La gran crisis financiera. Causas y consecuencias

Con el nombre de “La Gran Crisis Financiera, cusas y consecuencias” se ha publicado en España- en forma de libro como antes ya se hizo en los EE.UU.- una serie de artículos que John Bellamy Foster y Fred Magdoff redactaron inicialmente para Monthly Review desde mediados de 2006 hasta finales de 2008, o sea, durante los años en los que se produce el estallido y la expansión de la crisis.

Puede ser útil informar previamente, para aquellos que aún lo desconocen, que Monthly Review ha sido una revista mensual líder de la izquierda de los EE.UU. desde 1949. En sus páginas escribieron de manera continuada personajes de la talla de Paul Baran, Paul Sweezy y Hanrry Magdoff entre otros y ofrecieron un análisis peculiar del capitalismo. Una parte de sus aportaciones fueron ampliamente difundidas inicialmente a finales de los años 60 en un libro, escrito por los dos primeros, que tomó por título “El capital monopolista” y que fue traducido a muchos idiomas, entre ellos el español y el catalán.

El hecho de que el libro que ahora comentamos no incorpore los artículos más recientes de los autores puede dar la impresión que la traducción nos llega cuando su contenido ya ha perdido actualidad. Pero me inclino a pensar que más bien ocurre lo contrario dado que asistimos a un intento serio de hacernos olvidar la verdadera naturaleza de esta crisis.

El libro se divide en dos partes: causas y consecuencias.

El análisis de las causas empieza con un primer capítulo dedicado a "La burbuja del endeudamiento”. El capítulo explica como el capitalismo de los EE.UU. ha intentado resolver la contradicción que comporta el estancamiento de los salarios frente a la necesidad de garantizar el consumo de masas como combustible para el crecimiento económico y la inversión. Esta contradicción, como veremos a continuación, se pudo atenuar temporalmente gracias al endeudamiento de las familias.

La ratio entre la deuda pendiente de pago y la renta disponible pasó, durante el periodo que va de 1975 a 2005, del 62% al 127%. Estos volúmenes de endeudamiento presentaron una relación inversa con los niveles de renta. “Todo esto apunta a una división clasista de la deuda”.

La mayor parte de esta deuda se relacionó con la vivienda. Los bajos tipos de interés posteriores a la crisis de 2000 (la del "punto com") tentaron a las familias trabajadoras a hipotecarse cada vez más lo que permitió financiar los gastos. El aumento masivo de la deuda de las familias, fue, por lo tanto, el factor más importante en la economía de los EE.UU. para evitar temporalmente la depresión del mercado.

El segundo capítulo, "La explosión de la deuda y la especulación", intenta enlazar con las reflexiones sobre la tendencia general del capitalismo maduro al “estancamiento” que Hanrry Magdoff y Paul Sweezy desarrollaron en la década de los 70 y los 80 desde las páginas de Monthly Review.

Estancamiento, nos recuerdan los autores, “no quiere decir que no exista crecimiento, sino que la economía funciona por debajo de su potencial, con capacidad productiva ociosa importante y con una desocupación y una subocupació significativas”.

La tendencia al estancamiento viene impulsada, según Hanrry Magdoff y Paul Sweezy, por la formación de monopolios que pueden manipular los precios y por la existencia de una parte de la producción que el sistema no logra absorber. De esta manera, el capitalismo de los países del centro pierde una parte de su dinamismo inicial al ver agotada su fase competitiva.

El estancamiento comporta un exceso de capacidad productiva y, por lo tanto, una desaceleración de la inversión productiva, que viene acompañada del crecimiento de nuevas actividades “residuales”, como la producción de armas o las grandes campañas publicitarias. La sobredimensión de la actividad financiera y de la especulación deber ser contempladas dentro de este tipo de actividades “residuales”.

A partir de este punto de vista los autores examinan la disminución histórica de la inversión productiva y el aumento en la especulación en la economía de los EE.UU. Esto les lleva a la conclusión que una parte considerable de la deuda no fue invertido de manera productiva, sino que sirvió para hinchar el capital especulativo y esto "tiene poco o ningún efecto estimulante sobre la producción”. Las ganancias especulativas aumentaron del 15% del total durante la década de 1960 al 40% en 2005. En el mismo periodo, los beneficios de las empresas pasaron del 50% al 15%. Pero como se ha podido ver, esta "financiarización” de la economía no puede garantizar un funcionamiento estable del sistema.

En los capítulos tres y cuatro los autores exploran el fenómeno del crecimiento masivo del capital financiero y especulativo en los últimos 30 años y llegan a la conclusión que la "financiarización" ha dado lugar a una nueva fase híbrida de la etapa del capital monopolista, que ya no es exactamente igual a como fue analizada por Sweezy y Baran en el libro del mismo nombre al que nos hemos referido al principio. Esta nueva fase podría denominarse como la del "capital monopolista financiero”.

Si hacemos caso al índice, la segunda parte del libro se dedica a las consecuencias de la crisis. Sin embargo, lo que los autores hacen inicialmente es analizar las etapas de la burbuja especulativa. Según ellos son cinco: 1ª/ Una nueva oferta (la titulación en este caso). 2ª/ La expansión del crédito (que permite alimentar la burbuja). 3ª/ La manía especulativa (que alimenta las burbujas). 4ª/ Las dificultades (que marcan un cambio de tendencia). 5ª/ El desplome/pánico (etapa final de la burbuja).

