cap limitació. Però també significa poder optar entre diverses alternatives: que Catalunya sigui una simple regió, que continuï com a comunitat autònoma, que tingui un Estat propi amb una relació federal o confederal amb l'Estat espanyol, o finalment que esdevingui un Estat independent. La població hauria de poder analitzar i debatre les diverses alternatives amb llibertat d'expressió per a totes. Ens agradin més o menys cadascuna de les postures, ens sentim més propers o allunyats de cadascun d’aquests horitzons.
En tot cas, hem d’aclarir que nosaltres som partidaris d’una via que ens permeti reafirmar-nos com a nació i que a la vegada compti amb un suport majoritari de la població i no provoqui traumes entre les classes populars que vivim i treballem a Catalunya.
Tal com dèiem abans, cal que la consulta parteixi d’una anàlisi acurada de la situació actual. I en aquest sentit, ICV també vol dir que és important reconèixer sense ambigüitats que amb el nou Estatut d’Autonomia i el nou model de finançament la situació ha canviat de forma notable. Aquestes dues eines han permès disposar a Catalunya del grau més alt d’autogovern fins a la data i no representen –malgrat les dificultats, que n’hi ha- escenaris superats. Des del nostre punt de vista, de manera equivocada, hi ha qui ha fet una lectura negativa del resultat d’aquests processos, fomentant la frustració social i pensant que així s’avançarà més ràpid.
Aquests són alguns dels postulats que com a formació pensem que han de ser fonamentals si volem endegar una consulta sobre el nostre futur. Evidentment, com no pot ser d’altra manera, respectem que altres pensin de manera diferent però ens agradaria que es respectés també el nostre punt de vista i que els nostres arguments esperonin un debat tranquil, pedagògic i enriquidor.
Nota.-Aquest article ha estat publicat, amb la meva fima, en la premsa comercial del Camp de Tarragona amb la finalitat d'impulsar el debat i expressar la posició d'ICV - Reus .
La crisi econòmica actual no és únicament financera. És també una crisi arrelada en el conflicte entre empresaris i treballadors. És una crisi del capitalisme i no només de les finances.
Per a demostrar-ho donarem un cop d'ull a la història econòmica dels últims anys centrant-nos en la productivitat, el salaris i els beneficis empresarials:
I . L'edat d'or
Des de finals de la Segona Guerra Mundial fins a 1970 la productivitat del treball creix. Els treballadors cada vegada fan servir màquines més sofisticades, estan més preparats i han de treballar més dur i ràpid.
Durant aquests anys, els salaris reals augmenten. Però la productivitat augmenta més ràpidament , i per tant, els beneficis i l'acumulació de capital, en termes absoluts, augmenten més encara.
Així la classe obrera va millorar els seus nivells de consum mentre els patrons es lucraven amb més beneficis. És el que s'ha qualificat com “edat d'or”.
II. La globalització neoliberal
Això canvia a l’esclata la crisi dels 70 i imposar-se la via de la globalització neoliberal com a sortida.
A partir dels 80 els salaris reals deixen de créixer. La revolució tecnològica substitueix treballadors per robots i màquines. L'activitat productiva es fracciona i una part es dirigeix ha espais amb salaris inferiors. La població activa creix amb la incorporació de dones i immigrants el que, acompanyat de la precarització de les relacions laborals, empeny els salaris cap avall.
No obstant, la productivitat avança de nou. En aquesta ocasió els guanys van íntegrament als empresaris i als gestors de l'empresa, majoritàriament en forma de repartiment de dividends i remuneracions exorbitants. La distribució de la renda empitjora passant a ser molt més injusta que abans.
III. L’increment del consum
Això no evita que la classe obrera augmenti de nou el consum gràcies a dues vies:
· 1ª L'increment de les hores de treball remunerat aportades per la unitat familiar amb la incorporació massiva de la dona al treball. Una incorporació que alhora comporta un increment addicional del consum: segon automòbil, guarderies, electrodomèstics, roba, restaurants,...