El recorrido por estas cinco etapas sirve de preámbulo para continuar analizando la crisis desde una perspectiva histórica partiendo de la llamada “tesis del estancamiento” a la que antes ya hemos hecho mención. Este análisis les permite tomar cierta distancia con “la tesis de la financiación” defendida por algunos sectores de la izquierda. Para los autores del libro no es la financiación la que conduce al estancamiento sino más bien lo contrario dado que el origen del problema se encuentra en el estancamiento y la financiación es precisamente uno de sus síntomas.

Las autoridades monetarias   han interpretado la crisis únicamente como uno problema de falta de dinero (liquidez) y se ha pensado que este problema se podría solventar vertiendo más dinero en los mercado y bajando los tipos de interés. Sin embargo Foster y Magdoff consideran que sería mejor interpretarla como una crisis de solvencia debido al declive de los prestamos y de los activos que poseen las instituciones financieras. Esta observación es de una importancia crucial y también nos puede servir para comprender algunos de los grandes problemas ocultos del sector financiero español.

Probablemente la parte  del libro dedicada a las propuestas es la más frágil. Sus alternativas se limitan a una serie de reflexiones genéricas sobre la necesidad de la economía política y de  la lucha por el socialismo.

La jubilació als 67 anys i l’espoli dels drets social.

El govern prepara l'opinió pública per a perpetrar un nou atac als drets socials : endarrerir l'edat de jubilació als 67 anys.

Es vol justificar amb els arguments de sempre: el dèficit públic, el problema demogràfic, la racionalitat, el creixement insuportable de les jubilacions anticipades,...

El dèficit públic

És veritat que inicialment l’ampliació de l'edat de jubilació podria tenir un efecte "positiu" en la despesa pressupostària: es reduirien les pensions en nombre i quantia econòmica. Però no faria disminuir el volum de desocupats; més aviat passaría el contrari.

Cal recordar, en tot cas, que el dèficit públic també es pot tractar fent créixer els ingressos fiscals de l’Estat. Això seria possible millorant el poder adquisitiu dels actius i incrementant alhora la massa salarial bruta (salari directe + cotitzacions socials).

En lloc de triar aquesta darrera opció, el govern troba normal ajudar els més rics per la via de les rebaixes fiscals i intenta crear les condicions favorables per poder exonerar als patrons d’una part de les seves aportacions a les cotitzacions socials. Aquesta és justament la intenció que s’amaga darrera la suposada “racionalització” de la Seguretat Social.

El problema demogràfic.

La segona nota de la partitura és el problema demogràfic: vivim més anys i això és una calamitat. L’allargament de la duració de la vida ens obliga a treballar més si no volem incrementar el temps que passa entre el dia de la jubilació i la mort.

Aquest argument no te en compte que l’increment proporcional en l’edat de jubilació ha estat menor que l’increment proporcional de la productivitat en el treball. Aleshores, on està el problema?

L’edat efectiva de jubilació

Per donar consistència a la proposta es recorre a una estadística que barreja naps i cols i que indicaria que l’edat de jubilació “efectiva” s’ha reduït els darrers anys.

Ara bé, això no és del tot veritat: l’edat de jubilació ha continuat inamovible als 65 anys i aquesta és precisament l’edat que ara es vol endarrerir.

El problema de fons no és deriva de l’actual edat de jubilació. Tot el contrari: Avui en dia, a una bona part dels assalariats majors de 55 anys les empreses els consideren vells. Com que no els contracten o els acomiaden, no els queda altre remei que el subsidi d’atur o la jubilació anticipada. I l’anticipació, quant és produeix, comporta una pèrdua vitalícia de la pensió proporcional al temps que falta per complir els 65 anys.

Per això el discurs sobre la necessitat de treballar més temps és fals: el veritable objectiu és deixar-nos amb pensions més reduïdes!

 Un espoli

La jubilació, com la resta de prestacions contributives és un dret social dels treballadors per compta d’altri que prové de les cotitzacions socials. Unes cotitzacions que poden ser considerades com un salari diferit amb un fort contingut solidari.

El salari diferit permet disposar d’un temps lliure remunerat en el qual ja no s’ha de prestar un treball sota les ordres i organització del patró. L’increment de l’edat de jubilació no es altre cosa que un intent de fer disminuir els ingressos i els drets dels assalariats per tal de millorar els beneficis i el poder dels empresaris. Es tracta d’un veritable espoli.

VERSIÓN EN CASTELLANO

La pluralitat de tragèdies de l'empobrit Haití

Qualsevol gran ciutat sofriria danys importants si es veiés afectada per un terratrèmol com el que ha assolat Haití , però no és casualitat que en el cas que ens ocupa les conseqüències hagin estat tan devastadores.

Els llibres donen fe d'altres catàstrofes naturals que en forma de terratrèmols ( 1707, 1842 ) o huracans i tempestes van ocasionar en el passat la mort de moltes persones i van destruir part dels habitatges i infrastructures de l'illa.

Ara bé, aquesta història de catàstrofes naturals ha anat acompanyada d'una altra història d'empobriment i d'intervencions estrangeres que han impedit que el país pogués construir amb dignitat els seus propis instruments polítics per a prevenir-se dels riscos que l’amenacen.

Alguns estats que ara presumeixen d'enviar ajuda són en part responsables de la catàstrofe que amb la seva actuació humanitària volen atenuar.

Encara està en la memòria de molta gent el terror perpetrat per la dinastia Duvalier amb el suport del govern nord-americà i francès entre altres. Més recentment, vam presenciar la dissolució del govern democràtic d’Aristid, que malgrat haver estat elegit per un 74% de la població, va ser derrotat per un cop d'estat patrocinat internacionalment.

Això, en cap cas  ens ens pot portar a infravalorar  la labor exemplar de les  persones que provenien d'altres països i que han estat realitzant  tasques d'ajuda, entre les quals ocupen un lloc destacat el personal de les Nacions Unides que complien amb la missió que se'ls havia encomanat. Una part d'ells formen part ara de les vícitimas del terratrèmol.

No se'ns pot pàsar per alt que  les polítiques neoliberals imposades durant les ultimes dècades, han impedit que els diferents governs d'Haití poguessin intervenir en la seva economia. De forma paral.lela, als EE.UU, s'han aplicat polítiques proteccionistes que arruïnen l'agricultura dels països empobrits. Això obliga a milers i milers de petits agricultors a abandonar els seus cultius i desplaçar-se a les grans ciutats per a acabar vivint en habitatges precaris. Quants d’aquests pagesos ara han quedat atrapats sota les runes?

Seria una temeritat culpabilitzar l'actual govern d’Haití de la catàstrofe. Qui veritablement ha governat en els últims anys ha estat la denominada "comunitat internacional" que ha prioritzat els objectius de control militar i ha postposat les mesures d'ajuda humanitària i de lluita contra la pobresa.

 Les tempestes i huracans de 2008 van ser un advertiment de la vulnerabilitat d'Haití que llavors ja va sofrir una veritable catàstrofe. Cuba, en canvi, que donada la seva posició geogràfica, aleshores va ser víctima d'una situació gairebé idèntica, va saber actuar de manera organitzada i va aconseguir que els efectes devastadors fossin menys nocius.

 Ara la prioritat és salvar vides i reparar les conseqüències malignes del terratrèmol. Però això hauria de donar pas a una nova realitat en la qual en lloc d'intentar controlar el seu govern i espoliar la seva economia, es respectés la voluntat democràtica de la població i es contribuís a la pacificació.

 Haití ha de poder tenir un govern amb capacitat de prevenir i alleugerir les conseqüències de futures catàstrofes. L'ajuda internacional ha de servir pequè el país pugui disposar de les infrastructures necessàries i  materialitzar polítiques que ajudin a superar l’actual estat de pobresa.

Guarir o infectar les ferides?

Les dretes i tots els que les envolten, no deixen de proposar una reforma laboral com solució miraculosa.

Sembla que vulguin fer-nos creure que l'atur no és altra cosa que un símptoma d'una misteriosa crisi financera i que aquest símptoma es podria suavitzar donant més poder als empresaris al contractar i explotar als treballadors.

En canvi, de moment pràcticament ningú contempla la possibilitat d'una reforma que redueixi el temps de treball, millori el salari, ampliï els drets laborals i doni més poder a les organitzacions dels treballadors dintre de les empreses.

De fet, aquestes últimes mesures serien les més adequades ja que l'atur i la crisi econòmica actual són dos fenòmens que s'han anat alimentant mútuament durant el període de gestació i esclat de la crisi i continuen fent-ho actualment.

Si fem una anàlisi retrospectiva ens adonarem que les economies industrials durant els últims 30 anys no han sabut ajustar la durada de la jornada de treball a les noves realitats:

En aquest període de temps el nombre d'hores treballades per persona ocupada pràcticament s'ha mantingut; en canvi la productivitat del treball s'ha duplicat.

L'ajustament entre productivitat i hores treballades s'ha produït a nivell individual en lloc de fe-se de manera col•lectiva. És a dir, ha crescut l'atur i la subocupació a costa de la proliferació del treball a temps parcial i dels contractes eventuals. Aquesta creixement de la precarietat laboral ha actuat com una llosa sobre els salaris i ha obligat a moltes persones treballadores a endeutar-se.

La situació hagués estat altre si els treballadors s'haguessin beneficiat dels guanys de productivitat dels últims 30 anys a través de la reducció del temps de treball i de l'increment del salari per hora treballada. Aquest és precisament l'ajustament que permetria guarir les ferides.

Però desgraciadament, suggerir això avui dia és un tabú. Resulta més fàcil recrear-se en les xifres d'atur per a justificar a continuació qualsevol tipus de proposta atribuint-li facultats curatives quant en realitat l'única cosa que farien seria infectar més les ferides.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Sobre les mentides repetides mil vegades

D’ençà del 2007, ha fet fortuna –salvant les distàncies- entre algunes formacions polítiques de Reus, aquella màxima de Goebbels sobre que una mentida repetida mil vegades inevitablement s’acaba convertint en realitat. No s’adonen que les seves afirmacions i els seus fets en relació a la contracta sobre la brossa a la ciutat de Reus es contradiuen de manera aclaparadora. O com s’entén, sinó, que la seva oposició radical a la nova contracta s’hagi transformat finalment en una benedicció unànime al treball de l’àrea de Medi Ambient?

Avui, més que mai, és temps de responsabilitat des de les administracions per donar un missatge de transparència i de servei al ciutadà. Aquest missatge no és contradictori en explicar els fets tal com han succeït i en donar elements a les persones perquè treguin les conclusions oportunes. Som conscients que ens ha tocat de viure també un temps de recuperació de la memòria i per fer-ho bé hem de començar per aquella que ens és més propera.

Comencem, doncs, fent una mica de repàs de totes les afirmacions que el temps ha demostrat falses i malintencionades sobre aquesta contracta que representa la de major quantia de les que atorga l’Ajuntament i que afecta un tema cabdal com és el de la neteja i la recollida de residus de la ciutat.