· 2ª L'endeutament de les famílies, que, com és conegut, es troba en la base de la crisi actual.
IV . El festí dels poderosos
Per a les classes dominants això ha estat fantàstic: han pogut incrementar el seu consum i invertir en activitats exageradament lucratives gràcies al creixement exponencial dels productes financers.
Una part d'aquests productes han prosperat precisament a l'ombra dels préstecs que havien de sol·licitar els propis treballadors per a accedir a béns que en molts casos eren per a ells imprescindibles (habitatge, automòbil, vacances...). El crèdit ha forçat fins a límits inimaginables el consum dels treballadors.
Els efectes socials de tot això han estat demolidors, fins i tot en els anys de bonança econòmica: milers d'accidents mortals per la precarietat laboral, aparició de nous riscos psicosocials, agreujament d’alguns dels riscos laborals que ja existents prèviament, inquietud profunda pel nivell d'endeutament,..., i fins i tot desintegració de moltes unitats familiars.
V. La solució està en recuperar la confiança dels consumidors?
Per als economistes mediàtics i els que els envolten, la sortida de la crisi passa per recuperar la confiança dels consumidors reprenent l'estat de l'economia que existia abans.
Aquesta estratègia no pren en consideració els problemes que acabem de relatar i el seu desenllaç catastròfic.
Els treballadors estan contenint la despesa per a protegir-se de les situacions adverses que ja han començat a viure i temen que es perllonguin. La via de l'endeutament està esgotada. El problema de mols és com pagar el deute que els va permetre adquirir mercaderies durant el període d’auge econòmic.En gastar-se menys també es més difícil la recuperació econòmica.
Per altra banda, els petits símptomes de recuperació, allà on es produeixen, no comportant ni creació de nova ocupació ni increment de la remuneració.
Les respostes dels empresaris a la crisi son les reduccions de plantilles i salaris. Els treballadors que encara conserven els seus llocs de treball es veuen obligats a treballar més per menys.
Això empitjora de nou la bretxa en els ingressos i en els nivells de vida entre empresaris i treballadors.
VI. Canvis estructurals sí, però quins?
Aquesta és una crisi greu que requereix canvis estructurals però en la direcció contraria a la que plantegen les organitzacions patronals i bona part dels economistes convencionals.
No es poden garantir resultats sostenible en l'àmbit de l'ocupació, sense qüestionar radicalment la distribució de la renda i sense abordar la disminució de la jornada laboral. Els recursos de la Seguretat Social només augmentaran si també ho fan el nombre d’ocupats, les bases de cotització i/o les taxes de contribució.
La via de l’autoregulació empresarial ha resultat una estafa.
Els consell d’administració únicament son capaços d’autoregular-se per apropiar-se dels guanys de les empreses, donar incentius desmesurats als directius i aconseguir el recursos que permetin materialitzar els projectes que han de garantir-los futurs guanys.
Els “lobbiyes” empresarials, per una part, es dediquen a contractar professionals per a escapolir-se de la normativa existent, soscavar-la o destruir-la. Per l’altra, financen grups de reflexió, per donar forma a la defensa dels seus interessos, expedir-los des dels mitjans de comunicació i presentar la seva activitat com a beneficiosa per a la humanitat.
Per aquesta raó fa falta una reglamentació solida, tant del sector financer com de la resta del mon empresarial, que no es pugui desfer ni arraconar des dels consells d’administració i que deixi clar que poden i que no poden fer.
Els treballadors han de tenir més poder a l’interior de les empreses donant passos en la direcció d’una veritable democràcia econòmica i social.
Les explicacions simplificadores que van prosperar durant alguns mesos amb les quals es pretenia assimilar la crisi econòmica actual a la viscuda durant La Gran Depressió podien dur-nos a imaginar un futur amb suïcidis d'empresaris desesperats. Però ha ocorregut el contrari ja que els suïcidis es produeixen en el bàndol dels treballadors. Mentre, els gestors de les empreses amb problemes han estat recompensats amb indemnitzacions llamineres, per tant és poc probables que tinguin ganes de suïcidar-se.