En un primer moment, des del “Comitè d’empresa” de Focsa es va al·legar que estaven en contra d’una nova contracta perquè feia perillar els llocs de treball, una alerta a la qual algunes formacions polítiques s’hi van sumar. Tots es van negar a escoltar un fet conegut i demostrable a través d’una simple consulta al DOGC número 4556: el conveni col·lectiu vigent del sector (disposició addicional 4a) indica clarament que en cas de rescissió o canvi de titularitat en la concessió administrativa, el personal serà absorbit pel nou concessionari o en el seu defecte per l’Ajuntament amb les mateixes condicions econòmiques i laborals en què ha finalitzat la contracta anterior.

Per tant, el conveni col•lectiu ja garantia els llocs de treball i les seves condicions. Llavors, quins interessos defensava aquest Comitè d'empresa?, es preocupava pels drets dels treballadors com era la seva obligació, o potser es dedicava a vetllar únicament pels interessos d'una empresa molt potent que li assegura des de fa anys el monopoli sindical?

Aprofitant-se de la cerimònia de la confusió, el grup municipal de CiU, al qual s’hauria d’exigir un major grau de responsabilitat per ser l’opció majoritària a l’oposició, va donar suport a aquest “Comitè d’empresa” tan estrambòtic i, a sobre, va beneir, per activa o per passiva, unes quantes tergiversacions que el mateix “Comitè” va fer circular i amb les quals es posava en qüestió l’honorabilitat de l’anterior regidor d’ICV i, de pas, la de l’actual. De manera retroactiva, es va acusar l’anterior regidor –fixi’n-se bé, quan aquest ja havia deixat les responsabilitats en la matèria- de maniobres fosques, d’operacions poc clares, d’afavorir a la seva família,... i de no se quins plans de futur. Si era veritat tot això, per què no ho havien denunciat anteriorment? Simplement no ho havien fet perquè no existien aquests fets. Tot era un invent.

Quan el ressò de tota aquesta campanya difamatòria es va anar esmorteint es va intentar aconseguir una pròrroga de la contracta de la brossa sense tenir en compte la legalitat vigent. Fa només un any, tots els grups de l’oposició (CORI inclosa, fent-se càrrec de la part artística i de l'acompanyament musical) van insistir en aquesta incoherència i van presentar una moció al Ple demanant una pròrroga de l’actual concessionària. Si fem servir un símil futbolístic ens adonarem de la barbaritat que es plantejava: és com si en meitat d’un partit un dels contrincants demanés aturar el joc i saltar directament a la pròrroga. El secretari de la Corporació va advertir de la il•legalitat d’aquest fet i la demanda es va esfumar d’igual manera que les altres qüestions ho havien anant fent.

No puc passar per alt que la disposició legal de la qual hem parlat més amunt i que garanteix que els treballadors no perdin els seus llocs de treball al canviar la titularitat de l'empresa on presten servei, presenta un redactat idèntic al d'una altra clàusula legal que l’Ajuntament de Reus es va veure obligat respectar fa uns anys. Com alguns de vostès recordaran, això va succeir després que l’Ajuntament perdés tots els judicis, degut al fet que en crear-se l'actual empresa de transport públic no es va fer càrrec dels treballadors que prestaven anteriorment el servei a través d'una altra empresa. Aquella, va ser, per cert, una altra situació trista i alhora perjudicial per a la ciutat que curiosament es va produir quant la dreta nacionalista formava part del govern municipal i va tenir de principal protagonista a un regidor de CiU.

Ara, com dèiem al començament, sembla que tot això vol deixar-se en l’oblit i tots els grup, inclosos els opositors, han votat unànimament. Alguns celebraran aquests esdeveniment, però personalment, quan la dreta vota alguna proposta amb les esquerres, em poso a tremolar i no em puc deixar de preguntar quin pot ser-ne el motiu.

Dubto que el vot de la dreta hagués estat el mateix si la beneficiària de la contracta no hagués estat Focsa, sinó una altra de les empreses que concursaven, ja que tot em porta a la conclusió que el “comitè d’empresa” i els partits de l’oposició han actuat pensant únicament en com afavorir a una empresa privada (Focsa en aquest cas), en comptes de preocupar-se de com millorar la neteja i recollida de residus de la ciutat.

Afegiré que, a diferència de l'oposició, no tinc cap simpatia per Focsa, entre altres qüestions, degut al fet que ja fa uns anys vaig ser apallissat brutalment al costat d'altres sindicalistes per defensar els vaguistes de Focsa en unes circumstàncies en les quals alguns dels membres del comitè d'empresa actual feien d’esquirols i eres transportats per cotxes de l'empresa en els quals s'amagaven bats de beisbol.

Però malgrat aquests antecedents, curiosament ha estat un regidor d’ICV, formació política de la qual transitòriament sóc el principal dirigent a la ciutat, qui ha gestionat un concurs on al final la contracta ha estat concedida a Focsa. Nosaltres hem actuat amb la màxima objectivitat deixant a un costat els perjudicis rebuts en clau personal i política. Com acabem de demostrar, no tots poden dir el mateix.

Des d’aquestes línies, voldria agrair al regidor Ernest París, no només el seu treball, la seva constància i solidesa en moments que - estic segur- han estat durs, sinó també la seva capacitat per generar quan li han deixat treballar realment amb tranquil•litat i sense manipulacions, consensos. Ha estat capaç d’oblidar les travetes, d’obrir les mires i fer participar a tothom amb l’objectiu que Reus tingués la millor contracta. Un objectiu que alguns, lamentablement molts si pensem en l’oposició inicial, no haurien haver perdut mai de vista.

He dit abans que la política s’enfronta avui a un temps que exigeix responsabilitat màxima, conviccions profundes i treball desinteressat per a la comunitat. Tant de bo, l’exemple de coherència i de rigor que el grup municipal d’ICV-EUiA ha donat en aquest tema serveixi perquè altres entenguin finalment que la realitat és tossuda. Malgrat que les mentides es repeteixin.

 Atricle publicat a:
Reusdigital i a Teball icv-reus nº3

Crisi, correlació de forces i democràcia econòmica i social

Les crisis econòmiques com l'actual multipliquen les injustícies  i tenen uns costos socials immensos, però per si mateixes, no provoquen l'enfonsament del capitalisme. En un o altre moment, es generen "solucions" que preserven els elements bàsics del sistema.

No obstant, les crisis acostumen a ser moments peculiars per a modificar la correlació de forces entre classes social i per a canviar a llarg termini les condicions d'existència dels assalariats millorant-les o empitjorant-les.

Ara estem veient com les "propostes" de la dreta presten una importància cabdal a aquesta qüestió de la correlació de forces ja que pretenen reforçar el poder arbitrari dels patrons. Per això insisteixen en una reforma regressiva de la legislació laboral.

Paral·lelament, l'increment de la taxa d'atur actua com un vendaval que afavoreix les pretensions dels patrons, posa pressió sobre el govern i aguditza la competència entre treballadors.

Contràriament, l'actitud de bona part dels comentaristes d'esquerra és molt menys beligerant que la de la dreta ja que no incorporen de forma explícita la possibilitat de canviar la correlació de forces en una direcció favorable a la classe treballadora. Un pas adequat en aquesta direcció es podria donar reivindicant reformes que enfortissin el principi de causalitat en les relacions laborals i garantissin més i millors drets econòmics i socials per a les organitzacions sindicals.

No està de més recordar que les empreses i els bancs acostumen a ser dirigides per consells d'administració més o menys reduïts. Els assalariats i les organitzacions sindicals, per regla general, queden, en major o en menor mesura, apartats de la presa de decisions. En el cas espanyol únicament disposen d'alguns drets d'informació i consulta i aquests drets moltes vegades no es respecten.

Tampoc es pot oblidar que els components més influents dels consells d'administració actuen directa o indirectament com grups de pressió i vigilen cada pas del govern al decidir el contingut de les lleis i al fer-les complir.

De fet, la crisi econòmica actual, igual que les anteriors, és en primer lloc el resultat de les decisions, interessos i embolics dels consells d'administració més poderosos a nivell mundial.

Després de la crisi de 1929 les empreses i els bancs van ser sotmesos a lleis i regulacions governamentals promulgades sota la pressió de les masses treballadores que havien estat les principals damnificades pels aspectes més malignes (atur, feixisme, guerra,...) de la depressió. Però a poc a poc la correlació de forces es va tornar més favorable als patrons i llavors els mateixos governs van permetre a les empreses eludir les lleis que abans havien aprovat; més tard les van modificar, i, fins i tot, algunes les van eliminar.

Al llarg dels últims trenta anys, sota el paraigua del neoliberalisme, les finances han tingut via lliure gràcies a la desregulació prèvia i d'aquí prové una de les causes de la crisi econòmica que venim sofrint.

Per a evitar que fets com aquests es repeteixin fan falta noves i més estrictes regulacions governamentals. Ara bé, com es pot comprovar amb les experiències anteriors , això no és suficient.

Una manera potent de garantir que la regulació tingui un efecte beneficiós, seria que els treballadors dintre de les empreses poguessin participar en les tasques de supervisió i en l'execució de les activitats econòmiques i financeres. Això permetria inaugurar una fase de progrés social.

Es tractaria, en altres paraules, de democratitzar el lloc de treball. Aquesta democratització també ajudaria a tenir més en compte els efectes econòmics, ambientals, culturals i polítics de les decisions i actuacions que l'activitat empresarial té sobre el territori on precisament viuen els treballadors i les seves famílies.

VERSIÓN EN CASTELLANO

Conceptes econòmics i diàleg de sords

Fa uns dies, participant en una tertúlia d'una emissora local, em vaig adonar que en els debats diaris dels mitjans de comunicació i en les controvèrsies polítiques més quotidianes, existeix una font de confusió sobre el que s'amaga darrere de certs conceptes econòmics, la qual cosa permet estigmatitzar determinades propostes i presentar com excel•lents altres.


Això és especialment cert quan es parla de nocions molt generals, abstretes de manera "fàcil", com són "economia de mercat", "lliberalisme", o fins i tot “capitalisme”. Sovint, aquests conceptes, omnipresents en els mitjans, són considerats com sinònims, la qual cosa és rotundament falsa i només pot conduir a malentesos o a un diàleg de sords.


Una cosa semblant ocorre amb altres grans conceptes generals, com “lliure competència” o “intervenció de l’Estat”.


Curiosament, quan algú denúncia "la desregulació" i "la falta de drets" i explica com ambdues ens han retornat a la "llei de la selva" on al final guanya el més fort, sempre acaba apareixent-ne un altre que intenta fer creure que el que s'està dient és oposat a la "lliure competència" o que és fruit d'una "desviació estatalista". Arribats a aquests punt, se sol produir un triple salt mortal assimilant "l’estatalisma" amb les economies fallides dels antics països dels desaparegut "bloc de l'Est".