El cas més vistós encara que no únic, és el de France Telecom on en els últims divuit mesos hi ha hagut més de dues dotzenes d'empleats suïcidats.
Els suïcidis no han estat un fet limitat a l'actual mandat dretà de Sarkozy; també ni va haver en els anys de govern de l'esquerra plural. Això elimina la possibilitat d'atribuir-ho tot a la vulnerabilitat d'un empleat en particular o a una qüestió merament de conjuntura. Alhora, posen de manifest que la violència en els llocs de treball i la desesperació extrema dels treballadors s'han convertit en una qüestió generalitzada i estructural.
La por, l'assetjament, la imposició d'uns objectius mal definits, la competència extrema i les altes exigència psicològiques es troben entre els procediments d'una gestió empresarial que únicament es preocupa per la salut (o sigui, pel preu) de les accions. En canvi, es desentén de la salut dels treballadors.
Els canvis organitzatius a France Telecom que han desembocat en l'actual onada de suïcidis es van iniciar a l'ombra d'unes privatitzacions que es van presentar com un gran avanç i que convertirien al client en rei. Amb el temps s'ha descobert que l'argumentació era una farsa. L'únic rei són els beneficis empresarials als quals se subordina la resta.
El que ocorre a France Telecom no pot desvincular-se dels canvis que han afectat al sistema productiu i a les relacions laborals durant dècades. L'atur generalitzat que es va començar a viure a partir dels anys setanta i que ara està rebrotant, va permetre esborrar del centre del debat les qüestions vinculades als drets laborals i les condicions de treball, per a substituir-les per un debat genèric sobre la necessitat d'assegurar nous llocs de treball, sense preocupar-se de les seves característiques. Aquesta concepció s'ha incrustat i ara es donen totes les condicions perquè pugui ser utilitzada de nou.
Els suïcidis de France Telecom, han tingut un cert impacte en els mitjans de comunicació. No obstant això, únicament són un arbre més dintre d'un frondós bosc poblat per multitud de morts i malalties amb origen laboral. Ja fa molts anys que els treballadors moren físicament en el treball. Però també moren simbòlicament a causa de la falta de reconeixement públic, legal i penal de les causes que ocasionen la seva mort.
Reflexions sobre les eleccions alemanyes, portugueses i gregues
Les últimes eleccions generals han ocasionat un cop dur al bipartidisme a Alemanya i a Portugal. A Alemanya la suma de CDU-CSU i SPD representa menys del 57% dels votants contra un 70% de 2005 i el 80% en el decenni de 1990.
Els grans derrotats a Alemanya han estat els socialdemòcrates, però la CDU-CSU també retrocedeix i obté el seu pitjor resultat des de la fundació de la República Federal.
Els comicis donen la victòria a una dreta menys homogènia del que sembla. L'augment dels lliberals i el seu paper determinant en la formació d'un govern nítidament de dretes modifica la correlació de forces governamental: el Partit liberal (FDP) és un fervent defensor de les polítiques econòmiques més regressives; en política exterior és atlantista i partidari de la Unió Europea sempre que sigui fidel a la concepció liberal.
Els socialdemòcrates (PSD) paguen un alt preu per la seva acceptació de determinats postulats de dretes, primer de la mà de Gerhard Schröder i després al participar en un govern de coalició amb la dretana CDU-CSU. El PSD registra una caiguda de -11'2 punts percentuals i perd més de sis milions de vots. Això fins i tot té conseqüències continentals atès que el PSD ha estat durant anys el principal baluard de la socialdemocràcia europea.