La "lliure competència" és un concepte teòric que s'associa al funcionament del sistema capitalista, i que, segons l'economia convencional, permet una organització on tots els mercats (de béns, de serveis, financers,...) funcionin de tal manera que cap persona, cap grup, ni cap empresa, conti amb la possibilitat d'imposar-se sobre els altres i/o els anul•li.


Però fins i tot acceptant aquest punt de vista, ha d'afegir-se a continuació que perquè la competència funcioni, l'Estat i els organismes internacionals haurien d'establir les regles del joc ja que no poden ser els jugadors els que decideixin per si mateixos. Per tant, "la lliure competència" i la "desregulació" no només no són la mateixa cosa sinó que en certa mesura són conceptes oposats.


Ara bé, això no vol dir que la regulació, per molt sòlida que aquesta sigui, garanteixi una competència veritablement lliure. De fet, la pròpia existència del capitalisme monopolista, que és la forma que adopta l'actual sistema econòmic, la dificulta. Si algú dubta sobre aquesta última afirmació que observi els preus dels productes agrícoles i els perjudicis que aquests preus comporten per als pagesos mentre les grans empreses que tenen el monopoli de la distribució acumulen beneficis llaminers.


Altre manera de marejar a la gent consisteix a presentar als crítics del neoliberalisme com "estatalistes". Els neoliberals, en canvi, no tindrien aquesta "tara".


Però la història recorreguda pel capitalisme ens aclareix que per a ajudar a la producció, l'Estat ha d'assegurar la creació d’infrastructures i oferir a la població determinats "serveis públics". Sense carreteres i línies de ferrocarril no flueix la "lliure competència".


En tot cas, si que existeix una diferència fonamental al voltant del paper de l'Estat entre neoliberals i els qui no ho som.


Aquests últims, d'algun o altra manera, coincidim en que l'Estat ha d'intervenir per a corregir les desigualtats inherents a una economia capitalista ideant una política de redistribució de l'ingrés recaptat a través d'impostos i cotitzacions socials, i assegurant d’aquesta manera ajudes diverses; també som partidaris d’establir un salari mínim i una bona legislació laboral.


Els neoliberals, en canvi, defensen justament el contrari. Per a ells, l'atur i la injustícia social no són atribuïbles al sistema capitalista sinó que són culpa de l'Estat, que amb el seu salari mínim, els seus sistemes de seguretat social, la seva normativa laboral i les seves prestacions "massa generoses", desincentiva la recerca d'ocupació i imposa a les empreses unes condicions massa oneroses.


Més enllà d'aquestes diferències conceptuals, se'm fa difícil combregar íntegrament amb la visió convencional de la "lliure competència" quan aquesta permet, fins i tot en el seu estat més pur, que una porció dels guanys generats per la producció "circuli lliurement" cap a les mans d'uns pocs que no han fet altra cosa que esperar "de braços creuats" que arribés el moment d'embutxacar-se els fruits del treball aliè.

VERSIÓN EN CASTELLANO

El decreixement: la teoria de la recessió permanent

Avui en dia hom comença a ser conscient de que el planeta està en perill a conseqüència dels danys ambientals ocasionats per “ les nostres economies” capitalistes. Per tant, el debat sobre les possibles solucions és ineludible, encara que trobar-les no és gens fàcil. Però hi ha qui ja ens ha suggerit una recepta miraculosa: el decreixement.

La teoria del decreixement es fonamenta en la impossibilitat de mantenir una economia sempre expansiva, que tendeix al creixement il•limitat, quan els recursos naturals son limitats. La idea central seria donar la volta a la situació, de tal forma que s'entrés en una nova fase en la qual la tendència fora la de decréixer.

Aquesta proposta compta amb una avantatge: la seva claredat. És perfecta per aquells que busquen solucions simples per als problemes complexos. L’eslògan sembla ja dir-ho tot . Fins i tot assenyala allò que es pretén combatre, atès que “decreixement “no és altra cosa que l'oposat de "creixement".

Fins ara el creixement econòmic s'ha amidat a través del PIB, un indicador que, sent clarament deficitari, és el més conegut i acceptat per tothom. El PIB s’obté indistintament a través de dos aspectes d'un mateix fenomen: o bé a través de la producció de béns i serveis o bé a través de les rendes repartides.

Entrar en la via del decreixement és per tant comprometre's a produir cada any menys béns i serveis que l'any anterior. Però, per definició, també comporta disminuir el percentatge global d'ingressos.

I aquí és on apareix el primer gran problema: Atès que el decreixement és una proposta d'abast universal, per a decréixer seria necessari convèncer als milers de milions de persones que viuen en els països empobrits que els problemes del planeta s'han de resoldre a través d'una reducció generalitzada de la producció, dels ingressos i del consum. Però actuant així es cometria una temeritat: la petjada ecològica d'una persona nord-americana i la d'una d'un país empobrit no són comparables. Els països empobrits han de tenir com prioritat créixer, perquè el primer pas per a la seva supervivència és escapar de la misèria generalitzada. La fam no es redueix menjant menys.

El decreixement també trobaria complicacions en els països del Nord que ara es veuen sacsejats pels increments de la taxa d'atur. És veritat que un percentatge positiu de creixement econòmic no té per què provocar de forma mecànica una reducció d'aturats en la mateixa quantia. L'experiència de les crisis anteriors i la manera com evoluciona aquesta ens alerten que el creixement econòmic inicial no és suficientment vigorós per a compensar l'atur acumulat. En tot cas, el que difícilment crearà noves ocupacions és una prolongació de la recessió, o sigui del decreixement.