Juntament amb el progrés del Partit lliberal, els resultats de Die Linke i els del Partir Verd, constitueixen la principal causa de la pèrdua de pes del bipartidisme. Die Linke augmenta 3,2 punts i arriba al 12%. La seva capacitat unitària i la coherència política li han atorgat un lloc important dintre del mapa polític alemany malgrat els permanents intents de marginació al que l’han sotmès els poderosos. Es tracta d'una heroïcitat difícil d'imaginar fa uns anys! Els Verds també aconsegueixen un bon resultat i superen el perill de desprestigi que podia ocasionar-los la participació en el seu moment en el govern de Gerhard Schröder.
La política de la nova coalició en el govern probablement accentuarà els conflicte dretes i esquerres atès que tindrà una conducta menys civilitzada en les esferes econòmica i social . El programa econòmic del FDP assegura dies negres per als treballadors no només d'Alemanya sinó també els de tot Europa. El conflicte dretes esquerres es manifestarà igualment en la política energètica (qüestionant l'estratègia de renuncia escalonada a l'energia nuclear), en la qüestió de la defensa (inclosa la presència a Afganistan) o en política exterior (impedint l'entrada de Turquia a la Unió Europea). Això, en un futur, pot propiciar un nou "tripartit" "roig-roig-verd" amb el SPD, Die Linke i el Partit Verd.
A diferència d'Alemanya, a Portugal la dreta reaccionària no assoleix la majoria parlamentària que tant anhelava. El Partit Socialista Portuguès seguirà governant, encara que aquesta vegada sense majoria absoluta. Però igual que a Alemanya els dos puntals del bipartidisme retrocedeixen. Qui avancen, en canvi són el Bloco i la coalició (CDU) formada pel Partit Comunista Portuguès i els Verds.
El Bloco, amb una campanya molt centrada en l’enfrontament permanent des de posicions d'esquerres amb la política governamental del Partit Socialista, ha multiplica tant el nombre de vots com el d’escons.
Aparentment la tendència de les eleccions de Grècia ha estat justament la contraria d’Alemanya i Portugal atès que els socialdemòcrates han assumit la majoria absoluta mentre el Partit Comunista Grec (KKE) i la coalició roig, verda i violeta (SYRIZA) han sofert un lleu retrocés. Però les coses són una mica més complexes.
De fet el gran salt del KKE i SYRIZA es va produir en les eleccions generals anterior quan ambdós pràcticament van duplicar escons. Ara els socialdemòcrates han tret profit de la voluntat majoritària d'expulsar a un govern de dretes desprestigiat. Això no ha impedit que el KKE i SYRIZA conservessin una bona part del avanç assolit fa 2 anys.
No obstant, no ens pot passar per alt que un increment notori de la mobilització i la seva radicalització, cosa que com sabem bé ha ocorregut a Grècia , no resulten suficients per a garantir un progrés electoral de les posicions més d'esquerres si no va acompanyat de propostes factibles, unitàries i coherent. Això a Grècia no ha estat del tot possible per varies raons. Una d'aquestes raons es troba probablement en la conducta del PKK que ha evolucionat cap a posicions que jo m'atreviria a qualificar com una mica rígides. Pel que fa a SYRIZA hem de dir que no ha estat capaç de gestionar adequadament la seva pluralitat i durant aquests anys ha viscut algun que altre episodi de crisi interna.
Globalment, les tres eleccions celebrades demostren que malgrat els missatges bipartidistes, hi ha molta gent que entén que l'únic objectiu de les conteses electorals no pot ser canviar un partit de govern per un altre, sinó que també fa falta canviar les polítiques que es fan des del govern. Les eleccions han resultat ser un bon moment per a parlar dels aturats, els joves, els treballadors, la taxa de pobresa i per a agrupar a través del vot a les persones que reclamen un futur amb dignitat. Els resultats permetran que la composició del parlament reflecteixi millor les respectives realitats polítiques i socials.
Avui dia, és un lloc comú afirmar que el neoliberalisme està en crisi, fins i tot entre alguns dels que, d'una o altra forma, han estat acceptant polítiques neoliberals.