Al marge dels volums d'atur, en els països del Nord (i també en els del Sud) el consum de la burgesia no és el mateix que el de les classes treballadores. No es pot, per tant, demanar austeritat a unes classes treballadores que han vist com les seves rendes perdien pes durant les últimes dècades i que han de suportar els efectes més dolorosos de la crisi econòmica.

Creixement i decreixement són conceptes buits si no els situem en un context social concret. Tot depèn del que pretenguem amb ells.

Si créixer implica espoliar la naturalesa, amb l'objectiu d'obtenir grans guanys dels quals s'apropia una minoria, sense que importin les conseqüències que tot això té sobre el planeta i sobre les persones, llavors el creixement té afectes perversos. Però aquests afectes no són casuals sinó que són una manifestació més del caràcter explotador i destructiu del sistema capitalista.

En canvi, si créixer implica beneficiar a la gran majoria de la humanitat preservant el planeta per a les generacions futures, llavors no hi ha raons per a oposar-se a aquest tipus de creixement.

VERSIÓN EN CASTELLANO

A través del següent enllaç, es pot aceder a un altre article en el qual tracto aquest mateix tema però utilitzant uns altres arguments:

Ens apuntem a la teoria del decreixement?

Un Ple intranscendent?

Estem acostumats a escoltar l’argument. Però no per ser una afirmació coneguda ens deixa de sobtar. Em refereixo a l’afirmació feta per alguns grups de l’oposició a Reus qualificant de trivial (quan no de manera més agressiva) aquells plens on hi ha debat polític. “Massa política i poca gestió en el Ple”, asseguraven alguns regidors de la dreta fa uns dies.

D’entrada, dir que ICV no comparteix en absolut aquesta valoració. I cal explicar el per què: en primer lloc, no es pot definir d’intranscendent o de pur tràmit un plenari en el que l’Ajuntament traspassa la titularitat dels terrenys de Pich i Aguilera a INNOVA com a possible garantia per pagar la part de finançament municipal relacionada amb el nou hospital. Aquest tràmit, que era la continuïtat d’altres decisions anteriors votades el 2006 amb l’acord de tots els grups, va ser aprofitada per un regidor convergent per plantejar de manera matussera una sèrie de dubtes sobre l’operació. Lluny de fer pedagogia la seva intervenció buscava aprofitar el clima de rebuig que casos com els de Santa Coloma han generat. No es tractava de demanar aclariments sinó de pur oportunisme polític.

A nivell de tasca política, el nostre grup va presentar dues mocions. La primera reclamava a RENFE la substitució immediata dels combois de Regionals i demanava que no s’augmentés la tarifa un cop comenci el procés de substitució fins que es duguin totes les reformes i inversions necessàries per a què el servei sigui més àgil i eficient. Cal recordar que la companyia ha iniciat aquesta substitució per les comarques gironines i ja ha començat a aplicar un augment de tarifes entre el 17% i el 19%. Aquesta moció va comptar amb el suport de totes les forces polítiques a excepció del PP, que es va abstenir. Estem segurs que els dos mil usuaris diaris de l’estació de Reus no jutjaran tan alegrement de poc important aquesta proposta.

La segona de les mocions volia posar la damunt la taula una sèrie de reflexions polítiques al voltant de les consultes populars arran de la celebrada a Arenys de Munt. La proposta del nostre grup plantejava elements fonamentals que no havíem vist recollides en les altres propostes: en primer lloc, la reivindicació de l’Estatut de Catalunya i del nou model de finançament com a grau més alt de l’autogovern mai assolit. I estem contents que fins i tot el grup municipal de CiU, malgrat aquestes afirmacions en el redactat, hagi reconegut la bondat de les nostres propostes amb el seu suport al nostre text. La segona consideració era plantejar que el debat havia de fer-se sobre l’exercici de l’autodeterminació, no de la independència. Perquè, només d’aquesta manera, oberta i plural, podem garantir que les persones triïn lliurament quin ha de ser el nostre futur.

Per últim, però no per això menys important, el nostre grup va demostrar un cop més que té un peu a la institució però que sap escoltar allò que es diu al carrer. Per aquest motiu, i després de gestions anteriors que no van fructificar, el grup va donar suport a una moció perquè l’Ajuntament retirés els càrrecs contra les persones imputades arran dels fets del 24 de juliol (votació projecte de la Sedera). Destacar que aquest suport a una demanda que consideràvem justa no va ser en cap cas una frivolitat. Durant setmanes, sabent que era possible la presentació d’una moció al respecte, vam intentar sense èxit que l’alcalde retirés els càrrecs però en no prosperar aquesta via vam entendre que havíem d’explicitar públicament el nostre desacord amb la manera de resoldre la problemàtica en aquell Ple. Sobretot quan uns mesos abans la sala de plens havia estat escenari d’uns fets similars arran de la protesta de les treballadores d’EULEN i el mateix alcalde havia reconegut públicament el seu error en gestionar la situació.

A ICV creiem que aquests debats desmenteixen aquelles versions interessades que parlen de frivolitat política i que busquen erosionar sense arguments contundents. Tant de bo, el debat de les idees i les propostes continuï a casa nostra i no ens deixem mai enganyar pels que defensen una pretesa gestió sense ideologia ja que acaba sent sempre l’embolcall de la dreta.