Tinc la sospita que hi ha qui persegueix aparentar que el neoliberalisme està mort i garantir que no serà molestat mentre es guareix les ferides.
Certament, parlar de crisi del neoliberalisme, és una tesi defensable, a condició que afegim a continuació que encara no s'ha esfondrat.
Molts dels “aguts analistes” que ara es presenten com enterradors del neoliberalisme no tenen en compte que entre les arrels de la crisi actual es troba la pèrdua de pes de les rendes salarials en favor de les del capital. Per a ells, el problema únicament està en l'esfera financera. Aquesta simplificació no qüestiona l'herència que les polítiques neoliberals han llegat al capital durant els últims vint-i-cinc anys i deixa les mans lliures per a aprofitar la crisi per tal de reduir de nou als salaris i recuperar així els beneficis empresarials. De fet, la recuperació de beneficis és, juntament amb la inversió pública, la via que les classes dominants contemplen per a reanimar l'economia.
L'explicació oficial podria quallar si les coses tornessin al mateix camí d'abans. Però això no és possible: El consum i el comerç internacional no poden alimentar-se de nou de l'endeutament. La perspectiva general és ombrívola, encara que això no significa negar alguns brots localitzats de recuperació. El que es veu venir és, d'un costat, més atur i més dèficit públic, i de l'altre, menys creixement econòmic i menys comerç internacional.
És important, per tant, no adormir-se amb l'olor de l'encens seductor de l'enganyós funeral del neoliberalisme i amb el missatge reconfortant de la recuperació econòmica.
Hem de preparar-nos per a un llarg període d'enfrontaments socials. Les classes dominants es recolzaran, si és necessari, en posicions reaccionàries i intentaran dividir i enfrontar als de baix. Les classes treballadores hauran de defensar-se. Això pot contribuir a que la consciència de classe prengui cos, però també pot crear frustració ja que les condicions generals son adverses. S’han de saber aprofitar els nivells d'organització actualment existents i millorar la correlació de forces tenint com a objectiu momentani 1/el control i la limitació de l'activitat del capitalisme que continua desbocada i 2/el benestar general de la població.
La invitació de la cantant Noa als actes institucionals de la Diada ha estat un error. Considero, en canvi, un encert que els diputat i diputades d'ICV hagin acudit a l'acte amb un pin amb la bandera palestina per a protestar per unes declaracions que va fer Noa al gener a favor de la incursió militar israeliana a la franja de Gaza.
La carta de Noa als Palestins va tipificar de la mateixa manera el sofriment dels nens d'ambdós costats de la frontera i presentava una inacceptable equivalència física, de magnituds, entre els dispositius militars israelians i palestins sense tenir en compte que uns eren els opressors i els altres els oprimits.
Posteriorment la carta es dedicava a criminalitzar a Hamas i animava a l'exercit israelià perquè fes “el treball que tots necessitem que esfaci”; un treball que segons ella consistia en “eliminar” a Hamas.
No sembla molt encertat que aquesta dona hagi estat la elegida per a entonar el Cant dels ocells i convertit axis en la protagonista d’una jornada que sempre s'havia caracteritzat per la combinació de la reivindicació nacional i la solidaritat internacional.
Uns coneguts versos de Bertolt Brecht afirmen que “hi ha homes que lluiten un dia i són bons; hi ha altres que lluiten un any i són millors; hi ha qui lluita molts anys i són molt bons; però hi ha qui lluita tota una vida: aquests són imprescindibles...”.
Aquest escrit parlarà precisament d’aquests darrers. D’homes i dones com els companys Joan de Dalmau i el Gonzalo Bellanco, persones que per la seva trajectòria cívica han esdevingut un mirall, un referent a reivindicar.
Avui la memòria col•lectiva és un bé fràgil. Ens costa recordar com érem i d’on venim i del treball per assolir modestes conquestes (a vegades la millora d’un carrer, la dignificació d’unes parcel•les, la presència de persones de diferents procedències al nostre barri, el bastiment d’una escola..). Accions que han estat possibles només per les lluites anteriors de moltes persones anònimes.
També sovint s’oblida que bona part dels drets laborals que alguns (no tots) gaudim han estat possibles perquè gent com el Joan i el Gonzalo han superat individualismes posant-se al servei de tots i totes. Mestratges útils en uns temps en què el capitalisme ha demostrat que és un sistema fallit i aboca als més febles a que s’aprofundeixin les desigualtats existents entre treballadors i treballadores.
Vaig tenir la sort de compartir lluites amb tots dos. I conec per experiència pròpia la seva vocació de servei a les organitzacions que van pertànyer. Una vocació que no buscava mai protagonismes sinó ajudar en allò que calgués.
Com a membre d’ICV, una força amb un llarg recorregut de lluita obrera i social, penso que tarannàs com els del Joan i del Gonzalo no ens poden continuar passant per alt. Gràcies companys, amics.
Nota.- Resum de les paraules pronunciades en el lliurament del Premi “11 de Setembre, la Catalunya que volem” realitzat en el local d’ICV de Reus i que enguany ha recaigut en Joan de Dalmau i Gonzalo Bellanco , dues persones veteranes vinculades al món de la formació i el treball sindical.
De vegades la premsa econòmica convencional té alguna sàvia ocurrència. Fixin-se en la portada amb la qual ens va sorprendre fa uns mesos "The economist" . És premonitoria !:
El model econòmic francés (representat per Sarkozy) es va aguantant però vol aparentar més del que és i gira la mirada cap a Alemanya . El model alemany és més sòlid i toca molt més de peus a terra. El britànic, en canvi, no acaba d'aixecar el cap.
A França i Alemanya van progressar, com en molts altres indrets, les polítiques neoliberals, tant durant els governs de dreta com durant els de tipus social-liberal. No obstant això, no van arribar a l'extrem de desmantellar l’Estat del benestar i d’oblidar la política industrial. A més a més, van saber conservar una part del seu sector públic i els banquers no van assumir els nivells als que han arribat en altres països, com per exemple Espanya.
Ara Alemanya i França són els primers països que presenten símptomes de recuperació i el seu creixement ha frenat la caiguda de l'eurozona que continua aletargiada.
L'aposta alemanya de donar ajuts per l'adquisició d'automòbils ha tingut un efecte salvador, per molt que li dolgui a algun economista mediàtic: A més de beneficiar a la indústria autòctona ha afavorit de rebot a la francesa atès que la meitat dels automòbils adquirits a Alemanya van ser exportats de França.
L'altra mesura important d'Alemanya ha estat l'aposta, negociada amb els sindicats, per les reduccions momentànies del temps de treball complementades amb subsidis. Amb això s'ha aconseguit mantenir més de mig milió de llocs de treball. Sense aquesta mida hagués estat difícil que els alemanys s'arrisquessin a substituir els seus automòbils vells per uns altres de nous.
Però aquestes mesures tenen un recorregut curt. Per a donar continuïtat a la marxa, la locomotora alemanya necessita reanimar les exportacions . I això, en la conjuntura actual presenta moltes complicacions. Sembla doncs que encara no hi ha raons per fer repicar les campanes.
Participació a l'ESCOLA D'ESTIU DE LA U.I. DE CCOO de les TERRES DE LLEIDA
La setmana pròxima m'incorporo al treball i em toca intervenir a l'Escola d'Estiu de les CC.OO de Lleida. El primer dia parlaré de la crisi econòmica. El segon havia de dedicar-lo a analitzar la situació econòmica i financera de les quatre principals empreses de la província. Em limitaré a analitzar només una d'aquestes empreses. Es pot accedir al treball que penso presentar a través d'aquest enllaç.