Article publicat a Reus Digital.cat

L'activitat governamental i la reducció de l'atur

El sistema econòmic capitalista és inestable i periòdicament produeix depressions profundes i de durada perllongada en les quals, com passa ara, l'atur creix per sobre de l’habitual.

La solució a aquestes situacions sempre ha requerit combinacions particulars d'actuacions econòmiques i polítiques.

Des del començament oficial de l'actual crisi econòmica fins al present, el nombre d'aturats ha augmentat en varis milions.

Davant d'aquesta realitat, les dretes i la major part de comentaristes econòmics demanen mesures al govern per a frenar l'atur. No obstant això, no s'atreveixen a suggerir que sigui el propi govern qui contracti directament als aturats. Es limiten a demandar bonificacions econòmiques i majors facilitats en l'acomiadament a l'espera que això animi als empresaris a contractar desocupats.

No sóc dels obstinats en fer paral•lelismes entre aquesta crisi i la gran depressió iniciada en 1929. Però vull recordar que lo que en aquella situació finalment va atenuar l'atur no van ser ni les bonificacions concedides als empresaris ni les reformes desreguladores del mercat de treball, que generalment no es van produir. El que "va resoldre" el problema de l'atur va ser més aviat l'esclat de la Segona Guerra Mundial que va incorporar a milions de desocupats en la indústria destinada a atendre a les forces armades. Van ser, per tant, els governs i les decisions polítiques els que van facilitar l’ocupació.

La guerra no té per que ser l'únic mitja per a implementar un programa d'ocupació per part del govern.

Avui, com en la dècada de 1930, la majoria de la gent vol l'activitat del govern per a acabar amb l'atur. Ara, com aleshores, l'oposició a la intervenció del govern prové principalment dels mateixos que l'acusen de passivitat a l'hora de reduir l'atur (consells d'administració, accionistes majoritaris, grans inversors,...) perquè s'oposen a pagar impostos addicionals i intenten impedir que el govern pugui controlar o regular la seva activitat. També tenen por que el govern pugui competir amb ells convertint-se en empresari.

Avui existeixen polítiques per a ajudar i rescatar a les empreses i això es veu com a normal. En canvi sembla una barbaritat sol•licitar que el govern es dediqui a ocupar a la força de treball que les empreses privades han acomiadat.

Un programa seriós d'ocupació impulsat des del govern no pot ser mai una qüestió subordinada a l'actuació de les empreses privades que es limiten a buscar el seu interès particular. Ha de ser, per contra, una prioritat social i una qüestió D'ECONOMIA POLÍTICA amb majúscules.

VERSIÓN EN CASTELLANO

PER UN DEBAT SERÈ SOBRE L’AUTODETERMINACIÓ

La consulta realitzada el passat 13 de setembre a Arenys de Munt ha posat damunt la taula un debat present a la nostra societat sobre el futur de Catalunya com a nació. Un debat que –malgrat que vagi més enllà de l’actual marc legal vigent- ICV considera que els partits i les institucions hem d’afrontar. Una altra cosa és de quina manera ho fem. Des d’ICV Reus, pensem que seria un error plantejar el debat sense reflexió, anàlisi de la situació actual i amb manca de pedagogia.

Precisament per complir aquests objectius, cal exigir responsabilitat i claredat als impulsors de possibles consultes. En primer lloc perquè el marc del debat és importantíssim. No és el mateix plantejar una consulta directament sobre la independència que sobre l’autodeterminació. La primera opció –evidentment que legítima- prejutja un determinat camí. En canvi, la segona –que és la que defensa ICV- comporta reconèixer el dret a l’autodeterminació del nostre país, la capacitat de Catalunya de decidir el seu futur sense cap limitació. Però també significa poder optar entre diverses alternatives: que Catalunya sigui una simple regió, que continuï com a comunitat autònoma, que tingui un Estat propi amb una relació federal o confederal amb l'Estat espanyol, o finalment que esdevingui un Estat independent. La població hauria de poder analitzar i debatre les diverses alternatives amb llibertat d'expressió per a totes. Ens agradin més o menys cadascuna de les postures, ens sentim més propers o allunyats de cadascun d’aquests horitzons.

En tot cas, hem d’aclarir que nosaltres som partidaris d’una via que ens permeti reafirmar-nos com a nació i que a la vegada compti amb un suport majoritari de la població i no provoqui traumes entre les classes populars que vivim i treballem a Catalunya.

Tal com dèiem abans, cal que la consulta parteixi d’una anàlisi acurada de la situació actual. I en aquest sentit, ICV també vol dir que és important reconèixer sense ambigüitats que amb el nou Estatut d’Autonomia i el nou model de finançament la situació ha canviat de forma notable. Aquestes dues eines han permès disposar a Catalunya del grau més alt d’autogovern fins a la data i no representen –malgrat les dificultats, que n’hi ha- escenaris superats. Des del nostre punt de vista, de manera equivocada, hi ha qui ha fet una lectura negativa del resultat d’aquests processos, fomentant la frustració social i pensant que així s’avançarà més ràpid.

Aquests són alguns dels postulats que com a formació pensem que han de ser fonamentals si volem endegar una consulta sobre el nostre futur. Evidentment, com no pot ser d’altra manera, respectem que altres pensin de manera diferent però ens agradaria que es respectés també el nostre punt de vista i que els nostres arguments esperonin un debat tranquil, pedagògic i enriquidor.

Nota.-Aquest article ha estat publicat, amb la meva fima, en la premsa comercial del Camp de Tarragona amb la finalitat d'impulsar el debat i expressar la posició d'ICV - Reus .