La Seguretat Social ha estat una de les conquestes rellevants del moviment obrer. Garanteix subsidis als assalariats i les assalariades quan es veuen en la necessitat de deixar de treballar momentàniament (incapacitat temporal, maternitat, atur), així com pensions en cas d’invalidesa, jubilació o mort prematura. Des de fa uns anys també inclou prestacions assistencials per a persones que no han cotitzat prou però que acrediten un estat d’extrema necessitat. S’ha convertit en un gran mecanisme protector i ha complert la funció de principal programa de lluita en contra de la pobresa.
L’actitud enfront la Seguretat Social diferencia de forma clara les propostes de dretes de les d’esquerres.
Les primeres volen tornar a l'estadi arcaic de les proteccions individuals, a la individualització dels riscs i a la promoció dels fons privats de pensions a través dels grans grups financers i d'assegurances particulars. No pensen en les necessitats socials de la majoria, sinó en els interessos privats.
Per aquesta raó, presenten la Seguretat Social com abocada a la fallida i com una pèssima inversió per garantir una situació estable en el futur. Inciten a pensar en altres procediments suposadament més eficients i aconsellen subscriure plans privats de pensions.
Es pretén, així, perpetrar una autèntica estafa per posar en mans privades els recursos que ara gestiona la Seguretat Social.
Però la Seguretat Social ha anat garantint, dia a dia, les prestacions i alhora ha incrementat les reserves financeres. Això ha tirat per terra les prediccions catastrofistes amb les quals s’esperava atemorir el personal. Els fons privats de pensions, en canvi, han mostrat un alt nivell d’inestabilitat.
Tot i així, les dretes insisteixen en els arguments de sempre. D’una banda, pretenen traficar amb el fons de reserva, en aconsellar utilitzar-lo en inversions especulatives. Per l’altra, treballen per expandir els fons privats de pensions mentre burxen perquè disminueixin algunes prestacions públiques, com per exemple la pensió de jubilació, tot endurint els actuals mecanismes d’accés i els seus continguts protectors.
L’allargament de l’esperança de vida no té per què ser un problema tan greu com alguns volen fer creure. La vida de les persones NO es prolonga únicament en el tram superior dels 65 anys. També ho fa en els trams inferiors i això comporta un increment dels anys cotitzats previs a la mort.
L’esperança de vida en el tram superior als 65 anys varia en funció de la classe social. Les persones benestants acostumen a viure més anys que les de les classes treballadores. Té sentit retardar la jubilació a aquells i aquelles que ara hi accedeixen després d’una prolongada, i a vegades, dura vida laboral?
Contràriament al que diuen les dretes, encara hi ha capacitat per millorar el fiançament de la Seguretat Social:
Una manera seria eliminant els topalls en les bases de cotització. És injust que les persones amb rendes elevades realitzin una aportació percentualment menor que les que perceben rendes baixes.
Donat el pes de les situacions d’atur en la vida laboral, caldria assegurar la cotització durant tot el període de desocupació, inclòs quan s’ha de recórrer a la prestació assistencial. Això també aportaria més recursos i a la vegada generaria nous drets.
Però per entendre el veritable context del debat, és convenient tenir present que no ens trobem només davant d’un problema de tipus econòmic. El problema té un fort contingut polític: és una qüestió de justícia social.
Demostrar la viabilitat financera de la Seguretat Social i la seva eficiència permet desmuntar les enganyifes dels partidaris de la privatització. Ara bé, per quina raó la Seguretat Social ha de passar la prova de la integritat financera en garantir el pagament de les prestacions a través dels seus propis ingressos, mentre que el pressupost militar, l'educació pública o les infraestructures no ho han de fer?
Més enllà de la seva viabilitat financera, que ara per ara és indiscutible, l’evolució de la Seguretat Social es decidirà per la confrontació d’interessos. O dit d’una altra manera: es dilucidarà en la lluita de classes.
El sistema econòmic capitalista és inestable i periòdicament produeix depressions profundes i de durada perllongada en les quals, com passa ara, l'atur creix per sobre de l’habitual.
VERSIÓN EN CASTELLANO
